Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

La meva voluntat en aquest estudi és deixar de banda les diferents distribucions i acostar-me a l’obra de Joan Fuster amb una visió més de conjunt, superar els aspectes temàtics i fins i tot genèrics i centrar-me en l’anàlisi de la seva dicció per mostrar les estratègies discursives que permeten que el bon escriptor que és sempre Joan Fuster mostri les seves virtuts en qualsevol dels àmbits de la seva producció.

En aquest sentit, he centrat el focus analític, a manera de corpus, en un espai possiblement col·lateral del conjunt de la seva producció: les seves aportacions al que podríem englobar sota l’etiqueta genèrica de descripció del territori. Tots aquests materials són obres d’encàrrec o, si més no, concebudes per a treure’n un rendiment econòmic mitjançant la publicació, sia en format llibre sia en la premsa periòdica o, fins i tot, com a material exclusiu de promoció turística. Aquesta característica també ha facilitat que hagin estat massa sovint considerades obra menor, una percepció que ha estat afavorida, cal dir-ho també, per l’actitud –de vegades una mica displicent– de Joan Fuster envers aquesta part de la seva producció. El meu objectiu és analitzar aquest segment de la seva producció per posar-lo en valor dins el conjunt de la seva obra i el context que hi correspon.

De tots aquests materials, sens dubte, el més conegut i representatiu és El País Valenciano , publicat per Edicions Destino el 1962, aquell annus mirabilis fusterià en què apareixen també Nosaltres, els valencians, Qüestió de noms i Poetes, moriscos i capellans , a banda d’algunes de les seves traduccions més significatives. Aquest llibre, El País Valenciano , serà el centre sobre el qual pivota la meva anàlisi. Apareix en la col·lecció «Guías de España», que podem considerar paradigmàtica d’una manera de concebre el gènere guia turística i és, sens dubte, la més important de les editades a l’Estat espanyol en un període temporal que abasta des de 1941 fins a 1977 i se solapa, pràcticament, amb la Dictadura del general Franco, amb tot el que això comporta.

Edicions Destino concebrà aquesta col·lecció –potser molt marcada per les aportacions inicials de Josep Pla– com una sèrie de «guies d’autor» en què cada col·laborador tindrà llibertat per a potenciar els aspectes que considerarà oportuns. Entre el pol de la guia turística més tècnica i el pol del llibre de viatges, cada escriptor se situarà en l’espai que li resultarà més còmode, la qual cosa produirà un conjunt dominat per l’hibridisme, amb més o menys tendència cap a la literaturització i major o menor insistència en la descripció de paisatges i monuments, en l’aportació de dades econòmiques, en els aspectes demogràfics i socials, en els records personals...

Aquest context de llibertat creativa establerta per part dels editors afavorirà que l’aproximació de Fuster al gènere sigui molt literària. Com que l’escriptura de Fuster es modalitza bàsicament sota l’òptica de l’assaig, serà l’assaig el que funcionarà com a atractor genèric principal en El País Valenciano . D’acord amb això, Fuster aportarà tots els seus coneixements i totes les seves virtuts com a escriptor per oferir al lector una obra totalment recognoscible, que s’ajustarà a l’encàrrec editorial i alhora es mantindrà fidel al seu estil i a la seva ideologia. I el mateix podem dir de tota la producció textual de descripció del territori que analitzo en aquest llibre. Independentment que les motivacions siguin internes o externes, la capacitat intel·lectual i creativa de Joan Fuster fa que el resultat assoleixi una gran qualitat. Complirà els seus encàrrecs ajustant-se a les necessitats de modalització que cada gènere textual exigeix, però sempre dins uns paràmetres de qualitat literària màxima, en què la seva dicció personal, que sempre tendirà cap a l’assaig, tindrà més o menys presència d’acord amb les possibilitats que cada gènere li permeti.

