Autores Varios - Sobre el descrèdit de la modernitat

Els Estats Units li van tirar la primera mà amistosa, interessada. El 1953 (que és també l’any en què mor Stalin) Eisenhower signà un pacte amb el Govern espanyol en què se li concedeix l’establiment d’unes bases militars amb una particular sobirania en aquests enclavaments territorials. Era el preu que el franquisme pagava per comptar amb una mena d’aliat polític, que podia estabilitzar-lo. Quant als Estats Units, tot i que no els agradava el pacte amb un règim antidemocràtic, necessitaven aquestes bases en aquells anys de guerra freda. De més a més, es tractava d’un règim que es volia impermeable i implacable a qualsevol infiltració comunista. I així sí que els agradava. Comportava, també, en el pla econòmic, una certa ajuda, que tant necessitava el franquisme. L’Estat espanyol vivia en una ruïnosa autarquia que mantenia en la pobresa i el racionament de queviures els ciutadans i que permetia el mercat negre, l’ estraperlo . Hi va sortir una classe de nous rics, que van saber aprofitar la situació de misèria amb l’ajut o la permissivitat interessada dels factòtums de l’Administració.

Eisenhower, que fins i tot va fer una ràpida visita a Madrid, compensava d’alguna manera el fet que l’Estat espanyol no havia estat beneficiari del Pla Marshall i dels seus miracles econòmics. L’ajut, però, va ser, de moment, poca cosa, i la majoria dels ciutadans no van notar millores. Berlanga en reflectirà de seguida, humorísticament, la decepció, en Bienvenido Mr. Marshall .

Ara bé, el pacte no deixava de ser una empenta que es faria més efectiva en les seues successives renovacions durant els cinquanta. Després vindria el Pla d’Estabilització i la dictadura s’afermà esborrant velles formes simbòliques i aconseguint nous reconeixements en el marc internacional.

Pels anys, però, en què m’he situat, la dictadura encara està molt viva i activa a tots els nivells de la vida pública i, en la mesura que podia, en la privada. Perquè no solament era una dictadura politicomilitar, sinó també econòmica, sindical, eclesiàstica i cultural. Era un totalitarisme íntegrament jeràrquic, «vertical».

Aquest context estatal, en els seus diferents nivells, es concreta bàsicament en los diversos pueblos de España amb les mateixes característiques. Em concentraré, ara, en el cercle del pueblo valenciano , o de la Región valenciana , o com es deia també, Levante i, els dies de festa major, Reino de Valencia . Ara bé, com els altres territoris de l’Estat, presenta les seues pròpies particularitats culturals, socials i econòmiques, que són el context en què es va generar la primera etapa de l’obra fusteriana i, en particular, El descrèdit de la realitat .

Joan Fuster va nàixer a Sueca el 1922. Té, doncs, disset anys quan acaba la guerra, cosa que li ha permés viure-la de prop, el seu ambient si més no, amb una consciència ja molt clara del que estava passant. Entra en la dècada dels quaranta per acabar el 1942 el seu batxillerat, que ha cursat, com els seus amics més pròxims, amb inquietuds artístiques i literàries. Fill d’un dirigent carlista destacat, va ser anomenat assessor de cultura de les joventuts de Falange.

Aquests anys de la seua primerenca formació van ser decisius. El decanten ben aviat per la lectura, per la història local i per la formació d’una biblioteca personal. Segons el còmput que n’ha fet Antoni Furió, el 1936 ja havia comprat trenta-set llibres, vuit dels quals en català. A partir d’aquest any la línia d’adquisicions anirà pujant cada vegada més.

Això pel que fa a les lletres. Pel que fa a l’art en va tenir, des que era infant, una experiència directa, ja que son pare treballava com a imaginer i era professor de dibuix. El seu interés o la seua relació amb l’art havia de ser, doncs, inevitable, i viscut d’una manera immediata i continuada en el seu mateix obrador, encara que fos modest i convencional. De més a més, el seu pare havia decorat la casa en què Fuster va viure i morir. El seu poble també li oferia mostres arquitectòniques de cert valor, com ara l’edifici de l’Ateneu, els Porxets, l’Ajuntament i algunes coses més. Tot plegat, doncs, es trobà ben aviat amb un context local de caràcter artístic. Un context que era, també, literari –en vernacle–, protagonitzat per Bernat i Baldoví i alguns poetes suecans.

