Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

[1]Vegeu com a mostres més recents d’aquesta recerca tres obres col·lectives: Ll. To, J. Moner i B. Noguer (eds.), El mas medieval a Catalunya, Banyoles, 1998; R. Congost i Ll. To Figueras (eds.), Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, 1999; M. T. Ferrer Mallol, J. Mutgé Vives i M. Riu Riu (eds.), El mas català durant l’Edat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVII), Barcelona, 2001.

[2]Ll. To Figueras, «Le mas catalan du XIIe siècle: genèse et évolution d’une structure d’encadrement et d’asservissement de la paysannerie», Cahiers de Civilisation Medieval, 36 (1993), pp. 151-177; del mateix, «Habitat dispersé et structures féodales dans l’Espagne du Nord au Moyen Âge Central», dins B. Cursente (ed.), L’habitat dispersé dans l’Europe médiévale et moderne, Toulouse, 1999, pp. 121-144; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.

[3]J. de Bolòs, El mas, el pagès i el senyor. Paisatge i societat en una parròquia de la Garrotxa a l’Edat Mitjana, Barcelona, 1995; E. Mallorquí, El monestir de Sant Miquel de Cruïlles a l’Edat Mitjana, la Bisbal 2000; del mateix, «Homes, viles i masos (Cruïlles, 1319)», dins R. Congost i Ll. To Figueras (eds.), Homes, masos, pp. 43-89; Ll. To Figueras, El monestir de Santa Maria de Cervià i la pagesia: una anàlisi local del canvi feudal. Diplomatari segles X-XII, Barcelona, 1991; del mateix, «El nom dels masos (El domini de Santa Maria de Vilabertran en els segles XI-XIII)», dins R. Congost i Ll. To Figueras (eds.), Homes, masos, pp. 23-42.

[4]Pel que fa a les problemàtiques, ens ha resultat especialment sugerent L. Donat, R. Lluch, E. Mallorquí, X. Soldevila i Ll. To Figueras, «Usos i abusos del concepte de mas: el cas de la regió de Girona (segles XIII-XIV), dins M. T. Ferrer Mallol, J. Mutgé Vives i M. Riu Riu (eds.), Mas català, pp. 125-158.

[5]Entre aquests estudis voldríem destacar: B. Cursente, Des maisons et des hommes. La Gascogne médiévale (XIe-XVe siècle), Toulouse, 1998; G. Fournier, Le peuplement rural en Basse-Auvergne pendant le haut Moyen-Âge, París, 1962; Ch. Higounet, Paysage et villages neufs du Moyen Âge, Bordeus, 1975; M. Kaplan, Les hommes et la terre à Byzance du VIe au XIe siècle. Propriété et exploitation du sol, París, 1992; F. Menant, Campagnes lombardes du Moyen Âge. L’économie et la société rurales dans la région de Bergame, de Crémone et de Brescia du Xe au XIIIe siècle, Roma, 1993; P. Toubert, Les structures du Latium médiéval. Le Latium méridional et la Sabine du IXe siècle à la fin du XIIe siècle, Roma, 1973.

[6]R. H. Hilton, English and French Towns in Feudal Society. A Comparative Study, Cambridge i Nova York, 1992; R. H. Hilton, «The Small Town as Part of Peasant Society», dins R. H. Hilton The English Peasantry in the Later Middle Ages, Oxford, 1975, pp. 76-94; Ch. Dyer, «Market Towns and the Countryside in Late Medieval England», Canadian Journal of History, 31 (1996), pp. 17-35; Ch. Dyer, «Small Towns, 1270-1540», dins D. M. Palliser (ed.), The Cambridge Urban History of Britain, 1, Cambridge 2000, pp. 505-537; R. H. Britnell, The Commercialisation of English Society, 1000-1500, Cambridge, 1993. La història urbana hispànica no acostuma identificar les petites ciutats com un tipus urbà particular i, consegüentment, no es compta amb una recerca empírica orientada específicament a aquests assentaments. Però hi ha excepcions: P. Martínez Sopena, «Foires et marchés ruraux dans les pays de la Couronne de Castille et León du Xe au XIIIe siècle», Flaran, 14 (1996), pp. 47-69; del mateix, «Le rôle des petites villes dans l’organisation de l’espace en Castille», dins M. Bourin i S. Boissellier (dirs.), L’espace rural au Moyen Âge. Portugal, Espagne, France (XIIeXIVe siècle). Mélanges en l’honneur de Robert Durand, Rennes, 2002, pp. 149-165. Les petites ciutats catalanes són el tema d’un projecte de recerca vinculat a la Universitat de Girona, que, al marge de diverses publicacions puntuals, ha donat lloc a un col·loqui internacional centrat precisament en aquest tema: Les viles catalanes entre els segles XII i XIV: senyoria, comunitat i estructures fiscals. Les seves actes es troben en curs de publicació.

