Dolors Monserdà - Del món

Per reequilibrar la balança, invoquem la presència de Maria Aurèlia Capmany. En la recuperació que l’altra escriptora total —i filòsofa, recordem-ho!— fa dels llocs de les dones dins la societat catalana, no hi ha marge per a encantaments; però, en el seu esforç d’historiar-les, no deixa passar per alt la denúncia que Monserdà abanderava contra el «tracte innoble de la dona dins la indústria». Ni l’altre camí que va emprendre amb l’espasa a la mà: el de la instrucció. Però clar, glossa Capmany, aquesta reivindicació s’inclinava cap a les escoles ménagères on la dona havia d’aprendre a fer de dona, sense que se li acudís «d’abandonar la llar». I conclou magistralment la seva visió del pensament de Monserdà quan afirma que «revela d’una manera diàfana aquesta utilització de la dona, de la dona que s’emancipa, de la dona que pren consciència de ser social, precisament mantenint-la en allò que ja era». Que és com dir, parafrasejo jo, que clama per millorar-ne sensiblement les condicions de vida, sense que això representi cap revolució de l’ statu quo . Ara bé, el fet d’albirar la direcció política del projecte humanitari és una cosa; una altra, completament diferent, és reconèixer la correcció de l’anàlisi de Monserdà. I això té, com a conseqüència directa, acceptar-ne el traç amb el qual representa aquesta situació social dins la seva narrativa. Com li direm a tot això? Objectivisme? Naturalisme? Realisme figuratiu?

Del món

Mirem els contes del volum que tenim entre mans amb les eines que ens hem donat fins ara per a una clau de lectura, i la primera etiqueta que li penjaríem seria la del descripcionisme. Fet i fet, aquesta aproximació tampoc no és original: la idea la recuperem de la mateixa autora. O, més ben dit, de la pàgina final de l’edició de L’Avenç de 1908, on apareix el llistat de les obres de Monserdà fins als relats en qüestió, identificats, entre parèntesis, com a «quadros en prosa». Definició reveladora, cal admetre, d’un conjunt d’escenes preeminentment ciutadanes que els lectors visionaran com si es trobessin davant d’un diorama il·lustratiu de l’època.

Una tercera part de la dotzena de textos que componen el volum va ser publicada anteriorment. Deixem la paraula a Carme Mas, que ens indica que «“Un de tants”, que en el recull es titula “Don Baltasar”, havia estat publicat, el 1899, com a fulletó de La Veu de Catalunya i al Diari de Girona ; “Vella!”, el 1903, i “La mirada”, el 1904, a Ilustració Catalana , i “Nit de lluna”, el 1907, a Feminal ». Més tard, alguns contes tornarien a ser reproduïts en petits grups (a la col·lecció de la Lectura Popular de la Ilustració Catalana , per exemple) o de manera aïllada per la premsa periòdica, i també traslladats al castellà.

El volum, en canvi, té una segona vida el 1930 per mèrit de l’Editorial Políglota, i una tercera, parcial perquè conté només una tria de set relats, per l’editorial LaSal, el 1983. Cal destacar, amb una menció específica, aquesta darrera publicació perquè és la que inaugura la col·lecció Clàssiques Catalanes que Isabel Segura, com a directora, bateja amb una introducció fundacional sobre l’autora i sobre el seu feminisme. Hi explica la vida i el pensament de Dolors Monserdà a partir de la biografia que Roser Matheu n’havia fet l’any 1972. Sobretot, la col·loca, històricament i socialment, en el camp del feminisme; i la reconeix, cronològicament i culturalment, com a primera novel·lista catalana i com a personalitat integrada dins el moviment (l’arxipèlag, podríem dir) de la Renaixença, per explicar-nos el seu catalanisme. Comptat i debatut, la construeix com a autora. I també examina els contes del recull per remarcar-ne el punt de vista femení, la importància respecte als detalls de la moda, del mobiliari i de l’ornamentació, i assenyalar-nos un manlleu concret que Elisa Vives de Fàbregas, en el seu estudi Vida femenina barcelonesa en el ochocientos (1945), fa del relat “Els vestits de la Conchita”.

