[1]A. Verhulst, «La diversité du regime domanial entre Loire et Rhin a l’époque carolingienne. Bilan de quinze années de recherches», dins W. Janssen i D. Lohrmann (eds.), Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic, 1983, pp. 133-148; W. Schlesinger, «Die Hufe im Frankenreich», H. Beck, D. Denecke i H. Jankuhn, Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlichen Flur in Mitteleuropa und ihre Vutzung, 1, Göttingen, 1979, pp. 41-70; L. Kuchenbuch, «Die Klostergrundherrschaft im Frühmittelalter. Eine Zwischenbilanz», dins Herrschaft und Kirche. Beiträge zur Entstehung und Wirkungsweise episkopaler und monastischer Organisationsformen, Stuttgart, 1988, pp. 297-343.
[2]R. Latouche, «Quelques aperçus sur le manse en Provence au Xe et au XIe siècle», dins Recueil de travaux offerts a M. Clovis Brunel, 2, París, 1955, pp. 101-106; E. Magnou-Nortier, «A propos de la villa et du manse dans les sources méridionnales du Haut Moyen Âge», Annales du Midi, 96 (1984), pp. 85-91; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», dins J. Bolós i J. J. Busqueta (eds.), Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.
[3]P. Bonnassie, La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle. Croissance et mutations d’une société, Toulouse, 1975-1976, 1, pp. 246-247.
[4]J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona, 1899, p. 622; E. de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Madrid, 1905, pp. 42-43.
[5]Th. Bisson, Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings, 1151-1213, 2, Berkeley i Los Angeles, 1983, doc. 1, B. Vegeu, a més, E. Moreu Rey, La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona, Barcelona, 1961, ap. 14 (sense data).
[6]J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, Barcelona, 1980-1991, 2, pp. 102-107.
[7]Vegeu, a més, E. Mallorquí, Les Gavarres a l’Edat Mitjana. Poblament i societat d’un massís del nord-est català, Girona, 2000.
[8]Per a la terminologia relativa al poblament rural vegeu H. Uhlig (ed.), Materialien zur Terminologie der Agrarlandschft, 2, Die Siedlungen des ländlichen Raumes, Giessen, 1972.
[9]ACB, Libri Antiquitatum, 461.
[10]AMM, Pergs. St. Cugat del Vallès, 153 (1141); ASDG, Perg. 75 (1210) (J. M. Marquès, Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel, Barcelona, 1997, doc. 117).
[11]J. Rius Serra, Cartulario de St. Cugat del Vallés, Barcelona 1946-1947, Madrid, 1981, doc. 1034 (1160); ACB, Pergs. Diversorum 1.1, 2530 (1153); ADG, Pergs. Pia Almoina, Fornells, 18 (1167).
[12]X. Soldevila, «Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipòtesis sobre la pagesia catalana medieval», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 35 (1995), pp. 123-156; del mateix, «Els masos del monestir d’Amer al Baix Empordà al començament del segle XIV», dins Mas català, pp. 429-440.
Capítol 2
2. ELS COMPONENTS DEL MAS I LA SEVA EXPLOTACIÓ
El mas pot ser considerat com una «empresa familiar» que explotava un conjunt de terres amb la finalitat de sostenir els seus membres i de donar a aquests la possibilitat d’acomplir amb les exigències del senyor. L’explotació d’aquestes terres es va acomodar a una civilització agrària, els diversos trets de la qual (tecnologia, selecció d’espècies vegetals i animals, tècniques de conreu, organització del parcel·lari, pautes de consum...) poden captar-se amb certa claredat a partir de les fonts escrites des dels segles X i XI. Però, bona part dels trets que caracteritzaren la civilització agrària del nord-est català dels segles medievals, com per exemple les pautes del consum, no sols els compartia amb altres civilitzacions de la conca mediterrània, sinó que també es constaten ja per a les èpoques romana i hispanogòtica, mantenint-se en part inalterats durant tota l’època preindustrial. [1]Això no ha de sorprendre: l’ecologia mediterrània imposava a les estratègies econòmiques un marc que difícilment podia sobrepassar-se amb els mitjans i els coneixements tecnològics d’una societat preindustrial. En els apartats que segueixen es tracta de presentar en detall la manera en que el mas i les seves terres es van explotar. Un primer conjunt dels apartats que segueixen presentarà l’equipament (eines, recipients, bestiar) i els components (cases, pertinences) del mas. Un altre conjunt d’apartats estarà dedicat a descriure la manera com s’explotaven els espais cultes i incultes. Un últim conjunt d’apartats presentarà les institucions, com la molineria i la ferreria, que proporcionaven un servei que permetia descarregar la família que habitava el mas de certs treballs necessaris però feixucs i complexos.
