Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

1.3 El bestiar

Per a cada mas podem suposar l’existència d’una cabanya d’espècies animals domesticades més o menys nombrosa i variada. [20]Aquesta cabanya de bestias grossas et minutas es considerava com part del seu equipament de la mateixa manera que la vaixella major i menor. [21]Va haver ocasions en les que el senyor fins i tot va exigir als ocupants del mas a mantenir-lo equipat amb determinades espècies animals: exigència que podia referir-se als bous (tenere aiovatum cum bobus), la força de tir per excel·lència de l’arada. [22]Altres exigències es referien a l’obligació de construir colomers o d’engreixar porcs i aus de corral en benefici del senyor. [23]L’existència de diverses espècies de bestiar al mas es dedueix, així mateix, de les exaccions senyorials, com els censos i l’alberga, que contemplaven el lliurament de caps de ramat i productes ramaders, com els ous, els pernils i els formatges. Altres exaccions, com les joves i les tragines, pressuposaven la disposició de bèsties que tiraven de l’arada i carregaven amb els cistells de fems. El conjunt d’aquestes noticies indiquen sens dubte l’existència d’una cabanya ramadera diversificada sobre el mas. A l’hora de determinar quines eren les espècies animals que podrien suposar-se com components d’aquesta cabanya podem citar: el bestiar oví i cabrum (ovelles, cabres), [24]el bestiar porcí, el bestiar equí (menys el cavall i sobre tot l’ase i el mul i la mula), el bestiar avícola (gallines, oques, coloms). [25]Aquesta cabanya (bestiarium, bestiar) no presentava gaire diferències respecte a l’Antiguitat, pel que fa a la varietat d’espècies. Les diferències, pel que es dedueix dels estudis dels arqueozoòlegs, semblen restringir-se a una accentuada reducció en l’estatura de les diverses espècies, un fet que va incidir de manera directa en la productivitat i la capacitat de treball del bestiar. [26]

La composició de la cabanya i el nombre de bèsties que mantenia un mas resulta impossible de precisar per a cada cas. L’inventari post mortem redactat l’any 1305 i relatiu al mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, permet constatar una cabanya que es composava d’un bou de pell negra, una somera de pell negra, cinc porcells, sis moltons de dos anys, tres moltons d’un any, vint-i-set ovelles, quatre anyells, cinc gallines i un gall. [27]Un altre inventari, de l’any 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, fa recompte d’una cabanya composta de quatre ovelles, un bou, una vaca, un ase, dues trulles i dos porcells. [28]A partir de notícies com aquestes cal imaginar la composició de la cabanya del mas i el nombre de bèsties que s’hi tenien com quelcom molt variable. Aquesta variabilitat estava en funció tant de les terres disponibles com del potencial ecològic de l’àrea on s’emplaçava el mas: en aquest sentit, un mas emplaçat a la vall d’una muntanya degué aprofitar l’existència d’extensos espais de bosc i garriga, atorgant a la ramaderia un lloc destacat en la seva economia. Però, la variabilitat al·ludida podia dependre també de la capacitat d’aprofitar les possibilitats que oferien les noves formes contractuals difoses pels notaris públics. La comanda ramadera (comanda seu depositum), en concret, era un contracte que permetia al titular d’un mas incorporar a la seva explotació un nombre variable de bèsties (porcs, ovelles, cabres, vaques, vedelles, ases) d’un altre propietari. La condició imposada al titular era tenir cura de les bèsties (custodire, nutrire, pascere, ferrare) i reservar al propietari d’aquestes una part dels recursos (llana, llet) i beneficis (melioramentum, lucrum, percassio) que podien proporcionar les bèsties. D’aquesta manera, la comanda ramadera permetia al titular del mas disposar d’un equipament i d’uns recursos sense tenir que invertir diners en la seva adquisició. [29]Les distincions