Si mirem el llibre per parts separades, constatarem una diversitat de temes i de “moviments”, com si es tractés de parts aïllades d’una simfonia. “Nit de lluna” és una prosa d’art, i faig servir, conscientment, una terminologia tècnica de la narrativa europea d’aquell període en què el genitiu, subjectiu i objectiu alhora, denota un relat dedicat a una pintora i, d’altra banda, en subratlla el to de fons basat en impressions cromàtiques. I que funciona, a més a més, com a porta d’entrada ideal als contes que segueixen. “Vulgaritats” ens produeix de seguida la suspicàcia de ser un esborrany de novel·la o, al revés, una reducció dels primers capítols de Maria Glòria . Ben al contrari, “Don Baltasar” mostra l’ampliament a nouvelle de l’element patètic, i desenganyem-nos: si l’haguéssim de convertir en un llibret d’òpera de Puccini, la monotonia prevaldria sobre qualsevol sentiment i la música no podria rescatar l’argument. El desinterès del marit cap a l’esposa encara jove plana respectivament sobre “La mirada” i “Sense timó”, que comparteixen també la presència del que la crítica semiòtica anomena una deuterantagonista, la qual, en un cas, pot interpretar-se fins a un cert punt com un autoretrat oval de l’escriptora mentre que, en el segon cas, assumeix la forma de personalització del retorn d’allò reprimit. Però “Sense timó! ”, en fer l’ullet a les històries d’infanticidis —el monòleg de Víctor Català és de 1897, la novel·la L’innocent, «que és sens dubte la pitjor de D’Annunzio» (Barberi Squarotti), de 1892— arriba a la tragèdia final tot integrant-se en el llistat dels finals estereotipats que col·leccionen les escriptores del Naturalisme. A “Un bon acomodo” i “Per lluir”, el punt de vista és el de la classe adinerada contra la mentalitat ignorant o picaresca de les classes més baixes, i tots dos relats tenen un contrapunt ideològic a “Les estrenes de Nadal”, on la voluntat de defensar el sistema social existent és superada per la simpatia cap a la figura del marrec, el qual, gràcies a la seva empenta, obté una beatificació metafòrica per part de la veu narradora. “Guapes i lletges” i “Vella! ” són reflexions sobre psicologia de l’individu en clau femenina, mentre que “Els vestits de la Conchita” amplia la perspectiva a l’estructura familiar i sense concessions pietoses. “Tothom se diverteix!”, potser, és un dels contes més reeixits, un joc dramàtic de revelacions narratives que capgiren, amb l’apropament de l’instrument òptic, la felicitat d’altri en un seguit de desgràcies.

En fi, el volum es planteja com el resultat d’un calidoscopi humà en què els fragments —sigui quina sigui la manera de combinar-los— aconsegueixen un resultat final sempre acceptable. Queda, per últim, la qüestió del valor literari que podem donar a aquesta escriptura avui dia. Els més de trenta anys que separen la Història de la literatura catalana més canònica del seu intent de reactualització encara en curs no han comportat canvis substancials als judicis sobre l’objecte estudiat. Així, doncs, en el passat es retreia a Dolors Monserdà un «realisme estereotipat molt proper al costumisme moralitzador» (Antònia Tayadella). En el present, i de forma gairebé telegràfica, s’apunta el dit cap a La fabricanta per indicar que «el sentit extern dels costums, les coordenades d’espai i temps sobre les quals s’organitza l’acció i la constant intervenció autorial per aprovar o desaprovar els actes dels personatges allunyen Monserdà del procediment realista» (Enric Cassany). No cal dir que tant l’una com l’altre crític poden tenir tota la raó. Tanmateix, es fa inevitable que, en llegir-los en seqüència, hi notem una actitud metodològica que es repeteix, un discurs que no avança, una interpretació que arrossega els propis prejudicis. No, no es tracta d’una reivindicació de quotes femenines dins del cànon —tot i que ja seria d’agrair una certa obertura mental—, sinó més aviat de la necessitat d’allunyar-se d’unes línies de lectura preestablertes, de temptejar nous camins per copsar una altra cara de la dimensió històrica de l’època: la de la llengua del periodisme que, a l’Europa mediterrània i més enllà, va deixar un espai que recorrerien, amb més o menys perspectiva de gènere, Carme Karr, la Marchesa Colombi o fins i tot Colette. Amb una escriptura que s’anava edificant a poc a poc, mitjançant un lèxic ciutadà, una sintaxi senzilla i, sobretot, un ús acurat —més aviat, cautelós— de la ironia.