Autores Varios - Sobre el descrèdit de la modernitat

Els valencians seran també testimonis del començament d’una nova expansió urbana, com la protagonitzada per cases de promoció estatal, de Regiones devastadas , o bé de cases barates, o d’altres destinades a la nova burgesia de postguerra. Apareixeran així els primers barris moderns. Eren edificis molts d’ells estàndards, de línies rectes. La gent en deia cases-caixó. Ens trobàvem a les portes del gran boom constructiu-destructiu, caòtic i aberrant de les dècades posteriors. Així i tot, la mà especulativa, armada de la piqueta, ja anava deixant mellats, amb els seus nous edificis, més alts, carrers com el de Colom, Xàtiva, Guillem de Castro, i en l’interior mateix, les places del Caudillo , de la Mare de Déu i de la Reina.

Doncs bé, dins aquest context urbà heteròclit, transcorria la vida de la gent. Els dels grups més baixos, no ho oblidem, vivien en cases estretes i fosques, o acampaven en el llit del Túria; o com els primitius, vivien en coves, com a Paterna o Benimàmet.

La societat hi discorria a un ritme lent. Es podia creuar a peu València o comunicar-se amb els pobles del seu hinterland amb uns atrotinats tramvies de color groc, o, si calia i es podia, amb taxi. Automòbils n’hi havia pocs i el trànsit, sense semàfors encara, era dirigit per guàrdies urbans. L’Estació del Nord i l’Estació d’Aragó, així com les estacionetes de Patraix i la del Pont de Fusta, hi abocaven la gent procedent en gran part dels pobles de les rodalies.

La València d’aquells anys, pel que fa a la vida quotidiana, es divertia també i omplia els seus ocis d’una manera modesta. El futbol estava en auge, era ja l’esport nacional, i la Plaça de Bous funcionava, sobretot per Falles i la Fira de Juliol. Hi havia encara els cafés vells i senyorials –Noel, Barrachina, Lauria– i les velles tavernes. Però ja començaven les noves cafeteries o els nous bars amb noms d’origen ianqui. No debades hi havia el pacte de les bases nord-americanes. De vegades, els carrers s’animaven amb la presència dels enjogassats mariners que havien arribat al port. I, de tant en tant, les festes, les commemoracions polítiques i religioses, o simplement populars. I fins i tot les vacances amb paga doble. Però el sedentarisme s’hi imposava. No havia arribat l’hora de fer turisme i de viatjar d’un lloc a un altre, o de disposar d’apartaments i xalets. Ni menys encara d’ocupar massivament les platges valencianes.

L’oci també disposava de revistes musicals, sales de festes i de balls, «guateques» per a la joventut acomodada, i fins i tot algun Club nocturn com el famós Mogambo... Ara bé, la diversió general, massiva, era el cinema. Hi havia moltes sales, la major part de barris, amb programació doble. Era la gran droga, de vegades acompanyada d’un sobri sopar menjat dins mateix de la sala del cine. Però sobretot, la gent treballava i feia hores extraordinàries, si podia. De política, no en volia saber res. Més aviat tenia por d’obrir la boca.

Però la política pesava en la societat valenciana com arreu de l’Estat, i era tan repressiva i opressiva com podia. O estaves amb el Movimiento o contra ell. En el millor dels casos, eres « desafecto » o «indiferent». Havien cessat els afusellaments a gran escala de Paterna. Les presons anaven soltant gent, però la policia seguia treballant activament a la caça de qualsevol vel·leitat política, individual o d’algun grup. Indiferència general, doncs, i violència amagada a les comissaries.

La censura treballava també activament, i a diferents nivells. Hi havia, per començar, l’autocensura, per si de cas; després la prèvia, l’oficial, i finalment la posterior, si algú se n’havia passat de la ratlla, deliberadament o no. De més a més, als diaris, hi havia les consignes ad hoc en cada moment. En recorde una que deia, més o menys: «hablen bien de la primavera». La propaganda institucional era permanent, sistemàtica; a tots els nivells de l’ensenyament, amb la corresponent assignatura de Formación del Espíritu Nacional.

