Yewande Omotoso - La veïna del costat

La Marion va fer uns quants passos i, sense poder-ho evitar, va observar la propietat del costat a través del muret que les separava. La casa número 10 era més gran que la número 12 i també tenia un pati de bona mida, mentre que la porta de la número 12 es trobava tan sols a pocs passos de la reixa d’entrada. La casa veïna tenia un caràcter més subtil (i, per tant, millor), amb un encant afegit gràcies a un petit estany amb carpes koi que hi havia al final del jardí del darrere, que feia una mica de baixada. També hi havia un roure, amb un gronxador que penjava d’una de les seves branques gruixudes. De fet, aquella casa era una de les més grans de la finca de Katterijn, i es trobava al terreny on s’alçava la gran casa pairal quan la urbanització formava encara una sola finca. Aleshores en Max va anar a telefonar al seu soci sobre un tracte que estaven a punt de tancar.

—D’acord —va dir la Marion.

Llavors es va aturar i va anar cap on era l’agent, que estava repenjat al costat del seu cotxe fumant-se una cigarreta.

Al cap d’un mes, la Marion i en Max es van traslladar a la seva nova casa. Per Nadal, la Marion estava esperant un fill. També havia fundat la seva pròpia empresa, amb ni més ni menys que en Harry Cumfred. Havia estat ell qui havia suggerit aquella aliança: som els millors, havia dit, i ella no podia estar-hi més d’acord. Va treballar fins al dia abans de parir i, al cap d’una setmana, va deixar la criatura amb una cangur i va tornar a la feina. L’estudi d’arquitectura, amb seu en un lloc destacat del cèntric Loop Street, va tenir èxit i es va expandir fins a arribar a tenir gairebé trenta treballadors, incloent-hi un nou soci, dos associats, quatre arquitectes de projecte i tot un exèrcit de delineants i de personal administratiu. Ella dirigia gairebé tots els projectes residencials, mentre que en Cumfred utilitzava la seva xarxa d’antics companys i amics per a plans més ambiciosos que, segons creia, els farien invencibles. Es reia de la Marion i de les seves cases, tot i que els clients eren milionaris i els projectes eren de tot excepte barats. De vegades, feien trobades familiars —en Cumfred s’havia casat i tenia bessons— però la Marion no va arribar mai a creure’s del tot aquella amistat. Havia muntat el negoci amb ell perquè treballar junts era la millor manera de tenir-lo controlat. Sospitava que en Cumfred havia fet el mateix.

La Marion va tornar a estar grossa i va desaparèixer durant una setmana més o menys, però en general les coses continuaven igual. Hi havia èpoques en què s’oblidava totalment del número 10, però de vegades aquella casa la consumia per dins.

El 1969, la Marion tenia dues criatures, l’Stefano i la Marelena, i una tercera en camí, la Selena. El tercer embaràs va ser més difícil que els altres. Es va passar molts dies enllitada, tant abans com després del part. Al cap d’unes quantes setmanes, quan es va començar a recuperar, es va fixar que hi havia un camió de mudances aparcat al carrer: aquella gran empresa havia venut la casa a una família holandesa i, un cop més, el número 10 se li havia escapat de les mans.

Va ser després que nasqués la Selena que en Max, pressionat per les recomanacions del metge de la família, va gosar suggerir a la Marion que es quedés a casa; fins i tot ho va plantejar directament, amb una certa insistència. La Marion va dir que no, que de cap manera. Per començar, va argumentar, ja faig més del que em toca. La veritat era que aquella faceta d’en Max de la qual la Marion sabia menys feia que ell se n’anés de viatge amb més freqüència del que s’havia pensat inicialment. També es va sorprendre quan es va adonar que, com a dona, li agradava que el seu marit fos a casa els caps de setmana. Potser no era exactament perquè el trobés a faltar, sinó perquè necessitava la seva presència. Va descobrir que tenir fills era dur, i volia que ell hi bregués juntament amb ella. El que rebia a canvi —els diners i les immenses comoditats que comportaven la feina d’en Max— no n’arribava a compensar les absències.

