Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Pel que fa als autors llatins, i en el nostre àmbit, resulta especialment interessant l’ Ora maritima de Ruf Fest Aviè, poeta del segle IV dC, que descriu el litoral de la península Ibèrica i de l’Atlàntic fins a la Gran Bretanya. El llibre descriu la costa dels Països Catalans sobre la base de documents més antics grecs, dels segles VI o V aC, però amb notícies que corresponen a l’època de l’autor, difícils de destriar cronològicament. Per això ha estat molt estudiat i discutit, i s’han formulat diferents hipòtesis respecte a les identificacions geogràfiques dels llocs que esmenta.

També en la literatura àrab medieval era molt comú aquest gènere. Les figures cabdals són Ibn Jubayr (1145-1214) i Ibn Battuta (1304-1377). Jubayr, que ben probablement va néixer a València o a Xàtiva, va viatjar des de Granada fins a la Meca. Va embarcar a Ceuta cap a Alexandria i després va prosseguir el viatge per terra, via el Caire –on va visitar les piràmides, que va descriure– fins a la Meca. Va visitar Medina, Bagdad, Mossul, Alep, Damasc i Tir, i va tornar a València, travessant novament la Mediterrània, amb una estada a la cort de Palerm. El seu llibre Viatges és una de les fonts fonamentals per a descobrir com es trobaven el món mediterrani en general i els països sota el domini islàmic en particular, la navegació del moment i les relacions entre els musulmans i els cristians durant el segle XII.

Jubayr és el creador de tot un gènere dins la literatura àrab, la rihla o relació de viatge, que després es continua i reprodueix sistemàticament. Entre els seus imitadors destaca, de fet, Ibn Battuta, que es va inspirar i fins i tot va reproduir paràgrafs exactes del relat del viatger valencià. Com Jubayr, Battuta també va emprendre un viatge de peregrinació a la Meca per tal de perfeccionar la seva educació, però aviat va abandonar aquests objectius i es va dedicar a conèixer noves terres. Va partir de Tànger per viatjar a Egipte, Pèrsia, la Rússia meridional, l’Índia, Sri Lanka..., fins a arribar a Sumatra i a la Xina. Va tornar al Magrib el 1349 i va reprendre, poc després, els seus viatges per la península Ibèrica i l’Àfrica subsahariana. De tornada a Fes, el 1354, va dictar les memòries dels seus viatges a Ibn Guzayy, que en va embellir l’estil i hi va intercalar nombrosos fragments de poesia. La seva Rihla , relat d’aquests viatges, 3 tot i resultar fantasiosa i exagerada en alguns passatges, constitueix una valuosa contribució documental del món, sobretot musulmà, contemporani.

La literatura de viatges també es va fer popular durant la dinastia Song (960-1279) de la Xina medieval. Autors com ara Fan Chengda (1126-1193) i Xu Xiake (1587-1641) incorporaven una gran quantitat d’informació geogràfica i topogràfica als seus escrits, mentre que l’assaig Registre de la Muntanya de les Campanes de Pedra del poeta i home d’estat Su Shi (1037-1101) presentava com a objectiu central un argument filosòfic i moral.

Un dels primers casos registrats d’un viatge de plaer és la pujada de Francesco Petrarca (1304-1374) al Mont Ventor el 1336. Afirma que va pujar al cim pel plaer de veure’l. Després va escriure sobre l’ascensió fent comparacions al·legòriques entre la pujada a la muntanya i el seu propi progrés moral en la vida.

Durant els segles XV i XVI, els descobriments de noves terres comencen a ser motiu de relacions: els viatges de Cristòfor Colom, d’Amerigo Vespucci, de Fernão Magalhães, etc. No en la mateixa categoria dels viatges de descobriments, però sí en el sentit de relació documentada –quasi notarialment– d’un viatge, podríem situar el Diari de viatge a Itàlia per Suïssa i Alemanya de Michel de Montaigne. Aquest text, interessant per se , resulta extremadament important en el context d’aquesta reflexió si tenim en compte l’ascendència de l’assagista francès sobre Joan Fuster. Montaigne no deixa d’insistir, però, en l’aspecte eminentment formatiu del viatge:

viatjar em sembla un exercici profitós [...] i no sé de millor escola, com he dit sovint, per a formar la vida que proposar-li incessantment la diversitat de tantes altres vides, opinions i costums, i fer-li tastar una varietat constant de formes de la nostra natura. (Montaigne 2012 b : 308-309)