Quan Fuster acaba el batxillerat té vint anys. El 1942 comença els seus estudis a la Universitat de València. El seu context, des d’aquest moment, s’amplia: ara és el de la ciutat de València on, a partir d’aleshores, es va moure regularment, tot participant de la vida cultural i de les oportunitats que brindava a la seua vocació. Les va aprofitar, en primer lloc, com a lector. Aquella València, traumatitzada per la postguerra franquista, comptava amb un bon nombre de llibreries de vell, amb fons interessants i abundants, producte del terrabastall que havien patit famílies dotades de biblioteques, o de la dispersió i la rapinya. Fuster, lector-comprador, hi trobaria un mitjà de compensar el buit cultural que havia creat la dictadura de Franco, que es manifestà en una gran pobresa editorial, filtrada, a més, per la censura. Els llibres de la Revista de Occidente d’Ortega, s’hi podien trobar fàcilment. Entre ells, alguns del teòric d’art Worringer, que tindrà importància en la concepció que es va fer Fuster de l’art i que va formular en El descrèdit de la realitat . Això i més volums d’altres editorials, que ell triava i comprava amb els pocs duros de què disposava, mogut per la curiositat i la voracitat que tenia com a lector de llibres de versos, de filosofia, novel·les, teatre, història –també la de l’art, com el manual de Josep Pijoan– i, naturalment, papers relacionats amb la vida del seu país. En un quiosc, ja el 1942 havia comprat La llengua dels valencians de Sanchis Guarner i El País Valencià , de Mateu i Llopis, de qui adoptarà la denominació que, per altra banda, venia de més enrere, per a referir-se a la nostra terra i la nostra gent com un tot.

Les llibreries de vell eren, doncs, per a ell i per a molts altres interessats per la cultura, una finestra oberta al món, al món si més no d’entreguerres com a més pròxim en el temps i, per tant, relativament actual.

Però també algunes llibreries de nou constituïen una possibilitat d’eixamplament intel·lectual. A València hi havia en aquell moment tres llibreries importants, molt visitades: Maraguat, a la plaça del Caudillo , Bello, al carrer de les Barques i Rigal, al carrer de Fèlix Pizcueta. Aquesta última resultava especialment temptadora, sobretot per la rebotiga, que disposava de novetats interessants. Tot plegat, prohibits o tolerats, s’hi podien trobar llibres d’importació, francesos particularment, i sobretot, volums que venien d’editorials de Mèxic i Sudamèrica. El Fondo de Cultura Económica va abocar-hi volums de referència de la primera meitat del XX. El seu catàleg abraçava pràcticament totes les disciplines del pensament. L’altre gran corrent llibresc que hi arribà era el constituït per les editorials Losada, Sudamericana, o Emecé, que tenien la particularitat de centrar-se en la literatura, sobretot la novel·la. També Sur, igualment argentina, amb la revista del mateix nom dirigida per Victoria Ocampo. La importància de les editorials hispanoamericanes va ser, sobretot en la dècada dels quaranta i dels cinquanta, molt gran. Van compensar el dèficit del mercat editorial de la Madre Patria . Tot aquest fons literari i de pensament va ser particularment important en el sentit que permetia la incorporació més àmplia de les lletres de l’àmbit de l’anglés, cosa que compensava el tradicional enfocament editorial, encarat a França i a Alemanya. Ara bé, els corrents de pensament que hi van dominar eren l’existencialisme, ateu o no, la psicoanàlisi, el marxisme o el personalisme. A Espanya encara no havien arribat els corrents filosòfics britànics, d’Oxford i Cambridge. Només es podria citar, com una de les excepcions, Bertrand Russell, especialment apreciat per Joan Fuster.