Tot i així, i això li feia molta ràbia, quan en Max era a casa la Marion s’adonava de la facilitat amb què estimava els seus fills i ells hi corresponien. Envejava d’en Max la vida ordenada, els pantalons i les americanes acabats de planxar i els viatges de negocis. Per a ell, les coses eren molt menys complicades. No semblava que s’adonés del to manipulador dels plors de la Marelena, de la necessitat de mantenir una actitud estoica i esperar que deixés de plorar. Si l’Stefano es feia pipí al llit, per a en Marx això no tenia cap importància. I tot i que el nas de la Selena era bastant gros, en Max ho trobava còmic. (Tanmateix, es va ofendre una mica quan va veure que la Marion mirava els àlbums de fotos de la seva família i assenyalava el nas de la germana de la seva àvia: «Ha!», va dir ella amb un to triomfal.) Però en general, segons en Max, aquests detalls no comptaven. En lloc de trobar un marit i un pare, la Marion s’havia quedat una ràfega de vent: un vent agradable quan hi era, plaent, però itinerant i amb poca substància.

I també hi havia altres coses, com ara les fines arrugues de la vida, les negociacions fetes amb peus de plom. En una ocasió, l’Agnes li havia demanat si podia portar a la feina la seva nena, que amb prou feines caminava; la guarderia on solia deixar-la estava tancada durant uns dies, i no hi havia cap problema, oi? La Marion s’hi va negar, però l’Agnes es va posar a plorar i aleshores el nadó de la Marion (era l’Stefano o la Marelena?) també; n’estaven molt, de l’Agnes. Així que la Marion va haver de cedir, però durant alguns dies va estar força nerviosa. En Max estava de viatge i li va telefonar.

—Però què et preocupa, exactament?

—És que... no ho entens? Que t’he d’explicar les coses cada vegada?

Malgrat el ressentiment silenciós de la Marion, a la pràctica no discutien gariebé mai.

—No vull que discutim. Escolta, què vols?

—Em penso que... si hi ha un altre... un nen petit per aquí... això la distraurà, n’estic segura. La distraurà de la seva feina.

La Marion va sentir una punxada de vergonya; s’estimava més no dir-ho en veu alta, però el fet era que no volia que els seus fills juguessin amb aquella nena negra, no volia que es toquessin. Però és clar, no ho podia dir perquè, si s’expressava en veu alta, aquest sentiment seria explícit i ja no podria ignorar-lo. La ignorància resultava infinitament més fàcil i, almenys de moment, factible.

—Doncs aleshores digue-li que no —va dir en Max. Probablement estava assegut a la vora del llit de l’habitació d’algun hotel amb les cames encreuades—. Digue-li que t’has adonat que la cosa no anirà bé.

Parlava amb veu tranquil·la, exposant la solució com si en tingués d’altres de reserva. No era d’aquells que té la necessitat constant de controlar totes les facetes de la seva vida, sinó que, pel que semblava, cadascuna era capaç de mantenir-se per si sola dins dels seus límits.

La Marion no parava de donar-hi voltes. La raó per la qual no havia volgut que l’Agnes portés la seva nena a casa era perquè hauria estat una distracció; aquest era el motiu principal. I la raó per la qual havia suggerit que l’Agnes no es rentés la roba juntament amb la bugada de la família era perquè el més lògic era mantenir les coses separades. Per què havien de complicar la bugada? Ho va explicar a l’Agnes a poc a poc, amb calma, però durant unes quantes setmanes es va assegurar que seguís les seves instruccions. I la raó (això responia a una pregunta de la Marelena) per la qual l’Agnes tenia un nyanyo al cap era perquè els negres eren perillosos i la policia s’havia pensat que l’Agnes era un d’aquells negres. No, ­l’Agnes no era perillosa. Sí, la majoria de negres eren perillosos i causaven problemes. No, l’Agnes no portava cap problema. No, no era injust. De fet, era molt just; la vida era justa!