Dolors Monserdà - Del món

Assegudes en còmodes butaques al costat d’un balcó amb vistes al Passeig de Gràcia, conversaven íntimament dues senyores: jove, d’uns vint-i-sis anys, la que per son habillament pareixia ser la mestressa de la casa; de quaranta i tants la que, embolcallada amb llarg abric de seda folrat de pells i coberts els agrisats cabells amb eleganta toca de vellut, havia anat a visitar-la.

La jove enraonava i plorava alhora; la de mitja edat, escoltant-la amb manifesta atenció, de tant en tant la interrompia amb qualque pregunta seca i breu, que era contestada amb ploroses afirmacions per l’altra.

De sobte, la dama de l’abric de pells consultà el seu rellotget d’or i, prenent aire d’aixecar-se, digué:

—Sí, sí, tot això no és pas de bona llei; però, què hi vols fer? Els homes! Els homes!

—Què hi vull fer? —repetí la senyora jove, amb els ulls encara espurnejants pel plor—. Per això li he contat, perquè vostè m’ho diga, perquè m’orienti amb la seva experiència del món i de la vida. A la mamà no li he volgut dir res perquè la pobra, amb la seva poca salut...

—M’alegro de que hagis tingut tant enteniment. El disgust que li donaries tampoc t’aliviaria del teu...

—Bé, però, a vostè què li sembla que tinc de fer?

—Què has de fer? Ai, filla! És ben difícil de donar-te consells que tampoc no seguiries.

—I per què no els seguiria?

—Perquè és més fàcil el receptar que el prendre. I com jo no puc posar damunt de la flama del teu sentiment el glaç de la meva experiència, tot lo que et diga ha d’ésser temps perdut.

—Això vostè ho diu... De totes maneres no li costa res de provar-ho.

—Temps perdut, Adela, temps perdut! Per regla general la justesa dels consells tan sols se regoneix quan ja és tard per a seguir-los. Recorda’t dels que vaig donar-te amb motiu del teu prometatge, que jo mai te’l vaig aprovar. Bé prou que t’ho deia que en Ricardo no era el teu pendant! Tan alegre, tan lleuger, tan despreocupat! Ja era de preveure que, passat més o menos temps... Bé, no t’has pas de desconsolar per això. Després de tot, amb lo que m’has contat se veu bé que estàs en l’interregne dels símptomes: per ara no hi veig la malaltia; per més que, si ja fos declarada, hi hauria ben poca cosa a fer!

—Bé, però ara..., en això, en aquest interregne que vostè en diu dels símptomes... Oh, per Déu, tia, digui’m lo que vostè faria en el meu lloc!

—Oh! Oh! Lo que jo faria! —exclamà rient amb aire irònic la dama de l’abric de pells—. Doncs mira: jo, ara com ara, amb els meus anys i amb l’impertinent i mal geni que s’ha tornat el teu tio, me n’aniria a casa, diria a la cuinera que reforcés amb vi de Jerez el rostit del dinar; invitaria a la Guadalupe, que sempre té una dotzena d’històries picantes de gent coneguda per a contar, que vingués a esgranar-les tot fent-me companyia al palco; me vestiria amb el darrer traje que m’han portat de París; escoltaria, o no escoltaria, l’òpera, i me n’aniria al llit molt contenta de que ningú vingués a interrompre la quietud del meu repòs...

—Oh, Déu meu! I quines coses que se li ocorren! Però ara no es tracta de lo que vostè faria als seus anys, sinó en els meus!

—Ah! En els teus! Doncs mira: en els teus me canviaria tot seguit aquest pentinat tan llis, i que t’està tan malament a la cara, per un que fos una mica més comme ça; me trauria aquest vestit de llana fosca, que et fa semblar una mademoiselle de companyia de casa cursi, per un deshabillé més chic, més a l’ordre d’una dona de la meva condició, me canviaria aquests prosaics borseguins negres per un calçadet blanc; deixaria caure un petit ruixat d’extracte de violetes pel damunt de la meva persona i, sobretot, això: a l’arribar el meu marit no em descuidaria de mostrar-li, en lloc d’aquesta cara traspostada que et posa deu anys a sobre, una carona alegre, riallera, per l’istil de la que feies quan ensenyaves a les teves amigues l’anell de prometatge!

