Víctor Farías Zurita - El mas i la vila a la Catalunya medieval

EL MARC GEOGRÀFIC I CRONOLÒGIC

El nostre treball tracta dels segles centrals del que s’acostuma a designar com l’Edat Mitjana, els segles XI-XIV, aproximadament: uns segles que es caracteritzaren, entre altres, per un notable desenvolupament en tots els sectors de l’economia, per un important creixement demogràfic, per una consolidació de l’estat monàrquic com a model polític i per l’enfortiment d’una Església sotmesa al dictat del bisbe de Roma. Pel que fa al marc geogràfic, el nostre treball es restringeix a les terres del nord-est de la Catalunya Vella, es a dir al conjunt de comarques perimediterrànies, compreses entre el riu Llobregat i els Pirineus, denominat correntment la Catalunya litoral i prelitoral. Aquest conjunt de comarques constitueix un agregat d’àrees geomorfològiques, cadascuna de les quals amb els seus trets específics, però amb suficients aspectes climatològics, hidrològics i biogeogràfics comuns com per ser considerades en conjunt. En els límits d’aquest conjunt de comarques cal atribuir una importància destacada a les planes com espais que, ocupats des de la romanització, van concentrar la major part de la població i que resultaren ser els més dinàmics en tots els aspectes: la plana de l’Empordà, les planes de Banyoles i de Girona, la depressió del Vallès i la plana del Llobregat. Els materials sedimentaris que formen aquestes planes i la protecció dels vents del nord que ofereixen les muntanyes que les envolten proporcionen unes condicions favorables per a l’agricultura mediterrània. [11]Diguem, per últim, que, malgrat l’omnipresència de la muntanya, cada unitat d’aquest conjunt s’obria d’una o d’altra manera al món exterior. Això és especialment cert per les comarques limitades per les Serralades Costeres, les quals, orientades de manera paral·lela a la costa mediterrània formen un corredor natural, un lloc de pas per als homes i l’emplaçament dels principals eixos vials. El contacte amb l’interior de la regió catalana i el litoral es realitzava a través de les valls i dels congosts d’uns rius orientats de nord a sud. La plana del Empordà, per la seva part, no sols representava el punt final del corredor prelitoral sinó també una porta cap al Rosselló i el punt de partida d’un eix de comunicació subpirenenc que s’orientava vers l’oest.

LES FONTS

El llibre que el lector té entre les mans és el resultat d’uns deu anys de recerca i de revisió de vàries desenes de milers de testimonis escrits conservats als arxius catalans, espanyols i europeus. Aquests testimonis es poden dividir en dos grans conjunts: el primer està constituït per les cartes transmeses a través de pergamins i cartularis, conservats sobretot als arxius eclesiàstics. El segon conjunt està constituït per tot un seguit de registres redactats pels notaris públics, entre els quals s’inclouen els registres de la cancelleria real i, sobretot, els protocols notarials pròpiament dits, en els quals es troba una extraordinària varietat de contractes quotidians realitzats pels habitants d’una contrada determinada. Aquests registres constitueixen a partir del primer terç del segle XIII una de les fonts bàsiques per a la historia social i cap estudi seriós de la societat, de l’economia i del poblament pot prescindir d’aquestes. La sèrie més antiga que es conserva és la de la vila de Terrassa (Arxiu Històric de Terrassa). Per a les viles de Castelló d’Empúries, Peralada, Amer i Torroella de Montgrí es conserven registres notarials des dels últims dos decennis del segle XIII (Arxiu Històric de Girona). El mateix es constata per a la vila de Sant Cugat del Vallès (Arxiu de la Corona d’Aragó). L’existència d’aquests registres representa un canvi espectacular en la quantitat i la qualitat de la informació disponible.

Les possibilitats que els mateixos ofereixen per a la historia social del poblament només es pot intuir de moment, ja que es tracta d’uns fons pràcticament intactes i desconeguts, fins i tot en els seus aspectes paleogràfics i diplomàtics. En el nostre estudi no hem pogut anar més enllà de realitzar unes cates en els diversos fons: en total hem revisat una cinquantena de volums, entre els que destaquen els procedents de les viles d’Amer, Castelló d’Empúries, Peralada, Terrassa i Sant Cugat del Vallès. Aquestes cates, per altra part, ens han evidenciat que l’explotació informatitzada d’aquestes sèries pràcticament contínues ha de permetre tant un estudi individualitzat del desenvolupament global d’un àmbit local durant un període cronològic determinat, com una anàlisi detallat d’una diversitat d’aspectes concrets de la vida econòmica, política i social d’una localitat i del seu entorn.