En el segle XVIII la literatura de viatges consistia principalment en diaris marítims. A Anglaterra gairebé tots els escriptors famosos van treballar en aquest gènere: els diaris del capità Cook (1784), per exemple, van acabar esdevenint l’equivalent dels bestsellers d’avui en dia. I en la mateixa línia essencialment científica trobem les obres d’Alexander von Humboldt, David Livingstone o Charles Darwin, objectius que s’han mantingut fins avui, amb un interès especial per les regions inaccessibles polars (Robert F. Scott, Roald Amundsen, etc.) o de l’Himàlaia (Maurice Herzog, Edmund Hillary, etc.).

El segle XIX és, principalment, el dels escriptors romàntics, molts dels quals són, també, grans viatgers: Goethe, Byron, Stendhal, Shelley, Pound, Mérimée són alguns dels il·lustres escriptors que visiten terres mediterrànies. Prosper Mérimée és, segurament, l’escriptor europeu del XIX que millor coneix l’Estat espanyol. Si més no, és dels viatgers que s’hi acosta amb una mentalitat més oberta, sense idees preconcebudes. Com a mínim això és el que traspuen els seus textos. El 1832 publica Lettres d’Espagne , un volum que recull unes extensíssimes cartes –profundament impregnades d’un atractiu i àgil to literari– que abans s’havien publicat en premsa. Doncs bé, de les quatre Cartes d’Espanya , dues estan datades a València i hi fan referència.

Com hem anat veient, doncs, el viatge, real o fictici, és un dels grans temes de la història de la literatura. Les grans epopeies grecollatines tenen en el viatge el rerefons necessari: des de l’ Odissea d’Homer fins a les Argonàutiques d’Apol·loni de Rodes o l’ Eneida de Virgili. I amb més o menys grau de realitat, el viatge és present en l’Èxode bíblic, en Il Milione de Marco Polo o en la Divina Comèdia de Dante, en els Viatges de Gulliver de Jonathan Swift o en el Càndid de Voltaire, i en Joseph Conrad o Samuel Johnson... I en tota la llarga tradició de la literatura d’aventures, amb Jules Verne i Emilio Salgari, i tants i tants altres. Fins i tot el Quixot o el Tirant lo Blanc no deixen de ser, en certa manera, llibres de viatges.

Amb la popularització del grand tour –que és quan podríem considerar que neix el turisme més o menys com l’entenem avui dia–, la demanda d’obres descriptives de les terres que es volien visitar desperta l’interès comercial d’alguns editors. El 1828, l’alemany Friederich Röhling publica una guia per als viatgers que pretenien recórrer el Rin entre Magúncia i Colònia. Quatre anys més tard, Karl Baedeker adquireix aquest negoci i impulsa una sèrie de guies de viatge que van ser referència per a tots aquells que volien visitar Europa, atès que aquestes publicacions, a banda de descriure els paisatges i els monuments, incloïen informació sobre transports, allotjaments i preus. De fet, el nom de Baedeker s’acabaria convertint, amb un gir metonímic ben obvi, en sinònim de guia de viatge.

Des de 1878 a 1918, els germans escocesos James i Findley Muirhead van traduir a l’anglès les guies Baedeker, i també en van publicar dels Estats Units i del Canadà. Tanmateix, la Primera Guerra Mundial va provocar que la col·laboració entre la firma alemanya i els Muirhead es trenqués. Els editors escocesos es van aliar, llavors, amb l’editorial francesa Hachette, que havia publicat també algunes guies de França i un itinerari descriptiu d’Itàlia el 1855. D’aquesta col·laboració, en van sorgir les Guies blaves , que es diferenciaven del color roig que havien tingut les alemanyes. Aquestes guies van dominar el mercat editorial turístic durant gran part del segle XX. De principis del segle XX són també les Guies Michelin , que, tot i que van néixer com un element promocional d’aquesta marca de pneumàtics, han acabat tenint una gran influència, sobretot en un dels aspectes que les caracteritza: les recomanacions gastronòmiques.