I per si fóra poc, la vida política estava reforçada per la seua aliança o, més aviat, identificació, amb l’Església. València ja havia passat per una tanda de «misiones», com es deien, que des de primeres hores del matí, amb càntics i altaveus sermonejaven la ciutat roja , per convertir-la. També l’assignatura de Religió era obligatòria a l’ensenyament. No anar a missa era mal vist o podia ser un obstacle per al desenvolupament professional de l’infractor. Les Setmanes Santes eren severes. Tots els establiments i cinemes restaven tancats. Les festes i commemoracions religioses eren celebrades amb tota la pompa. Es van multiplicar amb l’ajut econòmic del govern els col·legis religiosos d’ensenyament, amb grans edificis que contrastaven amb els vells pisos en què s’havien instal·lat les acadèmies privades. Com a dada important, fruit d’aquesta simbiosi nacional catòlica, recordaré que l’Opus Dei, l’obra d’Escrivá de Balaguer, estava prenent posicions i captant voluntats en tots els àmbits possibles.

La dictadura política, eclesiàstica i sindical pesava, doncs, i molt, en la vida de la ciutat, i condicionava el seu to general, que era gris, rutinari, pobre o grotesc. N’hi ha prou, si tornem a Fuster, amb repassar, per exemple, la seua correspondència amb Martínez Ferrando o Sanchis Guarner –que vivia aleshores a Palma de Mallorca–, o la que mantenia com a informador de l’almanac de Cap d’Any de l’editorial Raixa de Mallorca, o en revistes de l’exili. El que contava era, per a qualsevol valencià un poc espavilat i culte, obvi, però ell ho escrivia amb el seu estil característic i ho feia, a més, amb un coneixement bastant directe del context. Una mostra significativa va ser, per exemple, l’afer de l’autenticitat del Sant Calze, que va donar lloc a una llarga polèmica des de Las Provincias . Martínez Ferrando, que era un dels qui posaven en qüestió l’autenticitat del calze, escriu a Joan Fuster:

fa pena veure persones influents en la ciutat que mantenen el seu esperit provincià amb singular inconsciència [...] Són molts a València els que adopten una postura acomodatícia davant el tòpic i la rutina. A València la disconformitat produïx malhumor; és gairebé una impertinència.

Fuster hi va intervenir en una carta enviada a Destino amb la signatura «un valenciano cualquiera» i amb el títol «Defensa de las glorias valencianas», en què criticava la posició de Las Provincias . Un altra mostra del 1955, encara més significativa del context civicocultural valencià va ser el Cinqué Centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, que es va celebrar amb una exposició a Sant Domènec i altres actes. Fuster escriu: «diuen que serà un combinat d’erudició i falla». Però bromes a part, Fuster escriu dolgut que els «mandamassos» de la ciutat, que s’han gastat quatre-centes mil pessetes amb l’exposició, no disposaven, en canvi, com se’ls va proposar, de trenta-cinc mil pessetes per reprendre l’edició dels sermons encara inèdits de Sant Vicent. O la coentor d’uns prohoms valencians que uns anys abans havien reconstituït el «Centenar de la Ploma», és a dir dels cent ballesters que custodiaven la senyera d’un rei català. Se celebrava el 9 d’octubre amb quatre gats entre la indiferència general. València dormitava. Els diumenges acudien alguns curiosos a veure el ball de sardanes que organitzava la Casa de Catalunya al Parterre. La classe dominant de València acceptà i organitzà el 1951 l’exposició del Diccionari català-valencià-balear , que es va fer sense protesta; amb la col·laboració entusiasta de Giner Boira des de la ràdio, i les favorables notes a Las Provincias , tot subratllant-hi quanta gent l’havia visitada. O el 1954 permetia una falla dissenyada per Dalí. Tots els grans departaments oficials o públics de la cultura vegetaven i patien una gran atonia i una absoluta manca de sintonia amb el que es feia més enllà dels Pirineus i, pitjor encara, amb el que intentaven produir amb més ambició, com veurem tot seguit, persones o grups per iniciativa pròpia i amb un cert inconformisme, fins i tot, en alguns casos, dins mateix del sistema.