Yewande Omotoso - La veïna del costat

—I per quin motiu es va posar en contacte amb tu?

La Marion es va encongir d’espatlles.

—Va obtenir les dades de contacte de la nostra associació de veïns a partir del Constantiaberg Bulletin. Suposo que es va pensar que els propietaris vivien a l’estranger i que la millor estratègia seria escriure’ns a nosaltres. —Sempre resultava gratificant saber que la gent de fora reconeixia la importància de tenir una associació local.

L’Hortensia va romandre asseguda i va continuar llegint. Originalment, la finca de Katterijn constava de seixanta-cinc hectàrees de terreny que, a mesura que van anar passant els anys, va ser dividit en parcel·les i venut diverses vegades. A la dècada dels seixanta del segle xx només se’n treballava agrícolament una petita porció, que era precisament el terreny que actualment era propietat dels Von Struiker.

A mitjan segle xix, l’avi de l’Annamarie, en Jude, treballava a la finca vitivinícola original. També formava part del grup d’esclaus que van construir la major part dels edificis d’aquella època, dels quals encara en quedaven alguns: l’oficina de correus, segons afirmava la Beulah, o la biblioteca, que quan es va construir eren uns estables. També van construir la rotonda i van plantar la majoria d’arbres que formaven les generoses arbredes que hi havia a la urbanització. En Jude era un home sorrut, amb els ulls blancs com el paper i uns peus petits que, pel que semblava, solien ser motiu de mofa per part de la seva dona. Mentre llegia, l’Hortensia va fer una ganyota: era precisament el tipus de bajanada nostàlgica que li resultava difícil de digerir, persones que constantment glorificaven les seves històries individuals i col·lectives.

En Jude i la seva dona van tenir fills mentre eren esclaus, però van viure la vellesa lliures. La seva filla, la Cessie, va donar a llum l’Annamarie. Quan en Jude i la seva dona van obtenir la llibertat, se’ls va permetre romandre a la mateixa finca com a treballadors i guanyar-s’hi un sou. Els pares de l’Annamarie també tenien el mateix tipus de contracte i van romandre a Katterijn, on van formar una família. ­L’Annamarie va aprendre a llegir. Però, l’any 1939, la Llei de la terra els va afectar directament i es van veure forçats a marxar d’allà. Aleshores l’Annamarie tenia vint anys i ja era esposa i mare. Sense tenir en compte, és clar, que el seu primer fill havia mort en néixer i que, després que morís una altra criatura, el seu marit va sortir de casa una nit i el van trobar surant al llac. Tant el pare com els nadons foren enterrats sota l’arbre argentat del número 10.

L’Hortensia va alçar la vista. La Marion estava dreta al costat de la taula on hi havia el refrigeri, mastegant alguna cosa. Les seves mirades es van creuar. La Marion li va oferir un somriure, però l’Hortensia la va ignorar i va tornar a l’escrit de la Beulah Gierdien.

Després d’aquelles tragèdies, l’Annamarie va anar a viure a la barriada de Lavender Hill i es va tornar a casar. La parella va tenir un nen, el pare de la Beulah.

L’Hortensia va deixar estar els papers.

Hi havia unes quantes persones pul·lulant al voltant de les pastes, ja que la reunió s’havia allargat més del que es podia considerar suportable. Algú havia fet galetes de mantega, que primer van criticar (perquè portaven massa greix i perquè eren massa grosses) però que tothom es va acabar menjant. La gent es va anar omplint el plat i la tassa i va tornar a seure a la cadira.

—Així que ja ho veus, Hortensia, això no té res a veure amb els teus habituals greuges comparatius sobre temes racials. Per una vegada, estem al mateix costat.

El somriure de la Marion semblava a punt d’esclatar i d’encendre el món en flames.

—No ho crec.

—Perdona?

—Que no ho crec, Marion. No estem al mateix costat. A hores d’ara ja ho hauries de saber: qualsevol cosa que diguis tu, jo hi estic en contra; qualsevol sentiment que tinguis, jo tinc el contrari. No hi ha res, absolutament res, en què puguem anar d’acord. Jo no m’alio amb hipòcrites.