[7]Per al concepte vegeu Th. N. Bisson, «The ‘Feudal Revolution’», Past & Present, 142 (1994), pp. 6-42; del mateix, «Medieval Lordship», Speculum, 70/4 (1995), pp. 743-759.

[8]M. Barceló, «Crear, disciplinar y dirigir el desorden. La renta feudal y el control del proceso de trabajo campesino: una propuesta sobre su articulación», Taller d’Història, 6 (1995), pp. 61-72.

[9]L. Kuchenbuch, «Potestas und Utilitas. Ein Versuch über Stand und Perspektiven der Forschung zur Grundherrschaft im 9.-13. Jahrhundert», Historische Zeitschrift, 265 (1997), pp. 117-146. Vegeu, a més, J. Bumke, Höfische Kultur. Literatur und Gesellschaft im hohen Mittelalter, Munic, 1986, pp. 60-64.

[10]M. Gustà (ed.), Ramon Llull. Llibre de l’orde de cavalleria, Barcelona 1980, cap. 22.

[11]Per una descripció geogràfica d’aquestes comarques vegeu Ll. Solé Sabarís (dir.), Geografia de Catalunya, Barcelona, 1958-1974. Per un estudi més aprofondit de l’ecologia històrica mediterrània vegeu T. Grove i O. Rackham, The Nature of Mediterranean Europe. An Ecological History, New Haven i Londres, 2001.

[12]ACA. OR, Pergs. Montalegre, 270.

[13]Aquesta informació pot ampliar-se amb els resultats d’una pacient i excepcional recerca arqueològica: A. Roig Deulofeu i J. Roig Buxó, La vila medieval de Sabadell (segles XI-XVI), Sabadell, 2002.

PRIMERA PART

EN ELS ORÍGENS D’UNA CIVILITZACIÓ AGRÀRIA: EL MAS AL NORD-EST CATALÀ DELS SEGLES MEDIEVALS

Capítol 1

1. VERS UN NOU PAISATGE RURAL AL NORD-EST CATALÀ

1. LA TERMINOLOGIA

Per designar la unitat d’explotació i de residència pagesa les fonts dels segles XI-XIV fan servir els termes mansus (molt rarament masum) i mas, dels quals deriven, en català, mas i masia. Els termes borda i cabanna, per la seva banda, es fan servir per designar explotacions assimilables al mas.

1.1 Mas

El terme mansus és probablement un vocable importat des de les regions centrals de l’Imperi carolingi, on s’havia difós des del segle VII. [1]A les regions perifèriques de l’Europa meridional mansus no es va difondre abans del segle IX. [2]A la regió catalana, en concret, el terme masus pot documentar-se d’una manera puntual entre els segles IX i X sobretot per als comtats pirinencs i prepirinencs, freqüentment associat als fiscs comtals. Amb aquest terme es designava una explotació agrícola, apta per fer viure la família d’agricultors que la llaurava. A més, el terme s’emprava també per designar una unitat d’apropiació senyorial, que estava gravada amb exigències diverses i que sembla considerar-se com un conjunt de predis no divisible vinculats a una casa. [3]Tanmateix, en els comtats més meridionals, com el de Barcelona, els termes masus i mansus gairebé no poden documentar-se entre el segle VIII i mitjan de l’XI. Les poques vegades que apareixen a les fonts relatives a aquestes comarques és com a sinònim de «lloc de residència» i «casa». Aquest significat de masus no es perdria amb posterioritat de mitjan segle XI. Però a partir d’aquesta data, mansus (i molt rarament masus) inicià una difusió generalitzada a totes les comarques del nord-est, associat a tota mena de senyories i designant quasi sempre un conjunt de domos i pertinencias. Aquest conjunt, qualificat a vegades com masada (mansata), apareix a les fonts dels segles XII-XIV com quelcom ben individualitzat. Per tal d’identificar un mas determinat se l’hi assignava sempre un nom propi que passava a incrementar el registre toponímic d’un lloc. Aquest topònim associat al mas podia referir-se a les realitats més diverses, tant naturals com humanes. Hi ha casos, per altra banda, en els quals el mas va adoptar com a nom un topònim més antic (el nom d’una villa dels segles IX i X, per exemple). Cal assenyalar, per últim, que el topònim associat al mas va servir també per identificar al seu titular i als descendents d’aquest: des de la segona meitat del segle XII, sobretot, els membres de la família del mas passaren a adoptar sistemàticament el nom d’aquest com cognom familiar.