Em sembla que amb la meva anàlisi podré demostrar que, tot i que la major part de la producció textual fusteriana relacionada amb el concepte ampli de descripció del territori neix d’encàrrecs editorials, la qualitat d’aquesta parcel·la es troba al mateix nivell que altres. Des del punt de vista intel·lectual i de qualitat literària, amb les matisacions per motiu de gènere que cada tipologia textual demana i superant fins i tot la llengua en què s’expressa, el conjunt de la seva obra es mostra profundament homogeni.

Caldrà reivindicar amb insistència, així mateix, l’obra en espanyol de Joan Fuster. No podem considerar-la, de cap manera, una obra menor, com em sembla que s’ha estat fent fins ara, potser a causa de la visió que Fuster mateix va voler mostrar. Que la major part d’aquesta obra en espanyol hagi estat feta en un marc programàtic amb una dimensió crematística no vol dir que no sigui d’una altíssima qualitat literària.

Cal dir, finalment, respecte a El País Valenciano , que el caràcter principalment literari que Fuster hi dóna permet que en puguem fer una lectura actual –de qualsevol de les dues versions lingüístiques– sense grans entrebancs ni tenir la sensació que el text ha envellit de manera substancial, malgrat els més de cinquanta anys transcorreguts des de la primera edició. Ans al contrari, el seu valor documental –la memòria d’una mirada perspicaç sobre el País Valencià de mitjan segle XX, ben inserida en la història–i els seus innegables mèrits literaris, en fan una peça clàssica que conserva, passats els anys, la vigència per a l’estudiós i fins i tot per al públic lector.

* * *

El capítol d’agraïments d’un llibre com aquest –resultat d’una recerca llarga en el temps i intensa en la forma– es podria estendre de manera excessiva. Al darrere hi ha converses amb tants i tants col·legues i amics que fóra imperdonable oblidar algú. Em limitaré, doncs, a esmentar Vicent Salvador i Dominic Keown, que n’han llegit la darrera versió i m’hi han fet comentaris i suggeriments encertadíssims, que jo, de ben segur, no sempre he tingut la virtut de saber incorporar.

Vull agrair, així mateix, a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança mostrada en aquest projecte.

NOTA: Aquest treball s’ha fet en el marc dels projectes d’investigació «Retórica constructivista: discursos de la identidad» (FFI 2013-40934-R) del Ministeri d’Educació, Cultura i Esport i «Funcions educatives de la literatura a l’entorn de les emocions, la imaginació i la construcció d’identitats» (P1·1B2015-62), de la Universitat Jaume I.

I.

Discurs i turisme

Òbviament, per a conèixer qualsevol aspecte de la nostra realitat cal, en primer lloc, descriure’l. En aquest sentit, si pensem en la descripció del territori, en la descripció d’ un territori, el mot que ens ve a la ment automàticament és geografia . En termes lèxics és el que millor s’hi ajusta. Ara bé, no sols des de la geografia estricta es pot descriure el territori. També amb la literatura hi podem fer aproximacions, unes aproximacions que, a alguns, ens poden resultar fins i tot més atractives. De fet, si mirem enrere, la geografia no sempre ha estat una disciplina basada en l’estudi racional i el coneixement científic que és avui dia. Ans al contrari, durant segles ha mostrat respecte a la literatura un nivell de permeabilitat força intens. Certament, podríem dir el mateix de la història i d’algunes altres disciplines: una mirada als clàssics grecs i llatins, i als àrabs i..., ens pot confirmar aquesta apreciació.

La descripció del territori s’ha fet, molt sovint, amb voluntat apologètica, amb la intenció de lloar les bondats d’un territori més que no pas de descriure’l amb un mínim d’objectivitat. En aquest sentit, el nostre àmbit territorial més privatiu –el jardí de flors, la millor terra del món– no n’ha estat una excepció. Una mostra ben exhaustiva en pot ser el reguitzell de tòpics ditiràmbics que recull Vicenç M. Rosselló i Verger en la primera part del capítol inicial de la seva Geografia del País Valencià , que clou amb els mots següents: