Yewande Omotoso - La veïna del costat

—Si traiem els cotxes de Long Street, també en traiem la gent. Hi haurà massa espai i massa poc caos.

La Marion va fer comentaris sarcàstics sobre la comercialització de les arts plàstiques; segons ella, el disseny tèxtil consistia a joguinejar amb fils i llapis de colors, així que qualsevol nen de tres anys era capaç de fer-ho. Per la seva banda, l’Hortensia va esmentar la presència d’un dels seus teixits (un brocat) com a decoració de la paret del nou bar de vins de l’hotel de luxe Cape Grace. La referència a aquell disseny va aparèixer en un petit article —l’Hortensia en conservava un retall, tal com feia quan alguna de les seves obres apareixia en alguna publicació— publicat al suplement del diumenge, a la secció de decoració, que parlava del consol de la bellesa en temps difícils. Això no té cap importància, va dir la ­Marion, però li van fallar les paraules quan ­l’Hortensia va fer tot el possible per expressar el seu menyspreu envers una carrera de sis anys que t’ensenya bàsicament a tirar parets a terra.

—T’adones que l’arquitectura podria existir sense arquitectes?

L’Hortensia es referia a aquesta professió com una de les estafes més grans que existeix, i afirmava que no tenia temps per entretenir-se en l’autobombo, el constant mirar-se al melic i la trivialitat absoluta de l’arquitectura acadèmica i dels seus supòsits grandiloqüents. Coneixia una mica el tema, ja que un cop la van convidar a formar part d’un jurat d’examinadors externs a la Universitat de Ciutat del Cap per a un projecte d’arquitectura on s’utilitzaven productes fets de materials tèxtils. Hi havia participat per pur orgull, però no n’havia quedat gens impressionada.

—He visitat la teva alma mater —va comentar a la Marion així que va poder.

—I?

Aparentment, l’antipatia de l’Hortensia era massa gran per poder-la expressar amb paraules, així que es va limitar a fer una ganyota i se’n va anar, deixant la Marion convençuda que la seva escola d’arquitectura acabava de patir el pitjor insult possible.

Altres vegades discutien sobre minyones i senyores. Tot va començar a la botiga de queviures, on l’Hortensia feia cua just darrere de la Marion i observava com la seva veïna començava a buidar el cistell.

—Com estàs, Precious? —va preguntar la Marion a la dona que hi havia a la caixa.

—Bé —va respondre.

—De debò? M’ho promets? —va tornar a preguntar la Marion—. Habitualment sembles més contenta.

La dona li va oferir un somriure incòmode. Mentre la Marion buidava la compra damunt del taulell, li va semblar necessari explicar a la Precious per què havia comprat cada cosa:

—Això és per al senyor Agostino, que té problemes de panxa. Ah, i això és per a la meva neta; una mica capriciosa sí que ho és, aquella criatura: només li agraden d’aquesta mena, i no hi ha manera que se’n mengi de l’altra. Això és per a l’Agnes; ja la coneixes, és la noia que tinc a casa. Ah, i he vist això i he pensat que potser li agradaria a la Niknaks, la filla de l’Agnes. Vam pensar d’apadrinar-la, però finalment... A quant puja tot, Precious?

Al llarg de tot aquest parlament, l’Hortensia s’havia quedat palplantada i amb la boca oberta; per primer cop, es trobava en una situació en què no sabia què dir. Però més endavant va tenir l’oportunitat de xerrar durant una trobada: la Marion va comentar que l’Agnes, la seva majordoma, era com si fos de la família: la dona, que tenia seixanta-cinc anys, havia estat clau a l’hora de criar els fills de la Marion, un nen i tres nenes, i, en correspondència, la Marion havia volgut facilitar la vida de l’Agnes enviant la seva filla a una bona escola i fent-li una caseta.

—I vols que te’n donem les gràcies? Això és una indemnització barrejada amb l’esperit missioner. Creus que l’has tractat bé, oi? Que potser vols una medalla?

La Marion es va quedar sense paraules.

