Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

El dit sobre el mapa

Joan Fuster

i la descripció del territori

El dit sobre el mapa

Joan Fuster

i la descripció del territori

Daniel P. Grau

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació,en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.

© Del text: Daniel Pérez i Grau, 2017

© De les fotografies de la coberta:

Arxiu Joan Fuster

© De la present edició:

Universitat de València, 2017

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Enric Izquierdo

Coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-116-1

A Daniel, Aina, Pau i Aina

aquest any miserable,

m.cm.lxiii. d. de c.,

serà molt recordat i molt amargament.

vicent ventura, desterrat a munic o parís;

joan fuster, a sueca;

–diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

[circula un tenebrós prestigi–;

sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;

jo escric i espere a burjassot,

mentre pels carrers de valència

la gent, obscena, crida i crema un llibre.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, Horacianes

Índex

Introducció

I. DISCURS I TURISME

II. EL CONTEXT EDITORIAL D’ EL PAÍS VALENCIANO : «GUÍAS DE ESPAÑA», UNA COL·LECCIÓ PARADIGMÀTICA

III. EL PAÍS VALENCIANO I L’ASSAIG

1. El País Valenciano i la dicció fusteriana. L’assaig com a atractor

2. Aspectes tècnics i paratextos lingüístics

3. La «Introducción general»

3.1 «La tierra»

3.2 «La historia»

3.3 «La gente»

3.4 «La vida»

3.5 «La riqueza»

4. Els itineraris

4.1 El centre del país

4.2 Cap al nord i cap a l’oest

4.3 Cap al sud

5. Els referents bibliogràfics: les citacions d’autoritat

6. La terminologia: art i arquitectura

7. El tractament de les dades econòmiques

8. El lector model

9. Paratextos gràfics: sobrecoberta, mapes, fotografies i peus de fotografia

IV. ESTRATÈGIES DE RECONTEXTUALITZACIÓ I ALTRES MATERIALS DE DESCRIPCIÓ DEL TERRITORI

1. Les obres completes de Joan Fuster i Viatge pel País Valencià

2. La traducció d’ El País Valenciano

3. Els materials complementaris de Viatge pel País Valencià

3.1 Noves excursions

3.2 Homes més o menys importants

3.3 Hi ha més catalans encara

4. Alicante y la Costa Blanca

5. L’Albufera de València

6. Veure el País Valencià

7. Esta es mi tierra: El País Valenciano de Joan Fuster

Referències bibliogràfiques

Introducció

Joan Fuster és considerat l’assagista català més important del segle XX. El reconeixement de la seva vàlua intel·lectual i de la qualitat de les seves aportacions literàries és gairebé unànime en l’àmbit acadèmic, i la seva obra i la seva figura han merescut l’interès de nombrosos investigadors. Una bona part dels seus llibres continuen reeditant-se i tenen una presència editorial meritòria, malgrat que ja han transcorregut més de vint anys des de la seva mort i malgrat que l’àmbit genèric de la seva producció –que podríem situar en l’ampli i de vegades eteri espai de la no-ficció i la literatura d’idees– no és actualment el més propici per a l’èxit comercial.

L’obra de Joan Fuster constitueix una de les aportacions intellectuals més suggestives produïdes a casa nostra i des de casa nostra, amb una projecció no gens menyspreable envers l’àmbit cultural espanyol, sobretot per l’impacte de les seves col·laboracions en premsa o la traducció d’alguns dels seus llibres més significatius. La seva presència en altres àmbits internacionals no és, segurament, la que es correspondria a la qualitat de la seva producció, tot i la traducció d’algunes mostres de la seva obra –fonamentalment, Diccionari per a ociosos – i els estudis que hi han dedicat investigadors forans de prestigi.

Tanmateix, la imatge que el gran públic sol tenir de Joan Fuster està mediatitzada per una concepció parcial –i parcel·lària, extremadament simplista– de la seva obra i fins i tot de la seva figura. Massa sovint se l’ha presentat com un intel·lectual amb dues facetes profundament diferenciades i enteses com a pràcticament antagòniques: el Fuster polític, defensor d’una identitat nacional concreta, i el Fuster assagista, creador d’obres d’abast més universal. Aquesta divisió resulta ben poc profitosa perquè des del punt de vista de la crítica literària deixa de banda, o com a mínim en una posició secundària, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. A més a més, és una classificació que es fa sobre la base de dues categories que en cap cas –i menys encara en Joan Fuster– no entren en conflicte: la ideològica i la professional.

A això, cal afegir-hi que la classificació que habitualment es fa de la seva obra tampoc no ha afavorit determinades aproximacions i pot resultar fins i tot contraproduent. Les distribucions genèriques o temàtiques –qualsevol tipus de distribució, de fet–de l’obra d’un autor poden resultar útils, sobretot si el que tenim davant com a objecte d’estudi és un autor amb una obra extensa, com és el cas que ens ocupa. Tanmateix, no deixen de representar un reduccionisme que no sempre n’afavoreix la recepció crítica. En el cas de Fuster, a aquesta tendència a seccionar-lo en dues facetes des del punt de vista intel·lectual, cal superposar-hi una nova classificació feta sobre la base del gènere literari però que acaba barrejant-hi aspectes temàtics. En aquest sentit, la seva producció se sol distribuir en poesia, assaig i estudis d’història cultural i literària. Caldrà afegir-hi, encara, la distribució de la seva producció d’acord amb la llengua de redacció emprada, tot i que, potser –i afortunadament–, aquest darrer tret és el que menys pes ha tingut en la distribució. Crec, però, que ha estat decisiva en l’acostament als seus materials: l’obra de Fuster produïda en espanyol ha quedat massa sovint, em sembla, en un segon pla.

Segons com, per tant, part de la seva producció ha quedat reclosa en blocs més o menys estancs, que semblen no tenir connexió entre si. Un exemple clar és la consideració que han rebut llibres com ara Nosaltres, els valencians i El País Valenciano , que, d’acord amb determinades concepcions apareixen conjuntament sota l’etiqueta de textos de caràcter sociocultural i polític i, d’acord amb unes altres concepcions, aïllats en compartiments separats: Nosaltres, els valencians com a assaig i El País Valenciano com a estudi d’història cultural i literària. Cal tenir en compte, a més a més, que la voluntat de Fuster de professionalitzar-se, de viure del que escrivia, va marcar, inexorablement, les línies de la seva producció, mediatitzada per la necessitat de publicar en plataformes editorials que li reportessin una compensació econòmica.

Aquests tipus d’aproximacions són molt útils per a fer-ne anàlisis sistemàtiques, però no sempre aconsegueixen donar-ne la millor visió de conjunt. La parcel·lació de l’anàlisi de vegades entrebanca una concepció més transversal, que considero del tot necessària a l’hora de copsar la vàlua d’un autor en alguns aspectes tan polièdric i en altres tan compacte i coherent com Joan Fuster. La seva obra abasta aspectes difícilment sistematitzables, des de l’aforisme més irònic fins a la crítica literària, des de la reflexió sobre la nostra història fins a les propostes per a un futur com a poble, des de l’estudi dels nostres clàssics fins a l’anàlisi més atenta de la política internacional. I tampoc no podem oblidar la seva constant presència en la premsa escrita periòdica, amb col·laboracions de diferents tipus, entre les quals trobem articles d’opinió, reportatges estivals de to més relaxat, llargues polèmiques amb altres intel·lectuals del moment...