—Ai, tia! I vol dir que...?

—Oh! Tot això ni vol dir ni pot resoldre res; però lo que sí t’asseguro és que, amb sols la mirada que sorprenguis en els ulls del teu espòs, coneixeràs tot seguit si el mal té encara remei o si, per tranquil·litat teva, te caldria més saltar en un instant els anys que et separen dels meus per a buscar, filosòficament, l’orientació de la teva vida en els rostits ruixats amb Jerez , les converses picantes, les diversions mundanes i els sons tranquils.

* *

*

Quan per darrere del reixat store que cobria els vidres del balcó l’Adela vegé arrancar els cavalls que tiraven l’enxarolat cupé on acabava de pujar la seva tia, se dirigí a la cambra vestidor i, col·locant-se enfront del mirall, donà una inquisitorial mirada a la seva persona.

Feia temps, molt temps, que la jove senyora no s’havia mirat amb la minuciositat que ho feia en aquell moment. Esposa enamorada i mare de tres fills, havia concentrat tots els seus afanys, totes les seves aspiracions, als goigs i cuidados de la família, preocupant-se molt més dels models de vestidets pels seus infants que dels trajos i usos que la vertiginosa moda renovava a cada instant al seu entorn. Per ella..., per ella amb lo necessari n’hi havia prou. No tenia pretensions de fixar l’atenció de ningú: amb agradar al seu marit quedaven complerts tots els seus desitjos. I el seu marit... Sí, sí: fins allavores, és a dir, fins feia poc temps, tot li havia semblat en ell natural i correcte; però ara, des d’alguns mesos an aquella part, apareixia un bon xic canviat. Malhumor, concentració, desviament, indiferència... ¿Aquesta conducta era ineludible llei del curs de l’estat matrimonial, o era que en realitat el seu marit no l’estimava...?

An aquesta idea, el cor de la jove senyora s’havia encongit amb tal força que li semblà sentir el rosec més crudel que es pogués sofrir en la vida; i, amb la necessitat de cercar consol i consell, ho havia explicat a la seva tia, la qual, amb el seu fred escepticisme, com una cosa naturalíssima, més semblà decantar-se a accentuar que a desvanèixer els seus recels. Ni mai que n’hi hagués parlat! Ella ho havia fet creguda de que la tranquil·lisaria, de que posaria sobre els seus dubtes una contundent negativa, i l’inquietud en què l’havia deixada li produí un desassossego que en un instant tingué el poder d’ennegrir tot lo que la rodejava. No, no: la seva tia no l’havia pas tranquil·lisada. Sort que a la fi, com a dona de societat i d’experiència, li havia indicat un plan; i un plan que podia produir una mirada que acabés amb els seus dubtes; una mirada que li revelés lo que tan dolorosament la tenia inquieta. Sí, sí: potser n’havia fet un xic massa en parar tan poc esment en el seu vestir! La veritat era que en aquell instant, al mirar-se al mirall suggestionada per un nou eixam de pensaments que per primera volta fosforejaven per la seva pensa, se trobà ben poc atractiva amb aquell vestit fosc i aquell pentinat sense cap gràcia...! I la seva tia ja l’havia sermonada altres vegades. No és pas possible desviar-se de les corrents, i més amb els gustos del seu marit. Un home tan a la moda, un home al qual el món calificava de refinat . Sols que ella s’hi trobava tan bé, tan al seu gust, amb aquella senzillesa casolana!

Mes, ja hi estava ben resolta a canviar de procediment; i si amb la sola mortificació (que tal li semblava ocupar-se de la seva persona) conseguia esbargir aquell malestar, aquella preocupació que la tenia corpresa, alcançant del seu marit una mirada en la que hi vegés l’esperança de tornar a ésser lo que havia sigut per ella, cap sacrifici li semblaria prou gran.