Dolors Monserdà - Del món

No hi ha remei: captarà una xica de roba, i farà el sacrifici.

Una veïna s’emportarà l’Assumpta a Barcelona, on la deixarà a casa d’una germana seva, mestressa d’una botiga de plats i olles en un dels arrabals més pobres de la ciutat, perquè li busqui casa per a servir.

Però succeeix que en aquell veïnat hi ha poca gent que tinga criada. Per altra part, l’Assumpta és petita i no fa goig per a servir en una casa de senyors. Se la col·locarà com se puga, ja que no és cosa de tenir un menjapà a casa.

Al cap del carrer hi ha una botigueta de calcinaire. La dona, que té poca salut, cinc criatures, l’home i el sogre, llogarà la noia perquè l’ajudi en lo de més escarràs.

La nova criada renta els plats, va a la font, escombra, porta a braç una criatura raquítica que té a la ratlla de tres anys; renta la bugada, menja poc, rep alguna plantofada, sent blasfemar de totes menes, i dorm en un tros de màrfega dins d’un quarto fosc i humit de la rebotiga.

Un dia una parenta de la mestressa li envia des del poble un cistellet de raïms. Els han deixat a la cuina, sobre de la carbonera. L’Assumpta, tot rentant els plats, els veu amb sos bells grans acristallats, transparents, rossos; amb el tronc encara tendre, del qual en surten un eixam de petits brins capçats per aquelles boletes plenes d’un suc dolç, emmelat. L’Assumpta ja n’ha vist d’altres en les parades de les revenderies i dels adroguers, però no li han semblat tan bonics, i no els ha tingut al tret de la mà com els hi té ara. I tant de temps que fa que no n’ha menjat! Des de que és fora del poble. Allà sí que se’n feia un bon tip, tan bon punt començaven a treure verol les vinyes! I la noieta, tot recordant des de la foscor que la volta aquella estesa de ceps exuberants de fruit que s’enrossia a les besades d’un sol enlluernador, tot semblant-li que sent dins de sa boca seca la dolçor d’aquella mel, estira el braç per tastar-ne un gra, per veure si tenen el mateix gust que els del seu poble, i succeeix que aquells raïms són dolços, dolços com no té record d’haver-ne menjat mai! I la petita criada no es cansa de picar, i de cada gra que en treu en resta un tronquet escapçat, dret, enterc, com deixat a posta per acusar el furt...

La mestressa, que si bé troba de llei vendre amb mesures un bon xic curtes no pot transigir amb persones llamineres, la treu al carrer. L’Assumpta, que, segons els pactes, al cap del mes havia de cobrar set pessetes, com per comprar-se calçat i una xica de roba li han adelantat el diner, resulta que encara és deutora d’alguna pesseta que l’infeliça criatura es compromet a pagar de la primera soldada que cobri.

I durant tres anys l’Assumpta roda cases de semblantes condicions. Ha estat en dues revenderies, a casa d’una pentinadora, a la d’un sabater, a una carnisseria, a un forn; i, per fi, ja més feta, ha entrat de mitja ninyera i mitja cambrera a la casa d’uns empleats.

El pis és espaiós, els mobles són bonics, els amos van amb trajos luxosos. Les coses que li passen per les mans són molt més fines que les que ha tocat fins aleshores; en quant a la feina, és bastant més pesada i minuciosa; i el tracte que rep se diferencia poc, molt poc, del que ha rebut a les cases dels arrabals. La manen, la criden i la renyen; li exigeixen que sàpiga lo que ningú li ha ensenyat mai. Des de les sis del matí a les dotze de la nit no para d’una feina a l’altra; a l’hora de dormir ho ha de fer en la mateixa cambra de les criatures, a les quals ha d’amanyagar quan ploren.

El primer dissabte que és a la casa, la senyora li diu que a l’endemà se llevi una hora abans que els altres dies per anar a missa. L’Assumpta queda sobtada. Des de que és a Barcelona ningú n’hi ha parlat mai d’anar a missa... Casi, casi ni se’n recorda de quan, criatura, hi havia anat al poble! I per què hi ha d’anar, a missa...? Oi! I amb tantes i tantes males coses que n’ha sentit dir de les iglésies i dels capellans! I per això perdria una hora de dormir? Com ne va tan sobrera!