La Marion es va posar molt vermella. I no va dir res.

—No estic d’acord amb tu de rebutjar la demanda dels Samsodien. Hem de permetre que aquells que, amb tota justícia, reclamen els seus drets sobre la terra (una terra que, per cert, ara està en mans d’uns gàngsters) puguin fer-ho.

—I aquesta tal Gierdien? —la Marion va aconseguir pronunciar la frase amb una veu escanyada.

—Això —l’Hortensia va indicar la pila de papers que tenia al davant— és una ximpleria sentimental i no en penso fer ni cas. El fet que t’hagis molestat a fer perdre el temps valuós d’una reunió de l’Associació en un assumpte tan trivial és per a mi un misteri.

Les espatlles de la Marion es van enfonsar en senyal de derrota. La Sarah Clarke va xarrupar la tassa de te. I la reunió es va donar per acabada.

DOS

Mentre tornava a casa amb el cotxe, la Marion no parava de donar voltes a les burles de l’Hortensia.

—No pot ser que passi del tema com si res, així d’entrada —comentava adreçant-se al volant—. Tu espera’t, que ja veuràs com no l’hi penso permetre.

La nit era fresca sense arribar a gèlida, i tot just començava a fosquejar.

—Que si la raça per aquí, que si la raça per allà, tot té a veure amb la raça... «Quan dius “aquesta gent”»... Bruixa! —La Marion va frenar a temps de no matar un gat que s’esmunyia en la penombra del vespre mentre travessava el carrer.

Al llarg dels anys, les dues dones s’havien barallat per moltíssimes coses; cada cop que es veien, la tensió de l’enemistat era palpable. De fet, no podien ser més oposades: l’Hortensia era negra i menuda, mentre que la Marion era blanca i grossa. El marit de la Marion era mort, però el de l’Hortensia encara no. La Marion havia tingut una culivada de quatre fills, i l’Hortensia no n’havia tingut cap.

Durant els primers anys, quan l’Hortensia encara intentava establir relacions socials, els Clarke, que vivien davant dels James, van organitzar un sopar festiu. En Peter va dir que estava cansat i l’Hortensia hi va anar per matar l’avorriment. No va passar res d’especial fins que la Sarah va esmentar un article que havia aparegut a l’últim número del Digest of South African Architecture. Era una mena del Who’s Who dels arquitectes del país, però l’Hortensia encara no l’havia llegit. La Sarah va fer un posat d’innocència quan va comentar que esperava que la Marion aparegués a la llista de professionals.

—Doncs... —això va agafar la Marion per sorpresa. Havia llegit només fins a la K (de Karol) i havia deixat estar la revista.

—Marion? —va insistir l’Hortensia mentre la resta de convidats alçava la vista.

—No recordo que hi hagin inclòs cap dona de la meva generació —va dir la Marion—. No és que fóssim gaires, però si ens basem en aquesta llista sembla com si no haguéssim existit en absolut.

—És que amb prou feines existim —va intervenir algú que l’Hortensia no coneixia, així que la conversa va derivar cap a temes més inofensius.

Aleshores, la Marion va fer un comentari despreocupat sobre les cadires estil Mackintosh de la Sarah, però l’Hortensia va gosar esmentar, amb una veu prou forta perquè se sentís arreu de la sala, que aquelles cadires eren una imitació, i tot seguit, sense que ningú l’hi preguntés, es va molestar a explicar-ne el perquè. A partir d’aleshores, els sopars festius es van convertir en una ocasió per fer postureig: en una ocasió, la Marion va portar la veu cantant en una discussió sobre la conveniència de convertir Long Street en un carrer de vianants, i va mostrar els seus esbossos a la concurrència (a la seva bossa no hi faltaven mai un llapis i una llibreta). Per compensar-ho, l’Hortensia es va passar uns quants minuts parlant de l’error de suposava formalitzar allò que en si mateix era informal.