Neus Campillo Iborra - El descrèdit de la modernitat

El descrèdit

de la modernitat

Assaig 3

El descrèdit

de la modernitat

Neus Campillo

Universitat de València

2001

© Del text original castellà: l’autora, 2001

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2001

Traducció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la col·lecció i maquetació: Publicacions de la Universitat de València

ISBN: 978-84-370-9364-2

Edició digital

A la memòria dels meus pares,gràcies als quals vaig poder estudiar.

Índex

Introducció

El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»

Modernitat-postmodernitat: del problema esteticocultural al problema teòric

L’ambivalència dels termes «postmodernisme» i «postmodernitat».

La definició conceptual d’un fenomen cultural: «la condició postmoderna»

Modernitat versus postmodernitat

El problema conceptual des de l’ideal estètic «sublim postmodern»

La dialèctica modernitat-postmodernitat

El desencís del món

La modernitat com a racionalització social

L’ascetisme laic i el desencís del món

La modernitat com a «auge d’allò social»

La postmodernitat com a dissolució d’allò social

Concepte filosòfic de modernitat, concepte filosòfic de postmodernitat

El problema de la definició filosòfica

1. Concepte de modernitat en Hegel: la modernitat i la seua crítica

2. Construcció de l’«eticitat» i dialèctica de la Il·lustració

La modernitat com a «actitud»

1. La tensió humanisme-Il·lustració

2. Il·lustració i actualitat

3. La qüestió filosòfica del present i la crítica

La dissolució de la modernitat

El problema del temps: present, història i modernitat

El temps en la definició de la modernitat

La crítica del temps històric

1. L’historicisme «soterrador del present»

2. Present i crítica de la modernitat en Nietzsche

L’espacialització del temps en la postmodernitat

Temps i història: més enllà de la modernitat i la postmodernitat

1. Historicitat com a «destí» (Geschlick)

2. « Temps-ara»: la història en Walter Benjamin

Construcció i fragmentació del subjecte

Crítica del subjecte i de la raó

1. El subjecte alienat

2. Llenguatge i subjecte

3. Subjecte i temps

4. El subjecte i la seua identitat sexual

El retorn al subjecte des de la mort del subjecte

1. Una hermenèutica del subjecte

2. El subjecte com a «projecte lliure»

3. El subjecte situat

Bibliografia

«En referir-me al text de Kant, em pregunte si no podríem enfocar la modernitat més aviat com una actitud que no com un període de la història.»

MICHEL FOUCAULT, Qu’est-ce que les Lumières?

Introducció

El descrèdit de la modernitat: un llarg debat per a un «segle curt»

La història del segle XX es presenta com la història del «descrèdit de la modernitat». Si l’«edat de la Raó» convé com un títol global per a encunyar el segle XVIII, sens dubte, el «descrèdit de la modernitat» pot definir la característica cultural d’un segle com el que acaba, l’obsessió filosoficointel·lectual del qual ha sigut l’abast i els límits de la modernitat, les seues paradoxes.

La reflexió sobre el que som, sobre el que significa la nostra cultura, la nostra societat, ha sigut un quefer característic de la raó occidental. Prendre consciència de si és un tret definidor del que som. Quan es produeixen situacions crítiques dels paradigmes i de punts de referència, la reflexió en dóna compte com d’una crisi dels seus propis pressupòsits, com un qüestionament de si mateixa. Aquesta és una situació característica del moment actual, i no única en la història de la societat i la cultura occidentals. Més aviat al contrari: és recurrent i podria quedar definida com el «descrèdit de la modernitat».

La modernitat és un concepte tan polisèmic com ambigu. La seua polisèmia fa possible utilitzar-lo per a referir-se a coses diverses, i la seua ambigüitat permet que mai quede del tot clar, si no és amb referència a conceptes oposats, com, per exemple, «tradició» o «postmodernitat». El concepte filosòfic de modernitat , tot i que manté l’ambigüitat, es perfila com un concepte omnicomprensiu d’allò cultural, social i polític, i introdueix una càrrega tan significativa que sempre és un referent.

En quins termes es pot parlar de «modernitat» , sense contraposar-la a «tradició» o a «postmodernitat» , és difícil determinarho, i per això la modernitat apareix en el centre del debat sobre l’actualitat, com ho va estar en les polèmiques del XIX entre moderns i contemporanis, o en l’inici de la nova ciència entre antiqui i moderni .

Podria paréixer que tradició, modernitat i postmodernitat foren èpoques que depenen de seqüències temporals. No obstant això, és la seqüencialitat amb què impregnem aquests conceptes com referits a èpoques una de les causes de confusió en reflexionar sobre la modernitat. Però, si els desvinculem de la temporalitat seqüencial i els abordem des d’una altra perspectiva, en què el monopoli historicista no aparega, llavors podrem calibrar d’una altra manera el seu significat, i fins i tot el sentit que hi té el temps.

Em propose en aquest llibre donar compte d’alguns dels debats caracteritzats pel qüestionament de la modernitat. Hi entraré per desentranyar les claus que han fet possible que el projecte global de la modernitat fóra posat en dubte, però ho faré no de forma exhaustiva sinó selectiva. Més que no la presentació del que entenem per modernitat i per postmodernitat, m’ha interessat comprovar de quina manera el debat des de finals fins a principis de segle, i l’heretgia cronològica és conscient, s’ha constituït com un «descrèdit de la modernitat» més que com la seua fi.

I això significa que no hi ha una cosa així com una característica d’un determinat període històric com a modern i que donaria lloc a una altra època postmoderna. No es tracta de períodes històrics. Però tampoc no es tracta que un determinat projecte, el projecte il·lustrat, quede en dubte a partir d’una alternativa global a aquest que qüestionaria els seus ideals. Tinc la impressió que ambdues formes d’entendre el que ha esdevingut filosòficament i culturalment en el «curt segle XX» respon, més aviat, a un fenomen generalitzat de descrèdit de la modernitat, però des de perspectives molt distintes, i no sempre congruents entre si. I, alhora, que la modernitat com a «actitud» s’ha mantingut viva, malgrat els avatars, i que continua sent una «actitud» actual. No es tracta, doncs, de projectes acabats, o no, es tracta d’un «debat» inacabat que mostra precisament la vigència de l’actitud moderna.

En la major part dels escrits sobre la postmodernitat, aquesta sol caracteritzar-se de forma esquemàtica amb tres fórmules que l’han divulgat: la fi de la metafísica, la fi de la història, la mort del subjecte. Tant si es tracta de reivindicar aquests finals, com si el que es pretén és contraposar-hi la vigència del que se suposa acabat, el que està clar és que la tríade, a més de poc afortunada, no dóna compte, en absolut, del que han significat els debats contemporanis al voltant de la història, la metafísica, la subjectivitat. Deixant de banda que qualsevol alternativa sempre és més complexa que l’esquema amb què se sintetitza, la tríade en qüestió ha sigut particularment desafortunada.