Autores Varios - Sobre el descrèdit de la modernitat

València, octubre del 2009

Francesc Pérez Moragón

Cátedra Joan Fuster

Universitat de València

Romà de la Calle

Director del MuVIM

Josep Iborra

Pel que fa al text, la cosa està ben clara: el llibre que porta el títol El descrèdit de la realitat , signat per Joan Fuster. Pel que fa, però, al context –que és el tema que se m’ha assignat–, resulta ja més elàstic, per l’amplitud i complexitat que comporta, tant pel que fa a l’espai com al temps. Podem fixar-hi límits més o menys amplis per definir les coordenades del context. Igualment, decidir quins continguts s’han de tenir en compte com a més rellevants i significatius.

Aleshores, quin és el plantejament que m’he fet a propòsit del context d’ El descrèdit de la realitat ? Des del punt de mira cronològic, he pensat fixar-lo als anys cinquanta, més o menys, i això per unes quantes raons. El llibre de Fuster va ser escrit el 1954 i publicat el 1955. Se situa, doncs, al mig mateix de la dècada en qüestió. Això vol dir que pel que fa a la seua gènesi, cal girar-se més cap enrere d’aquesta data, i que, pel que fa a la seua recepció, òbviament un poc més endavant. Recordaré, per exemple, que entre les anotacions del seu diari en va triar algunes, referents a l’art, per al llibre Figures de temps . Concretament, n’hi ha una, del 1952, en què parla de Kandinsky i de les seues idees sobre l’art abstracte. Si mirem cap endavant, el 1957 podem comprovar que va posar aquest apunt com a epíleg de la traducció castellana. A més d’alguns retocs que va fer de l’obra, hi ha una altra diferència. Mentre que en l’original les il·lustracions són a una línia, en la traduïda són a una tinta. Hi manca, a més, el dibuix de Cocteau d’una mà que dibuixa una mà, parodiant així l’art acadèmic.

Fuster no va estar mai content del tot amb el seu assaig. Si bé, en successives edicions, no en va alterar bàsicament el text primitiu, sí que va posar tres afegits en l’edició de l’obra completa de 1975. Aquest mateix any apareixia una segona edició en castellà, en que hi ha, de nou, a vint anys de distància, un pròleg i tres textos més. Aquesta és, doncs, una obra oberta que a ell li hauria agradat reescriure de nou de cap a peus, però, així i tot, considerava que, en general, seguia sent vàlida.

Una segona raó, per limitar-ho als anys cinquanta, és que aquesta dècada presenta, des de molts punts de vista, una certa unitat i homogeneïtat. Poques coses hi canvien i, per tant, se’n pot parlar com d’un bloc ben definit. Abans hi havia hagut la crua postguerra, l’espanyola, a la qual s’afegiria la mundial. Després, a partir dels seixanta, algunes coses comencen a canviar i a divergir de la tònica general de la dècada anterior.

La tercera raó ve donada pel fet que aquesta dècada és la d’una nova generació que germina, i que creixerà i es manifestarà molt visiblement en els anys següents, al compàs dels grans canvis que s’hi operen a diferents nivells i en diferents direccions.

Pel que fa al context espacial, el centre és, òbviament, la ciutat de València. I, més àmpliament, les tres províncies valencianes que formen part de l’Estat espanyol, que és l’autèntic context, nacional-imperial. Però aquest, alhora, no es pot comprendre sense tenir en compte el marc internacional en què es trobava. Començaré per aquest últim.

És un període comprés entre els anys finals de la Segona Gran Guerra i el moment alarmant de principis dels seixanta (el 1962), en què va semblar que anava a produir-se’n una tercera, quan l’URSS va instal·lar unes bases militars a Cuba. Es tracta d’una etapa marcada per una forta tensió entre els dos grans blocs que es van constituir aleshores: el nord-americà per una banda, amb els seus països satèl·lits –l’Europa occidental–, el soviètic per l’altra, també amb els seus satèl·lits –l’Europa de l’Est. «El teló d’acer» serà tot un emblema del conflicte, que arribà al seu punt més perillós amb l’afer de Cuba. La situació es va relaxar a partir del moment en què Nikita Khruixtxov va retirar els projectils nuclears de les bases cedides per Cuba i començà amb ell el «desgel».

Entre aquestes dues fites, la història s’accelera. És una història agitada i rebolicada arreu del món, en què es multipliquen els pactes i tractats defensius, i també les guerres. L’OTAN es va crear el 1949, a la qual respondrà més tard el Pacte de Varsòvia. Es creen, igualment, en aquells anys, l’Organització dels Estats Americans, la del Sud-Est d’Àsia, la República Àrab Unida, etc. La fundació de l’Estat d’Israel, el 1948, serà una font dels conflictes bèl·lics posteriors. Un altre poderós impuls de canvis i de més guerres és el que va posar en marxa la voluntat d’independència dels pobles colonitzats d’Àfrica i Àsia. Aquests moviments d’alliberament eren seguits aquí, a València, amb interés pels grups d’esquerres, filocomunistes, o simplement liberals, socialistes i nacionalistes. Sobretot, per a aquests últims va tenir una especial rellevància la guerra d’Algèria, que havia començat el 1954 i que durà uns quants anys. El nom de Ben Bella (misteriosament desaparegut quan s’arribà el 1962 a la independència) sonava molt en aquell moment, així com el de Lumumba, al front del moviment independentista del Congo. O la guerra d’Indotxina, o la de Corea, entre altres revolucions més, com la que va iniciar Fidel Castro el 1956 contra la dictadura de Batista, que va tenir, arreu, una gran repercussió. A l’Àsia –un altre punt de referència central– hi havia, sobretot, la Xina comunista de Mao Tse Tung i el discurs de les «Cent Flors» del 1957, i, en contra, la Xina nacionalista.

Pel que fa al nivell economicosocial, aquesta dècada viurà un desenvolupament important. Europa, l’Occidental, passa ràpidament, en pocs anys, de les runes i l’esgotament d’una guerra a una sorprenent recuperació. La intervenció dels Estats Units amb el Pla Marshall, del 1947, va ser decisiva en aquest sentit. Alemanya, particularment, que havia quedat devastada per la guerra, i després, dividida en dues, amb els dos Berlins, produirà, en la banda occidental, el que es va anomenar el «miracle alemany».

El 1951 es constitueix la Comunitat Europea del carbó i de l’acer, i el 1957, la formació de la Comunitat Econòmica Europea. La idea d’Europa es posa en marxa, i entra com un tema important en el debat entre economistes i sociòlegs, polítics i intel·lectuals d’aquells anys.

És, també, el temps d’una imparable revolució tecnològica. Es tracta d’una tecnologia que no sols afecta els mitjans de producció i de comunicació, sinó els de consum, que es fan visibles cada vegada més en la vida domèstica. Els Estats Units anaven molt més avançats en aquest sentit. El made in USA marcarà, amb les seues pel·lícules, la seua ideologia neocapitalista, les seues modes i les seues musiquetes. És clar que, en aquest punt com en altres més, hi havia petits contrapesos, o contrapunts, com ara la memorable cançó del París d’aquells anys.

Ara bé, si passem del context internacional, que acabe de repassar molt per damunt, a l’Espanya de Franco, cal dir, d’entrada, que es trobava fora d’aquest context expansiu, perquè era un estat aïllat políticament, econòmicament i culturalment.

El nou règim que s’hi va instaurar a partir del 1939, era, políticament, una dictadura, que es presentava institucionalment com una democràcia orgànica , és a dir jerarquitzada des de dalt; com el Movimiento Nacional , que es volia alhora imperial i profundament antiliberal i anticomunista. El general victoriós, que passà immediatament a dir-se generalísimo , era el Caudillo indiscutible i indiscutit, un doble a l’espanyola del Führer Hitler i del Duce Mussolini. La dècada dels quaranta serà una dura depuradora dels considerats enemics del règim, amb una repressió indiscriminada, arbitrària i de revenja. Durant els anys cinquanta, els que ens importen ara especialment, la dictadura va afluixar un poc els seus ressorts. Franco necessitava un cert reconeixement internacional, la negació del qual fins aleshores el mantenia tancat dins les seues fronteres.