Yewande Omotoso - La veïna del costat

Possiblement la vida era molt justa, però de fet se li estava descontrolant. De mica en mica, les energies de la Marion s’abocaven cada cop més a mantenir-ho tot sota control. Tanmateix, com més temps passava en Max fora de casa i com més grans es feien els fills, més porosos es tornaven els límits. Els nens feien preguntes, i la Marion era intel·ligent i perfectament capaç de respondre-les, exceptuant el fet que les preguntes que feien els nens solien adoptar la forma d’un zig-zag. Les platges de negres tenen la sorra negra? Si aquest banc és perquè hi seguin els negres, per què està pintat de blanc? Tot això creava tot un garbuix mental a la Marion. Encara tenia el despatx, però cada cop es feia més i més difícil (i amb en Cumfred sempre vigilant) ser una persona normal, amb els límits intactes.

De jove, s’havia explicat a si mateixa el seu país d’una manera determinada, però ara els seus fills es negaven a acceptar-la. Amb totes aquelles preguntes insistents tenia més dificultats a fixar-se només en allò que li resultés més còmode i seguir desviant la mirada d’allò que preferia no haver de veure. En aquesta batalla, la Marion va perdre qualsevol possibilitat de ser feliç. I donat que sempre és més fàcil barallar-te amb el teu marit que amb el govern, la Marion va emprendre una lluita silenciosa contra en Max, usant com a artilleria l’amor que sentia ell envers els fills. I no deixava d’observar el número 10, esperant.

A mitjans del 1994, el número 10 es va tornar a posar a la venda. Quan la Marion va aconseguir esbrinar totes les dades del cas, va saber que la matriarca de la família holandesa s’havia mort i, juntament amb ella, se n’havia anat també la intenció de la família de mantenir un peu posat a l’Àfrica. La Marion treia foc pels queixals perquè els holandesos no li havien comentat mai que volien vendre, així que va arribar a la conclusió que ho havien fet per despit; havien celebrat prou sopars perquè sortís el tema per casualitat, però no, al final la transacció s’havia fet mig d’amagat. I així, un bon dia la Marion es va despertar i es va trobar una dona negra, amb els cabells grisos i curts, pràcticament sense pits i amb una cintura magra, dirigint tota una orquestra de bastaixos amb gesticulacions exagerades. Comando, aquest va ser el mot que li va venir al cap aquell matí fred mentre mirava la dona des de darrere la finestra balconera, a través de la qual es veia l’stoep del número 10, que donava al nord.

Era tot un insult: de cop i volta apareixia una negra a la casa que, durant tants anys, la Marion havia somniat que seria seva; més ben dit, una casa que per dret era seva i de la qual altres persones insistien a apropiar-se. A més a més, resultava que la dona era una espècie de celebritat local. La Marion no havia sentit mai a parlar de l’Hortensia, però la Sarah Clarke s’hi havia referit com si fos un guru del disseny. Segons la Marion, allò era impossible. Va interrogar la Sarah perquè n’hi donés més detalls: pel que semblava, una amiga dels holandesos havia comentat alguna cosa de disseny tèxtil. «Què vols dir, que confecciona roba?», havia preguntat la Marion a la Sarah, massa emprenyada per dissimular amb fredor una curiositat plena de fúria. Al cap d’una setmana, ho va estar comentant com qui no vol la cosa amb la bibliotecària. «Tenim una nova veïna, Marion. Es dedica al disseny, com tu, ves quina casualitat.» La Marion havia somrigut amb una expressió que, esperava, manifestés desinterès. «No siguis beneita, Agatha; soc arquitecta i pel que em dius ella és més aviat una mena de modista.»

Ves quina casualitat, però. Per començar, la Marion havia dissenyat la casa d’una altra persona com si fos la seva, després s’hi havia instal·lat a viure pràcticament al costat però sense poder posar-hi els peus, i això s’havia convertit en una obsessió. I ara, una vegada més, perdia aquell trofeu esquiu davant d’algú que feia gargots i que d’allò en deia disseny. Pel que feia al marit, la Marion va suposar que es tractava de l’home blanc, un dels blancs més alts que havia vist en sa vida. El primer dia gairebé no se’l va veure, però de tant en tant apareixia i es dedicava a anar al darrere de la seva dona mentre li oferia un got amb un refresc, un telèfon sense fil o una plàtera de fruita. Els binocles de la Marion eren un regal dels nets, tot i que ella no havia tingut mai cap intenció d’utilitzar-los per observar ocells. Espiar els veïns era molt més entretingut. Excepte aquell matí, que més que un motiu de diversió ho era d’emprenyament. La diversió real hauria consistit a observar els Clarke, que finalment havien demostrat la seva vulgaritat deixant-se influir per la moda i s’havien comprat tres porquets com a animals domèstics. Els Von Struiker també eren motiu de distracció, ja que les seves discussions havien arribat a un nivell de violència tal que només podia significar que tornaven a estar a punt de divorciar-se. La gent rica i els seus drames eren divertits, però l’Hortensia James era una lladre.

TRES

S’havia alterat un equilibri delicat. Com que l’Hortensia caminava més ràpid del que era habitual en ella, s’estava quedant sense alè. Imagina’t, la Marion es pensava que l’Hortensia es preocuparia per aquella ximpleria sobre la tal Beulah. Va notar una escalfor a les orelles i a les extremitats, a més d’una sensació de cremor al lloc on hi havia el cor. Va parar de caminar i va allargar el braç fins a tocar l’escorça tortuosa d’un pi. Els arbres sempre la feien sentir vella, més conscient de la seva edat. Va inclinar el cap endavant i va examinar les arrels gruixudes que s’estenien pel terra, la pinassa caiguda, la terra molla. Amb un dels seus passos havia aniquilat una corrua de formigues que estaven enfeinades transportant la closca amarada d’aigua d’un cargol. Aquella punyetera Beulah, el seu coi d’àvia i aquells estúpids nens morts! La còlera va començar a fer-li bullir la sang, una indignació que sempre estava a punt d’esclatar. La Beulah i els seus avantpassats, amb aquells sentiments embafadors, ja eren un motiu suficient per remoure aquella sensació que coneixia prou bé. L’Hortensia va deixar anar un gruny i va agitar els punys.

Quan es va tornar a posar en marxa, va mirar al seu voltant, observant els pins amb fúria. Que estigués a punt de barallar-se amb els arbres podia ser un símptoma que no estava bé del cap? Renegant i escopint la bilis més verinosa que trobés al fons de la vesícula biliar. I als arbres què els importava, això? L’Hortensia es podia permetre dirigir un raig d’odi pur vers els pins sense haver de bregar amb el seu ploriqueig.

Va caminar amb passos lleugers, forçant el pas fins que els pulmons li van dir prou. L’escorça dels arbres semblava formar cares, i l’Hortensia estava segura que l’observaven, tot el grup de cinquanta-set (els havia comptat). Es va aturar i es va inclinar cap endavant. Estava perdent l’oremus: s’havia enfadat amb els arbres, senyal que no estava gaire bé del terrat. Va continuar caminant. Un floc de cabells grisos, una petita caiguda dels pits prou subtil perquè no tingués cap importància, una arruga de més al coll... Res d’això l’havia preocupat mai. Estava bé de la vista i les dents eren les seves. Però això de no poder caminar com abans era el primer senyal que el temps és malèvol i que posseeix uns dits que fa servir per robar coses. No es tractava només dels fulls del calendari que sortien volant, sinó que això era una guerra declarada. El temps li estava prenent les caminades. Un matí, quan es va despertar, li feia mal la cama esquerra, un batec que anava i venia però que no desapareixia del tot. Així que ara l’Hortensia anava mig coixa i vacil·lant; tot i que sovint s’asseia per descansar, des que havia complert seixanta-cinc anys ja no podia caminar amb normalitat. Quan ets ­l’Hortensia James i tens orgull, però no el pots mostrar en els teus passejos... Bé, la vida es torna difícil.