Les distincions entre les diferents espècies del bestiar s’establien, en primer lloc, per la grandària: les bestias maiores i grossas, per una banda, les bestias minores, per l’altra. Altres distincions s’establien quant a les funcions que tenien determinades bèsties en el marc de l’economia pagesa. Així, es distingien les bestias de expletis de les bestias bacivas, segons es tractés d’animals destinats a la cria o no. Les vaques, concretament, es tenien sobretot com bèsties de cria, que havien de proporcionar bous per al conreu de la terra. (Un bou dedicat a la llaurada havia de ser reemplaçat aproximadament cada quatre anys.) Entre les restants funcions atribuïdes al bestiar cal ressaltar, sobretot, les que s’associaven al treball i a la producció d’aliments i matèries primeres. Pel que fa al treball, [30]es constata que com bèsties per muntar (bestiis equitandis) s’empraven tant els cavalls com i sobretot els muls i els ases. [31]Aquests últims es feien servir per a traginar (bestias ad traginum) i les bestias honeratas designaven aquelles bèsties que s’empraven per carregar els fems, les palles, les llenyes, els grans i els sacs de vi. Per tirar del carro podien fer-se servir els èquids però també els bous. [32]Els bous, però també les egües, s’empraven per trepitjar les messes a l’era (ad aream triturandum). Com bestias aregas i animalia aratoria es designaven els animals que tiraven de l’arada, sobretot els bous (boves aratores, boves aregs), de vegades les vaques i també els muls i les mules (més forts, resistents i àgils que l’ase per aquest tipus de treball, tot i que no manquen referències ocasionals a un asinum aratorum). El cavall, en canvi, sembla excloure’s com bestia arega. Aquesta exclusió del cavall de la llaurada pot explicar-se pel fet que ni la qualitat de la llaurada ni les característiques de l’aper no feia necessària la renovació tecnològica que implicava l’opció pel cavall com força de tracció. [33]Per altra part, l’agricultor s’estalviava amb això tenir que recórrer a un animal més delicat i nerviós i menys polivalent que el bou, un animal que, a més a més, exigia importants quantitats d’un farratge específic (civada), que en les condicions ecològiques mediterrànies resultava molt difícil de produir a gran escala. En aquest sentit, pot retenir-se que la cabanya del bestiar gros, el de major importància per al treball agrícola, es composava bàsicament, d’espècies que podien dedicar-se a treballs de diversa mena, que eren resistents, relativament econòmiques i poc exigents quant al seu manteniment i tractament.

El bestiar domèstic proporcionava als agricultors la major part d’aliments d’origen animal (proteïnes, grassa). Aquests aliments eren diversos i entre ells poden destacar-se la llet i els seus derivats, per una part, i la carn i el greix, per altra. [34]La llet i els seus derivats eren proporcionats per les ovelles, les cabres i, en menor mesura, per les vaques. (Aquestes, de fet, no donaven molta llet, tant per la seva constitució fisiològica com per la seva utilització per al treball al camp i a l’era. A més, la major part de la seva llet havia de reservar-se per a la cria dels vedells.) El consum de la llet fresca es considerava, en qualsevol cas, un luxe. A més, les condicions climàtiques i higièniques propiciaven la seva ràpida transformació en formatge. Els caseos i formaticos esmentats en les fonts es referien tant al formatge fet de llet de vaca (caseos vaccarum) com al fet de llet de cabra. El porc era l’animal que proporcionava la major part de l’aliment carni i gras, [35]tot i que sabem que també es consumia la carn dels ovins i de les aus de corral: concretament la carn de gallines era una carn relativament barata, degut a l’eficiència amb què, a diferència dels mamífers, l’aviram és capaç d’assimilar el pinso. La major varietat de carns apareix en relació amb el porc (carnis suille), distingint-se: els pernils (pernas), les xulles (anxugias), les freixures (frexures), les esquenes (squinas, espallars), els costats (lads, costats), les llences (bacons), les temples (templa). La carn, a l’igual que la llet, rarament es consumia fresca. El més corrent era tractar-la mitjançant la salaó (carne salata), un procediment que permetia la seva conservació durant un temps més o menys prolongat. La predilecció per la carn de porc s’explica també pel fet que era la que menys qualitat perdia amb aquest tractament. Entre els restants aliments que proporcionava el bestiar mereixen destacar-se els ous (ova) i la mel (mellis), un producte, aquest, resultant de la transformació de matèries primeres vegetals i que es considera el substitut medieval del sucre com edulcorant. [36]Pel que fa a les matèries primeres que oferia el bestiar, cal ressaltar les fibres tèxtils (lana), les pells (pelles) i els cuirs (quir), per l’elaboració dels més diversos articles de la vida quotidiana. [37]Això a part, podien aprofitar-se també les banyes, les plomes, les cerres i les peülles. Cal destacar, per últim, que el ramat proporcionava altres dues matèries essencials: els fems per regenerar els camps i la cera (cera) de les abelles per la il·luminació (cirios, candelas). [38]Quant als fems, aquests procedien tant dels quadrúpedes com dels coloms criats en els colomers.