Yewande Omotoso - La veïna del costat

—La Comissió només va obrir el període de reclamacions del 94 al 98, que va ser el període de marge.

L’Hortensia s’ho estava passant de conya. No era gaire propi de la Marion presentar-li tantes oportunitats per ­guanyar punts, però volia aprofitar aquesta generositat per part seva per obtenir-ne el màxim nombre possible. La rivalitat entre ambdues era prou notòria perquè la resta de dones de l’Associació callessin per tal de gaudir de l’espectacle. Era conegut que l’Hortensia i la Marion compartien tanca divisòria i odi mutus, i que es dedicaven a esporgar ambdues coses amb una vehemència impròpia per a la seva edat.

La Marion semblava aclaparada. Per descomptat, estava acostumada a barallar-se amb l’Hortensia, tant a la cua del Woolworths com a l’oficina de correus, però per a la Marion aquelles reunions de l’Associació eren com un terreny sagrat i inviolable, i cada vegada que l’Hortensia qüestionava la seva autoritat, la Marion quedava en estat de xoc.

—Aquesta comissió —va continuar l’Hortensia ignorant els ulls furiosos de la Marion— va sorgir com a resultat de la Llei de restitució dels drets sobre la terra que va aprovar el nou govern. —A l’Hortensia l’encantava fer servir aquests mots: nou i govern, conscient de l’efecte que provocaven en la resta de dones.

—D’acord, d’acord, Hortensia. Sisplau, tornem al tema principal pel qual ens hem reunit. Les lliçons d’història poden continuar després que s’acabi la reunió. Gràcies. Els ­Samsodien reclamen terrenys, bàsicament el Vinyet. M’estranya que els Von Struiker no hagin arribat, els trucaré per dir-los que vinguin a la propera reunió. Encara que es tracti del seu propi terreny, aquest tema també ens afecta una mica a tots plegats. Per no parlar de com pot influir això en els preus de les propietats.

L’Hortensia odiava els Von Struiker, uns xovinistes de primer ordre; eren propietaris de la finca del Vinyet de Katterijn, feien un vi blanc de producció limitada i de tant en tant un de negre. L’Hortensia trobava que eren imbevibles, però no pel gust que tenien; encara que fossin els millors del món, els hauria trobat inacceptables: només de pensar a beure alguna cosa feta per la Ludmilla i en Jan von Struiker li venien basques.

—Em fan venir basques —va comentar l’Hortensia a en Peter amb agror una vegada que van anar a sopar a casa de la Sarah Clarke, on la Ludmilla havia esmentat casualment la data en què ella i en Jannie havien arribat a Ciutat del Cap per iniciar la seva «petita empresa»—. Va trigar tot un minut a adonar-se del fet que venir a viure a Sud-àfrica als anys seixanta no era gaire correcte.

La Ludmilla pronunciava les ves baixes com si fossin efes, i semblava una nina russa gegant. En una ocasió, quan l’Hortensia encara es dignava a convidar-los a casa seva, va presentar-li les galtes perquè la Ludmilla li fes un petó i aleshores va captar-ne una bafarada de respiració pudenta. Per a l’Hortensia, tots aquests detalls constituïen una col·lecció de motius que considerava incriminatoris.

—Aquesta reclamació data dels anys seixanta, quan els Von Struiker van comprar el terreny. N’he fet fotocòpies per a tots els que heu vingut, i podeu consultar-ne els detalls per comentar-los a la propera reunió. Serà un procés llarg.

—Què vols dir? —l’Hortensia tenia ganes de discutir.

—Doncs que ho impugnarem, evidentment. Per part meva, jo no hi estic d’acord, i dubto que la Ludmilla i en Jan pensin diferent. Si se’ls pressiona, estic segura que aquesta gent tindrà difícil justificar aquestes reclamacions. Per mi que només busquen diners fàcils.

—Quan dius «aquesta gent» et refereixes concretament a persones negres, suposo…

—Doncs suposes malament, i m’agradaria...

—Marion, avui no estic d’humor per al teu xovinisme. ­Recordo perfectament que et vaig demanar que et reservessis les converses racistes per a les sobretaules a casa teva.

—Perdona, però...

—Senyores, sisplau. Procurem acabar la reunió com cal. Marion, suposo que per avui ja podem plegar, oi? —La ­Sarah tenia també la seva utilitat. Tot i la seva estupidesa, era un parapet perfecte.— Continuem a la propera reunió? Hem d’escriure alguna resposta formal a la Comissió? Potser convindria que parlessis primer amb la Ludmilla i que després ens ho comentessis.

—Doncs sí, però de fet... —la Marion ja somreia. Que de pressa que s’ha recuperat, va pensar l’Hortensia amb amargor—. Hi ha una altra cosa, que té a veure concretament amb la propietat dels James.

L’Hortensia va aixecar les antenes.

—Es tracta d’un cas especial. Bé, no és exactament un «cas» pròpiament dit, sinó més aviat una petició.

La Marion estava gaudint enormement i, tot i l’aire distret que havia mostrat tan sols feia uns moments, ara semblava que se sabés de memòria tots els detalls d’aquell «cas especial»; paraula per paraula, amb pauses incloses, com si l’hagués escrit ella mateixa.

—He rebut una carta d’una dona, una tal Beulah Gierdien. Tenia una àvia que es deia Annamarie i que va néixer el 1919, justament aquí —va dir la Marion, mentre unes quantes miraven al voltant de la sala de reunions com si d’alguna manera esperessin trobar una placenta penjada del respatller d’una cadira o estesa damunt de la catifa, que era espessa i d’un intens color blau—. La mare de l’Annamarie va ser una de les esclaves de la finca de Katterijn, on el número 10 era la casa principal —aquí la Marion es va mirar fixament l’Hortensia—. Segons el que diu aquí, al número 12, que ara correspon a la meva propietat, hi havia els allotjaments dels esclaus, però resulta que... Perdoneu, això és una mica... Vull dir que em sembla que s’han equivocat en aquest punt. Vull impugnar-ho això, però tot i així... On era...? Ah, sí, la veritat és que crec que aquesta petició és bastant forçada, una mica estranya. —Es notava que la Marion s’ho estava passant molt bé.— No hi ha diners pel mig, Hortensia, així que pots estar tranquil·la.

—Parla clar, Marion, que aviat he de tornar a casa.

—És que precisament aquesta tal Beulah Gierdien està interessada en aquesta casa o, almenys, en un dels arbres que hi ha a la finca. S’hi refereix com a «Argentat».

—Deu ser l’arbre argentat. Sí, en tinc un d’aquests. Què passa? Que vol l’arbre?

—No és tan senzill com això.

La bibliotecària, l’Agatha, va estossegar. Una dona que tenia els llavis acabats de passar pel bòtox es va servir un got d’aigua, però es notava que tenia certes dificultats per beure-se-la. Les assistents a la reunió es van dreçar a la cadira, es va sentir un badall com un espetec i es va tornar a fer el silenci.

—Pel que sembla, els nostres argentats (l’únic que tens tu més els que tinc jo) en aquella època marcaven els límits de les propietats, ja que no hi havia tanques. I, aparentment, al tronc del teu hi ha unes inscripcions. —La Marion va alçar una cella.— Això ho hauries de confirmar, Hortensia, però diu que aquestes marques són uns senyals.

—Senyals de què?

—Indiquen el lloc on estan enterrats els fills de ­l’Annamarie. El lloc on l’Annamarie, en les últimes voluntats, va demanar que l’enterressin. —La Marion estava radiant.

—Vol enterrar la seva àvia a la meva propietat?

—No exactament: vol enterrar-hi les cendres de l’àvia. Aquella dona ja fa temps que és morta.

Enmig de l’enrenou dels comentaris de la gent, l’Hortensia va fer petar els dits perquè la Marion li passés els documents. Hi havia uns quants fulls, escrits a mà amb una lletra cursiva molt polida. L’Hortensia se’ls va llegir per sobre.

—Potser, mentre t’hi familiaritzes, Hortensia, podem fer una pausa. Senyores... —La Marion, amb un posat beatífic, es va aixecar dreta, seguida per la resta de dones.