La conservació dels registres deu molt a l’atzar. Hi ha llocs on els protocols s’han perdut i en altres les sèries s’inicien en data molt tardana. Això té importants conseqüències, sobretot per a l’estudi de les viles. Hi ha viles per a les quals s’han conservat desenes de registres notarials. Hi ha d’altres, en canvi, per a les quals no s’han conservat sinó uns quants capbreus i un nombre modest de cartes. Per a la vila de Sabadell, per exemple, sabem d’una notaria pública des de l’any 1229, [12]però no s’ha conservat cap protocol anterior a l’any 1400. Tota la informació sobre la història medieval d’aquesta vila la proporcionen una vintena de pergamins dispersos i una desena de notes contingudes en els registres de la cancelleria reial. [13]Aquest desequilibri afecta directament l’estudi, en el sentit que l’historiador es veu obligat a considerar la història d’un nombre molt limitat de viles com representativa del seu conjunt. Però fins i tot allà on s’han conservat un notable nombre de protocols notarials no podem parlar d’una transmissió satisfactòria. Els arxius que conservaven els negocis del municipi s’han perdut en pràcticament en totes les viles. També els arxius del senyor, finalment, s’han perdut en la gran majoria dels casos. Els pocs arxius senyorials conservats en major o menor mesura eren inaccessibles a l’investigador en el moment en que es va portar a terme la nostra recerca (l’arxiu dels ducs de Medinaceli i l’arxiu dels marquesos de la Torre, on es conserven els arxius dels senyors de Castelló d’Empúries i de Peralada, respectivament).

***

A l’hora de presentar aquest estudi no volem ometre el nostre agraïment a les moltes persones que han aportat la seva ajuda i van compartir amb mi el seu saber: al personal de Biblioteca de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona i també a les bibliotecàries i bibliotecaris de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Vull agrair l’ajuda que em va oferir el personal dels diferents arxius i especialment la que he pogut rebre d’Alberto Torra, de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Josep Matas, de l’Arxiu Històric de Girona, del pare Marc Taixonera, de l’Arxiu del monestir de Montserrat, i de la malaguanyada germana Roser Pujol, de l’Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puelles. Vull agraïr així mateix l’atenció i el suport que em proporcionaren els professors Josep Fontana, aleshores director del Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, i Josep Maria Delgado, aleshores director del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, així com la professora Marina Picazo i el professor Lluís Riudor, del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, així com el professor Manuel Sánchez Martínez, del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona. Els professors Pierre Bonnassie, José María Mínguez, Ermelindo Portela i Pierre Toubert van animar a convertir la tesi doctoral en un llibre que espero que pugui ser un modesta mostra de tot el que m’han ensenyat. Un esment especial voldria dedicar als mestres amb els quals he contret un immens deute de gratitud: el professor Josep Maria Salrach, de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i el professor Ludolf Kuchenbuch, que em van iniciar en els estudis medievals i em van animar a dedicar les meves recerques als «feudalismes mediterranis». Gràcies al suport del professor Kuchenbuch vaig poder gaudir, a més, d’una beca de doctorat atorgada per la Universitat d’Hagen (Alemanya), beca que em va permetre investigar durant tres anys als arxius catalans. Vull agrair també la seva paciència i el seu ajut als col·legues i amics: Pedro Báscones, Montserrat Cabré, Ana Delgado, Antoni Gómez, Andreas Hiepko, Antonio Luna, Ana María Muñoz, Andrea Schwieger i Lluís To. Vull expressar, a més, el meu agraïment al professor Pere Ortí per les apreciacions que sempre ha estat disposat a fer. Finalment, el present llibre va merèixer el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2007) i la seva publicació no hauria sigut possible sense la generosa complicitat de Montserrat Casals, de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i d’Antoni Furió, Maite Simon i Pau Viciano, de les Publicacions de la Universitat de València. A tots ells la meva més sincera gratitud.