1. EL MAS I EL SEU EQUIPAMENT
L’element més important de l’equipament d’un mas el representava el treball que any darrera any proporcionava la família de llauradors que habitava el mas, un treball que no era el mateix per a tots els membres de la família, sinó que variava seguint una divisió del treball en funció del sexe i de l’edat. Aquesta família disposava d’un seguit d’instruments que es feien servir per a obtenir, tractar i conservar els recursos que es guanyaven al conjunt d’elements productius que constituïen les pertinences del mas així com als espais incultes. [2]
1.1 Les eines
Entre aquests instruments de treball cal citar, en primer lloc, les eines pròpiament dites, entre les que cal destacar les eines de llaurada (vomeres et alia aratoria instrumenta), és a dir, aquelles que s’empraven per llaurar el sòl: terras laborare, arare i vineas cavare, fodere. [3]
1.1.1 L’arada
L’estructura de l’arada (aratum, arata, aper, vomer), tal com es dedueix de les fonts escrites, era bastant simple i consistia en un dental (dental), al qual es fixava una rella de ferro (relia, vomer) de forma triangular o cònica; l’esteva (stevam) servia al llaurador per conduir l’arada. Estem davant una arada «mediterrània», una arada de tipus simètric, sense rodes, que obria el sòl verticalment, removent-lo i llançant la terra a ambdós costats del solc. Aquest scratch-plough era un instrument ben adaptat als sòls lleugers, friables i ben drenats, típics de les contrades mediterrànies: la llaurada es limitava a polvoritzar la terra, evitant l’evaporació de l’humitat, al temps que mantenia la fertilitat al permetre que els minerals del subsòl poguessin ascendir a la superfície. [4]
L’arada treballava de forma extensiva i requeria una força de tir moderada, que venia proporcionada en la majoria dels casos pels bous. Aquests s’enganxaven a l’eix de tracció que era el timó (aladrigua) mitjançant un jou cornal o jugular (iugum). [5]L’agullada (agulgada) era el bastó per agullonar les bèsties i netejar la rella. El conjunt del tren de llaurada era l’aper (aparium).
1.1.2 Les aixades
Les aixades representaven diferents tipus d’eines emprades per cavar (cavare), rompre (rumpere) i remoure (fodere) els sòls, per tallar les arrels i distribuir la femada... Es tractava principalment del càvec (cavago), del lligó (ligonem), del caveguell (caveel), de l’aixol (exol) i de l’aixada (exada) i les seves variants morfològiques (exada ampla) i de mida (axadons). Les aixades representaven, doncs, una varietat d’eines de llaurada, cadascuna adaptada a funcions molt específiques: les més grans i pesades servien per voltar els terrossos i cavar de manera profunda; les més petites s’empraven, sobretot, per netejar els horts i les vinyes així com per remoure la superfície amb la finalitat d’eliminar les males herbes i reduir l’evaporació del sòl. En tots els casos representaven instruments indispensables quan es tractava de treballar sòls pedregosos. La varietat d’aixades que posen de manifest les nostres fonts és ja en sí una dada significativa, perquè revela la importància del treball intensiu i la importància de les cultures de la vinya, de l’hort i dels arbres, que exigien una llaurada en la que les aixades eren més apropiades que l’arada. La pràctica del policultiu mediterrani determinava, en aquest sentit, la diversitat de les eines de llaurada. La pala (padela, padela de ferro), per altra banda, era una eina que s’emprava per remoure el sòl i que complia funcions similars a les de les aixades. Però també podem suposar que s’emprava per a altres feines com l’aventar dels cereals batuts.
Читать дальше