Per altra part, la senyora, així que ha donat l’ordre, no es cuida pas d’enterar-se de com s’ha complert, ni de la doctrina que sap la seva serventa. El catecisme no és cap cosa que li puga ensenyar de planxar, ni d’arreglar mobles, ni de bregar amb criatures! Pobra senyora! Prou feina té en fer visites i en rebre’n; en seguir modistes; en assistir a teatres i diversions; en fi, en viure com li pertoca a la seva posició.

Malgrat lo que treballa, l’Assumpta està contenta: li agraden força totes aquelles coses boniques que la rodegen; i ja guanya quatre duros cada mes, i sovint pot enviar algun diner als seus pares i comprar-se vestits fets a la moda; i si bé la senyora, com més temps fa que té la noia a casa seva més crida i renya, el senyor li parla amb força manyagueria sempre que s’escau a trobar-se a soles amb ella. El dia de Nadal fins li ha donat dos duros d’amagat de sa muller. A l’endemà li parla de coses estranyes... L’Assumpta se’l mira de cap a peus, com si per primera vegada el veiés, i el troba vell i lleig. Què s’ha pensat aquell senyor que li pot ser pare...?

Sobtadament, l’amo s’ha tornat més exigent i renyador que la mestressa i, sense saber com, l’Assumpta es troba al carrer.

Ara ja ha vist cases boniques, i abans de llogar-se vol que l’aspecte del pis li agradi; i el noviciat que passà per les tendes dels arrabals ara el fa en les cases bones del centre de la ciutat, en les quals ella passa de l’una a l’altra com la papallona que entra pel balcó que dona al carrer i surt per la galeria que cau sobre el jardí sense que ningú dels que viu a dintre se preocupi de saber on anirà, ni lo que es tanca dins d’aquell capet tan xic; mentres que ella, amb els seus ullets tafaners, veu tot un món dividit per envans recoberts amb papers daurats, i mobles bonics, i dones que es vesteixen amb trajos hermosos i joies esplèndides. Oh! Que en veu, que en sent i que en sap de coses amagades als de fora, que an ella li són ensenyades en els més petits detalls, en les més fondes intimitats!

I l’Assumpta ja té divuit anys; i al mirar-se al mirall troba que la seva figura és atractiva i sa cara agraciada; i, amb la costum d’ajudar a vestir senyores i senyoretes també n’ha après força de vestir-se ella. I per si aquest gust li fos desconegut, la senyora, que no s’ha preocupat mai d’encarir-li l’importància del vestit de l’ànima, li exigeix que es presenti amb un habillament que faci goig, amb un vestit negre que modeli bé la figura, un davantal blanc amb tiretes brodades, un collet planxat amb llustre que afavoreixi la cara, un pentinat que li escaigui. I tan i tan bé li escau que el senyoret, el fill de la casa, no se’n sap pas estar de dir-li, i el senyoret no és pas vell i lleig com aquell amo que li va fer por en la primera casa de senyors on va servir. És jove, ben plantat, vesteix amb una elegància que la noia, per la costum del viure junts, ne pot apreciar tots els detalls; sap dir coses molt boniques i les hi diu an ella, que des de que és al món ningú les hi ha dites mai; i la senyora crida i renya amb motiu o sense; i les senyoretes, sovint, molt sovint per qualsevulga cosa, li fan sentir el pes de la seva superioritat; i si bé en algun moment de jovenívola expansió enraonen amb ella, la conversa no va mai dirigida a sondejar el cor de la serventa, a enaltir els seus sentiments o la seva consciència, que dorm inconscient, atrofiada, ignoranta de les ensenyances de la religió, de la moralitat, del dever... I el senyoret parla, parla amb voluptuoses suavitats; i la serventa, que si no sap re de lo que saben les senyoretes de la seva edat sent com senten elles, cau i rodola fons, molt fons, fins a l’abim; mentres el món senyoril, que exigeix virtuts que no s’ha cuidat mai de que florissin, parla, amb auster catonisme, de lo molt pervertit que està el servei...