—Santa Marion, la que fa obres de caritat. I una merda! Això no es pot comprar, Marion. Si haguessis volgut donar-li alguna cosa, saps què hauries hagut de fer? Hauries d’haver donat a l’Agnes la teva casa, i tu anar-te’n a la seva. Un intercanvi de barris, això és el que hauries d’haver fet, reina... O millor, tinc una idea: Marion la Gran Defensora, hauries d’haver posat fi a l’apartheid... Així hauries pogut presumir d’alguna cosa. I per cert, no és com si fos de la família, és tan sols una empleada. Si fos de la família, no hauria de fer la neteja cada cop que ve a fer-te una visita.

Com a acompanyament de la paraula visita, l’Hortensia va formar unes cometes amb els dits índex i del mig. La ­Marion se’n va anar.

Per a l’Hortensia, tot semblava girar al voltant de la raça, però la Marion pensava que la vida era més complexa que això, més artera.

Va aparcar el cotxe. Quan pujava l’stoep de l’entrada, li va començar a sonar el mòbil.

—Sí, bonica... Per què fas aquesta veu?... Em sap greu no haver vingut per l’aniversari de la Innes... No, no és que me n’oblid... Tampoc ho vaig decidir expressam... ­Marelena, he tingut moltes coses a fer... Em va trucar el gestor sobre el papa i el seu... Doncs... Què vols dir, que per què m’ha vingut de sorpresa? Com volies que ho sabés? El teu germà ni tan sols m’agafa el telèfon, i la Gaia es nega a donar-me el seu número de Perth... L’altre dia li vaig enviar un mail, però suposo que no em respondrà... I la Selena, en sé tan poc, d’ella, que sembla com si Jo’burg estigués al pol Nord... El que vull dir és que necessito una mica d’ajuda... Ajuda de veritat, diners!... Zero, això és el que em va dir el gestor... Marelena, vols fer el favor d’escoltar-me?... Marelena?... Sí, no queda res, tot s’ha esfumat... Tot... Ja ho veig... Sí, molt bé... Sí, ja ho entenc, que primer n’has de parlar amb el teu marit... Així, em trucaràs?... Molt bé, adeu.

—Agnes —la Marion va penjar el telèfon i va moure una cadira del porxo perquè quedés tal com li agradava, amagada de la vista gràcies a la renglera d’arbres argentats—. Agnes! —va tornar a picar a la porta d’entrada—. Que t’estic cridant!

—Senyora? —la dona va aparèixer.

—Té. —La Marion li va donar les claus i la carpeta de l’Associació.— Posa-ho damunt de l’escriptori.

És clar que existien altres preocupacions, a més de l’Hortensia.

—Per cert, Agnes! Vull te, porta’m te.

En Max s’havia polit els diners. La Marion i en Max havien arribat a tenir molts i molts diners, però just abans de morir-se, el seu marit els havia dilapidat tots. El molt cretí.

—Agnes!

—Senyora?

—Per al te, fes servir la porcellana bona. I porta’m els binocles, i una galeta per a l’Alvar.

La Marion es va acariciar la templa mentre escoltava els passos encoixinats que retrocedien per l’stoep, tornaven a entrar a casa i recorrien el passadís fins a la cuina.

—No trenquis res! —Aquella dona devia tenir Parkinson o alguna cosa així, aquella malaltia que fa que et tremolin les mans. Li havia caigut la sopera antiga de ceràmica feta a mà, de color blanc i blau. Li va caure i es va trencar. Irreparable.

Tanmateix, si el que afirmava el gestor era correcte, hauria d’acabar prescindint de l’Agnes. L’estúpid d’en Max. Estúpid, estúpid, estúpid.

—Vine aquí, Alvar! Vine, quisso!

L’Alvar ja anava cap als dos anys. Era un dachshund que li havien regalat la Marelena i els seus fills. Van ser discrets i van esperar alguns mesos després que en Max es morís per fer-li l’obsequi d’una gàbia de filferro blanc amb una cinta groga al voltant. Però tot i així, era inevitable pensar que es tractava d’una mena de substitut. La Marion havia educat els seus fills perquè no parlessin mai de coses que resultaven òbvies, perquè no esmentessin allò que feia pudor. Els havia ensenyat a esquivar certes qüestions o bé a suportar-les, però sense parlar-ne mai. Assenyalar amb el dit era quelcom desagradable.