Yewande Omotoso - La veïna del costat

Yewande Omotoso

LA VEÏNA DEL COSTAT

Traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet

Títol original: The women next door

Autor: Yewande Omotoso

Primera edició ebook: novembre 2020

Copyright © Yewande Omotoso 2016

First published as The Woman Next Door by Chatto & Windus, an imprint of Vintage. Vintage is part of the Penguin Random House group of companies

© de la traducció: Àfrica Rubiés Mirabet

© de l’edició: Editorial Les Hores S.L.

www.editorialleshores.com

hola@editorialleshores.com

Correcció: Maite Puig, Manuel Gómez Poyato i David Sempere

Maquetació: Dan Monells

Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com

© de les fotos de la coberta: IStockPhotos

ISBN: 978-84-122839-4-5

Les Hores forma part de l’Associació d’Editorials Independents

Tots els drets reservats.

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright.

LA VEÏNA DEL COSTAT

Per a l’Emily Doreen Verona Atherley i en

Percy Leroy Rice

Per a l’Ajjibabi Daramola Oladumoye i en

Gabriel Omotoso Falibuyan

La paret és allò que els separa, però també és

el seu mitjà de comunicació.

Simone Weil, La pesantor i la gràcia

U

L’Hortensia havia agafat el costum d’anar a caminar quan en Peter es va posar malalt. No al començament de la malaltia, sinó més endavant, quan el seu estat va empitjorar i estava enllitat. Va ser un dimecres. Se’n recordava perquè el dimecres era el dia que tenia lliure en Bassey, el cuiner, i a la nevera hi havia medallons de xai dins d’un tàper, que s’havien d’escalfar al forn de convecció abans de menjar-se’ls acompanyats de verdures d’arrel regades generosament amb oli d’oliva. Però no tenia gana. La casa se li feia petita, cosa que semblava impossible donat que era un habitatge de sis dormitoris, però tanmateix...

—Vaig a passejar! —havia cridat l’Hortensia des del peu de l’escala.

Segons les infermeres, no el podia deixar sol, però ­l’Hortensia desdenyava tant les infermeres com les seves opinions. Tampoc veia la necessitat de trucar a la porta per dir a en Peter que sortia; s’havia convençut a si mateixa que el sentit de l’oïda del seu marit, contràriament a la resta del cos deteriorat, estava intacte, i que era capaç de sentir-la, fins i tot enterrat sota una pila de mantes, travessant la porta tancada del que ella anomenava «la infermeria», baixant les escales i sortint per la porta principal que ella havia tancat rere seu. L’Hortensia va obrir la portella que donava a la vorera, va mirar amunt i avall per la Katterijn Avenue i va girar a la dreta, en direcció al Kopje.

El Kopje era un petit pujol aïllat enmig del que, d’altra banda, era un paisatge totalment pla. Era el lloc més obvi on anar, aquella primera vegada i cadascuna de les següents. Com que no era jove ni estava gaire en forma, resultava important per a ella (especialment per a la cama fumuda) que el pendent fos gradual perquè no se li fes massa feixuc, però suficientment pronunciat per obtenir una sensació de triomf cada cop que arribava fins al cim. L’Hortensia era menuda i feia unes passes petites. Amb els anys, li costava més caminar, però quan era més jove, entre que era baixeta i que es movia amb nervi, generalment la confonien amb una nena, almenys de lluny. Els cabells, negres i arrissats, tallats arran del cap, tampoc contribuïen que semblés adulta. Tanmateix, si te la miraves de prop, no hi havia res d’infantil en els pòmuls aguts, en la cara fosca i seriosa i en els ulls marrons.

Quan arribava a dalt del Kopje, a l’Hortensia li agradava caminar a l’atzar entre les herbes i les botges. Duia les botes d’excursió, i li agradava sentir com les soles cruixien en el terra irregular. Però aquella primera vegada tot això havia estat una sorpresa. En general, l’Hortensia no acostumava a gaudir de la natura, però ara, tan vella i amb més de seixanta anys de matrimoni fracassat al seu darrere, aquest acontentament era precari: qualsevol cosa el podia alterar.

A l’esplanada del cim del Kopje hi havien plantat vinya, que ara creixia sense control, i alguns pins esparsos. Hi havia un caminet que travessava l’herbassar i que, tot i que semblava cuidat, a l’Hortensia li feia l’efecte que era un tros de terra oblidat. Tot just quan s’hi havia començat a interessar, de seguida es va fixar que els nens del barri no hi jugaven, i que els adults de Katterijn semblava que aplanessin el turó amb la mirada, com si no existís.

Poc temps després de començar a pujar al Kopje —per fugir d’un home moribund, per donar-li espai, perquè es morís més de pressa, per respirar aire fresc, no sabia ben bé per quina d’aquestes coses— una d’aquelles velles maniàtiques de l’Associació de Veïns va esmentar l’indret; de fet, el va fer aparèixer a l’ordre del dia. Les reunions de l’Associació de Veïns de Katterijn solien fer molt de rebombori sobre coses quotidianes; els membres treien el suc dels detalls més innocus per tal de passar-se com a mínim una hora cadascun parlant de les diverses menudeses que havien viscut d’ençà de l’últim cop que s’havien reunit.

El Kopje també va suposar una sorpresa, ja que l’Hortensia havia arribat als vuitanta-cinc anys sense haver experimentat encara l’energia meditativa que proporciona una acció tan simple com caminar. Per què no ho havia descobert abans?, es retreia a si mateixa. Però ara que en Peter se n’havia anat gairebé del tot, tenia tot el sentit del món haver fet aquesta troballa i passar-se moltes hores caminant sense resistir-se a l’estat contemplatiu que li provocava, a l’evocació del passat, a l’exploració. L’Hortensia havia adquirit una gran habilitat per esquivar precisament tot això. Al llarg de la seva vida, havia ocupat el temps amb la feina i, a canvi, la seva empresa, House of Braithwaite, li havia fet guanyar molts diners i, en determinats cercles exclusius (especialment a Dinamarca), s’havia fet cèlebre entre els dissenyadors d’interiors i els estudiants de disseny tèxtil amb posat de cultureta modern.

Abans del Kopje, els records eren com boles de foc instal·lades al centre del lòbul de cada orella. El seu metge de Nigèria li havia dit que era tan sols una cefalea, però no es tractava d’això, sinó d’un cas simple de ressentiment, i ­l’Hortensia va descobrir que si procurava no fixar-se en allò que li feia venir certs records, no era feliç però tampoc patia tant. I al cap de molts anys, quan va descobrir el poder que li proporcionava caminar, va esbrinar que si recordava les coses mentre estava fent aquesta activitat, la situació era molt més suportable. Podria ser perquè, mentre pensava cap enrere, vers el passat, simultàniament es desplaçava també cap endavant en un espai ampli, obert, sense restriccions? La veritat era que caminar no feia que els records fossin més dolços, sinó més aviat plens de ràbia. Per sort, com que al Kopje no hi havia ningú, l’Hortensia es podia permetre cridar sense que la molestés cap altre ésser viu, tret d’alguns esquirols i, segons semblava per les muntanyetes de sorra, un niu de formigues.