Yewande Omotoso - La veïna del costat

La veritat era que, al cap d’uns quants dies, va quedar clar que l’Alvar seria un company molt millor del que ho havia estat mai en Max. A banda de les qualitats per transmetre esperma humana i guanyar diners per mantenir una família, l’Alvar superava en Max en tot. Tenia molt més sentit de l’humor, no roncava ni es feia pets quan dormia, sempre estava content de veure-la i venia quan el cridava. El nom que li va posar la Marion estava inspirat en Alvar Aalto, el seu arquitecte preferit. Veia en l’Alvar les mateixes línies depurades (la marca del geni, evidentment), el bon gust per la simplicitat, l’apreciació dels materials i les textures naturals. Ningú més era capaç de veure en un gos les mateixes característiques que tenia el gran Mestre d’Obres, però l’hi deixaven passar, no hi donaven importància.

L’Agnes va portar el te. El pes de l’Alvar a la falda de la Marion era un consol.

—Aquest no és el joc correcte. T’he dit que vull la porcellana bona. —La Marion va agafar la galeta.— I porta una altra galeta, Agnes. A qui se li acut donar-n’hi tan sols una, a un gos?

La Marion tenia vint-i-sis anys i dirigia la seva pròpia empresa, tot i que se sentia sola. En Max va venir convidat a un sopar que organitzaven uns socis comercials d’una altra empresa. Una amiga seva la va agafar pel colze, se la va emportar a un racó de la sala il·luminada amb llum indirecta i li va dir: «Et presento en Max Agostino, és italià i ric». I en Max havia fet una inclinació de cap com si tingués vergonya i li havia donat la mà. Aleshores l’amiga (per cert, qui era?) se’n va anar, com si fos el que calia fer en situacions forçades com aquella, i en Max va fer algun comentari educat. Era alguna cosa així com: «Ara que ho saps tot sobre mi, ens podem tractar de tu». La Marion va somriure. No ho sabia tot sobre l’Agostino: l’amiga (fos qui fos) s’havia descuidat de dir-li que era alt i que els cabells que li recorrien la templa, perfectament tallats, eren del mateix color gris clar que els seus ulls. Anava ben arreglat, va observar la Marion, amb pantalons i americana gris fosc i botons de puny de plata. Li va fer una observació humorística sobre això —el fet que anés a una festa vestit d’oficina— i aleshores es va adonar, alarmada, que estava flirtejant. Va observar fixament la seva copa, preguntant-se si no havia begut massa, i en Max, veient que estava buida, es va oferir per tornar-l’hi a omplir.

Quan la Marion li va preguntar com s’ho feia per guanyar diners, en Max l’hi va explicar, però com que per a ella el món de les finances era simplement un buf de fum, va agrair el fet que la feina d’en Max fos inaccessible, impossible d’agafar. Va deixar que aquesta mica de misteri formés part de la seva relació, i això va permetre que en Max, o almenys alguna part d’ell, seguís essent una incògnita. Quan feien l’amor, la sensació d’estranyesa hi era present, el fet que la Marion fos incapaç d’abastar-lo en tota la seva completesa.

També hi va haver altres petites sorpreses, com el fet que no estava circumcidat, que quan arribava a l’orgasme bramava, que no li importava que la gent plorés i que sovint ho feia ell mateix en situacions tan mundanes com una escena trista d’una pel·lícula o quan una criatura venia al món. Tret d’això, en Max era predictible, constant. I estava enamorat de la Marion.

Després de celebrar un casament senzill, van parlar sobre el lloc on volien anar a viure. La zona que li agradava més a la Marion era Katterijn, però les seves cases no solien aparèixer als anuncis. Van tenir un cop de sort: en una ocasió que estaven parlant amb un agent de la propietat sobre un altre habitatge que havien vist a la luxosa zona de Bantry Bay, l’agent va esmentar que hi havia una casa a Katterijn que estava a punt de sortir a la venda. La Marion es va posar nerviosa amb aquella notícia, i fins que no van enfilar el camí d’entrada, va desitjar secretament que, tot i que els detalls de l’anunci especificaven que era el número 12, la casa que estava realment en venda fos el número 10. La casa del número 10 de la Katterijn Avenue l’havia dissenyat ella mateixa. I no es tractava de qualsevol projecte, sinó del primer que havia fet.

Mentre l’agent es treia les claus i obria el número 12 la Marion va recobrar la calma. Al fons del seu ventre encara hi reposava el sentiment de desil·lusió, però va explorar la casa com si ja fos seva. Va encreuar els braços a l’entrada de cada habitació, escodrinyant-ho tot amb la mirada.

—Què en penses, reina? —no parava de preguntar en Max, però la Marion el va ignorar, desanimada en comprovar que a ell no se li acudís res més que fer comentaris just davant de l’empleat de l’agència.

Un cop a fora, va caminar uns quants metres cap a l’esquerra i després cap a la dreta de la porta de fusta enreixada.

—I aquella casa? —va preguntar, tot i que de fet era una provocació cap a si mateixa.

—El número 10? No està a la venda.

La Marion va fer que sí amb el cap, sabia que el número 10 ja havia canviat de mans: els primers propietaris, uns noruecs, l’havien venut directament a una consultoria empresarial que buscava un allotjament per al seu personal quan estava de viatge i també per rebre-hi els clients més importants.

—I bé? —va preguntar en Max mentre se li començava a acabar la paciència.

La Marion va demanar a l’agent que els deixés sols uns moments per poder parlar, però un cop aquell home baixet s’havia allunyat, es va dedicar a passejar-se per l’indret mentre en Max s’esperava.

La Marion havia estat la primera de la classe, un lloc que es va disputar aferrissadament amb un altre estudiant, un noi que no trobava només que la presència de la Marion a ­l’Escola d’Arquitectura suposava una molèstia, sinó també que la seva ambició i la seva competitivitat ferotge eren vulgars. El mateix Damon Lewis, director de la Damon Lewis Association, va assistir a la presentació del projecte de fi de carrera. Després, va voler parlar amb ella a soles. Llavors la Marion, l’arquitecta novella, va experimentar la sensació embriagadora que suposava no haver hagut de buscar feina, ni asseure’s per fer una entrevista. Tot i així, el primer dia que va anar a treballar la va amoïnar trobar-hi també en Harry Cumfred, el seu antic adversari de l’Escola d’Arquitectura. Al començament els van posar a treballar junts, a les ordres de diversos arquitectes de projecte, fins que van atorgar a en Cumfred un projecte propi: una fleca del barri de moda de l’East City s’havia incendiat, i la restauració d’aquell edifici antic li va proporcionar un ­premi i una menció de l’Ajuntament.

La Marion va estar tot un any consumint-se d’impaciència, fins que li van donar l’oportunitat de dissenyar el seu primer habitatge, que era d’alt nivell. La reputació de la DLA s’havia assolit gràcies a la qualitat de les edificacions de tipus residencial. Els nous clients eren una parella de Noruega, que no parlaven gaire l’anglès però sí el francès amb fluïdesa. Com que la Marion s’havia examinat de francès en els exàmens d’accés a la universitat, encaixava perfectament amb el perfil, així que li van donar la feina, mentre que en Cumfred va quedar arraconat, mort d’enveja. Tanmateix, la Marion va cometre un sol error: duta per l’entusiasme de demostrar les seves qualitats, ho va abocar tot en el seu disseny, afegint-hi elements i detalls que, en realitat, s’hauria d’haver reservat per a quan projectés la seva pròpia casa. Quan es va adonar de l’error, la casa ja estava construïda. La DLA la va felicitar a bastament i els clients en van quedar encantats.

Un dels diaris locals va publicar una ressenya de l’edifici. Va ser precisament mentre li feien la curta entrevista que la Marion va començar a sentir tot l’horror de la situació; era com si hagués fet un regal a un amic i a continuació s’adonés que en realitat el volia per a ella. Però evidentment no es tractava tan sols d’un regal, sinó de quelcom més grandiós, on s’havia jugat moltes més coses. Com més elogis i mencions rebia la casa, més profund es feia aquest sentiment.