Autores Varios - Sobre el descrèdit de la modernitat

Repetesc que aquestes constatacions són de 1966, tot i que aleshores les coses ja estaven canviant en sentit positiu. Així i tot, els paràmetres fonamentals són els mateixos que els de la dècada anterior. Abans de repassar-ne les característiques pròpies voldria subratllar el fet de l’emigració dels nostres escriptors i artistes en relació amb una frase que circulava, no se si ara també, entre els valencians i els seus mitjans de comunicació. Em referesc a allò de «valencianos que triunfan». Es tracta d’un tòpic que revela l’entranya mateixa del provincianisme valencià. Perquè quan s’utilitza aquesta expressió –per exemple, a propòsit d’Iturbi, per citar una de les seues glòries– es vol dir, ímplicitament, que triunfan fora. No que triomfen ací i fora –això ja seria una altra cosa–, sinó fora. I tan «fora» que ni tan sols tornen mai més a la seua terra, o només esporàdicament per rebre’n el corresponent homenatge municipal. La societat valenciana, però, no s’ha beneficiat en res de la seua obra. No hi ha en aquesta fórmula més que una inconscient i irresponsable manifestació del provincianisme més tancat i aberrant. Però els valencians la repeteixen satisfets i pagats, quan el que haurien de fer és lamentar-se d’aquest fet, d’aquest abandó. La contradicció és grotesca. El fracàs valencià era vist com un triomf valencià.

Això és cert, sobretot, durant els quaranta i els cinquanta. La fugida dels joves artistes era tot un símptoma del context en què es trobaven. Un context definit per les mateixes coordenades que he assenyalat en aquest repàs general dels diferents àmbits de la vida valenciana. Tot funcionava d’acord amb elles. En el camp de l’art, hi trobarem igualment l’autarquia artística, com hi havia una autarquia econòmica i cultural. Res per exportar –si no eren taronges– i res per importar. Autosuficients i contents amb la situació. No teníem pintors com Sorolla? Què més es podia fer que seguir-lo? No calia res més i menys encara tot allò, pura aberració, que es feia fora i que no calia molestar-se a saber.

L’Escola de Belles Arts, la fonamental institució per formar els joves estudiants d’art, era la primera a mantenir-se tancada en la tradició. La majoria dels seus professors d’aleshores no tenien la preparació suficient des d’un punt de vista artístic. Era, de més a més, una nòmina de gent que hi havia entrat de la mà del règim. Com a màxim podien ensenyar els elements de l’ofici de pintor o d’escultor, però no un sentit artístic si no era l’acadèmic i convencional. La revista que publicava Archivo del arte valenciano –represa, però amb menys qualitat que havia tingut en les dècades anteriors– apuntava a això: a un art arxivat , a un arxiu tancat ja i a estudiar. I no obert a l’art nou del segle XX, al que estava per arxivar... D’aquesta producció només el pare Alfons Roig en donava notícies amb la seua estranya asignatura que es deia «art sacre» i després «litúrgia i cultura cristiana». Ell va ser una de les poques finestres per les quals es podia ataüllar l’avantguarda.

De més a més, els estudiants que rebien una beca per a estudiar a l’estranger, tampoc no eren destinats als llocs més adients per conèixer les noves tendències. La Diputació els enviava a Roma, no a París. A París van anar, però pel seu compte, alguns joves valencians com Sempere, Doro Balaguer, Salvador Victòria, entre altres. Però el centre de novetats s’havia traslladat ja a Nova York.

Com tots els altres àmbits de la vida valenciana, també l’art i l’artista van patir una situació traumàtica. I, igualment, després de la direcció progressiva dels trenta, entrà en una direcció regressiva. N’eren exemples pintors com Genaro Lahuerta i Pedro de Valencia, que a partir de la postguerra van fer una obra que estava per sota de la que havien fabricat abans. Es van fer conservadors addictes al nou règim. Tots dos van ser assessors plàstics de la Falange. Un altre pintor dels que estaven en primera línia en aquells anys era Francisco Lozano, que va exposar per primera vegada a València el 1942, i coneix un ràpid ascens. El 1955 esdevé professor de l’Escola de Belles Arts.

A part de la presència d’aquests pocs pintors que tenien l’atenció del públic i de les institucions i galeries, la resta era, generalment, pura pintura comercial de bodegons, retrats i paisatges. Era la rutina, la pintura artesanal amb finalitats decoratives.

Però no tot era un desert. Malgrat les circumtàncies adverses, alguns joves artistes valencians comencen a moure’s amb intencions més inconformistes i antiacadèmiques. El 1947, a la llibreria de vell de Faus, es constitueix el Grup 2, integrat entre altres per Manolo i Jacinta Gil, Montanyana i Josep Vento. Exposen a la Galeria Abad, reclamen més informació sobre l’art contemporani, i critiquen Sorolla i l’Escola de Belles Arts enmig de la indiferència o la ignorància habituals. El llibreter Faus era també un home que es dedicava a la ceràmica i als gravats i era un altre punt de trobada de gent inquieta, d’amics com Vicent Ventura i Joan Fuster. Aquest personatge va inventar una nova tendència artística que anomenà fachismo . Si li preguntaves que era això, contestava: «fachismo, es decir, desfachatez». El Grup Z es va dissoldre el 1950. El públic no responia, com tampoc les institucions, ni la crítica. Sempere exposà el 1949, coincidint amb la vida del Grup Z, a la Sala Mateu, mostres de la seua obra abstracta. El refús, molt dur per part d’Ombuena, va ser general. I Sempere se’n va anar, dolgut, a Madrid. I no fou l’únic. Josep Vento el va seguir i Hernandez Mompó i Joan Genovés, etc. És a dir, gairebé tots els que en aquell moment començaven a dir coses, coses noves i personals. Les poques galeries, i poc actives, que hi havia –Mateu, Abad, Prat, Braulio, Cercle de Belles Arts– estaven obertes només a la pintura dominant, local i repetitiva.

La resistència, però, insistí en la seua actitud inconformista. A principi dels 50 es constitueix un altre grup, Los Siete, amb Joaquim Michavila, Vicent Castellano i Genovés. I comencen a arribar algunes exposicions d’interés, com el «Certamen d’Art Sacre Contemporani», a la platja de Natzaret-Benimar o les «Tendències recents de la pintura francesa», amb obres de l’Escola de París (Buffet, Manessier, entre altres). Aquesta és ja del 1955, any de l’aparició d’ El descrèdit ... De l’any següent és el «I Saló Nacional d’Art No Figuratiu: Art Abstracte Espanyol» i la data de fundació del Grup Parpalló. El Grup es va presentar en societat amb una carta manifest que es publicà al Levante , firmada per vint-i-cinc noms, com Vicent Aguilera Cerni, que serà el primer crític d’art que informarà de les avantguardes, Nàssio , Gabino, Genovés, Manuel i Jacinta Gil, Michavila, etc. S’hi afegiren uns altres crítics com Giménez Pericás i nous artistes com Andreu Alfaro, Monjalés i Sòria. El Grup va promoure la publicació d’un bulletí, Arte Vivo , que aviat portà el títol de Parpalló .

Però, repetesc, el clima no era gens receptiu. Fins i tot hi hagué l’intent, afortunadament no portat a la pràctica, de fer desaparéixer els murals que Manolo Gil havia pintat a l’Ateneu Mercantil. Recordem que Manolo Gil, un dels pocs que semblava disposat a no marxar de València, va morir dissortadament, ben jove, el 1957.

Com que la figura d’aquestes Jornades està centrada en Fuster i el seu assaig sobre art, és pertinent, crec, referir-se al granet de sorra que ell mateix va aportar a l’art valencià. Una mostra d’aquesta dedicació personal la teniu en el quadre que va pintar per aquells anys i que es pot veure en aquesta exposició. A més, il·lustrà sovint les planes de la revista Verbo i d’alguna publicació. Es poden veure recollits en la publicació 30 vinyetes i sis dibuixos . «Des del punt de mira de l’execució –escriu Doro Balaguer– Fuster dibuixa com si ho hagués fet tota la vida».