Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Veritats i exageracions, silencis i mancances, transposicions i mites, tot mesclat, forneixen aquesta laus Valentiae que, massa sovint, encara és la frèvola base d’un patriotisme estret del que hem maldat per eixir. (Rosselló 1995 a : 26)

Fuster sí que hi malda en la seva producció textual relativa a la descripció del territori valencià. L’objectiu declarat és, justament, una lluita contínua contra els tòpics, malgrat que els contextos editorials tan propicis a la lloança ditiràmbica en què sol publicar aquesta mena de text fan que, de tant en tant, no pugui –o no vulgui– defugir del tot els llocs comuns. Ho farà, en general, amb la ironia que caracteritza la seva obra. De fet, aquesta voluntat de defugir el tòpic és la que remarca ja des dels elements paratextuals més preliminars d’ El País Valenciano , en les dues versions lingüístiques. La sobrecoberta de l’edició original, en espanyol, de 1962, diu, justament després d’arrencar amb el tan freqüentat «Valencia, jardín de flores...»:

La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano.

I la sobrecoberta de Viatge pel País Valencià , que correspon al volum tercer de l’obra completa (1971), on s’incorpora com a element principal la traducció catalana d’ El País Valenciano , duu, només, la frase següent: «La visió més completa de la vida i els costums dels valencians, allunyada de tots els tòpics».

Cal indicar, de bell antuvi, que la major part d’aquesta producció textual fusteriana s’insereix dins l’àmbit editorial del que podríem denominar –seguint, en certa manera, Josep Pla– «prosa turística». La promoció turística és, ben sovint, el motiu genèric d’aquestes publicacions. Són publicacions que s’emmarquen, per tant, en el context econòmic del turisme i no caldrà recordar la importància que aquest sector té al País Valencià, que entra amb força en els circuits turístics cap al final de la dècada dels cinquanta i sobretot en la dels seixanta del segle passat, gràcies, bàsicament, al clima temperat i a les àmplies platges de la major part del nostre litoral –i també, no ho oblidem, a preus més assequibles que altres destinacions litorals. Els llibres i els articles de Fuster en aquest àmbit editorial abasten un espai temporal que va des de 1962 fins a 1983. La transformació del País Valencià en aquestes dues dècades va ser radical i per tant resultarà ben interessant veure com Fuster, sempre tan atent a la realitat que l’envolta, és capaç de plasmar aquesta metamorfosi en els seus textos. A manera d’apunt, podem dir, per exemple, que en El País Valenciano (1962) l’aparició del turisme és vista, sense gairebé cap tipus d’objecció, com un motiu de progrés, econòmic i també sociocultural, perquè permet, d’una banda, l’entrada de divises i, d’una altra, el contacte de la població autòctona amb els estrangers. Tanmateix, en Veure el País Valencià (1983), ja hi trobarem reflexions en un to lleugerament crític sobre les repercussions que pot tenir l’arribada massiva de turistes, associada, per exemple, al boom immobiliari. O també trobem com el terme ecosistema –inexistent en El País Valenciano i en L’Albufera de València (1970)– apareix ja en un Veure el País Valencià , justament en parlar de l’Albufera. Dues mostres ben clares de l’olfacte de l’assagista de Sueca per a detectar els canvis de la societat en què viu.

No podem oblidar, a més a més, que el component més consubstancial del turisme és el viatge. I això pot sorprendre en aquest context analític si tenim en compte el sedentarisme declarat de l’autor de Sueca. Però el viatge, des d’un primer moment en la cultura clàssica –però també en la literatura contemporània: l’ Odissea d’Homer i l’ Ulisses de Joyce van de la mà també en això–s’associa no sols amb la descoberta, sinó amb l’autodescoberta. De fet, el viatge com a eina d’autodescoberta encaixa molt bé en la concepció fusteriana de l’assaig. L’escriptura, i la reflexió que duu associada, és l’única manera que té una persona com ell –tan poc atreta per l’experiència estrictament física de viatjar– de sentir plaer pel viatge; l’escriptura, la reflexió i, òbviament, la lectura, les lectures necessàries per a dur a terme aquesta tasca intel·lectual. Perquè conèixer i, sobretot, conèixer-se són, potser, la base de l’assaig fusterià, aquell que beu més clarament en Michael de Montaigne. Si, com recorda Julia Kristeva (1991: 143), Montaigne afirma en el capítol X, «Sobre els llibres», del llibre segon dels seus Assaigs : «si estudie, no busque més que la ciència que tracta del coneixement de mi mateix» (Montaigne 2012 a : 129), Fuster, en introduir el volum tercer de les seves obres completes remarca: «La cosa comença amb un simple reflex d’atenció a problemes que veia confusos i difusos al meu voltant: vaig voler aclarir-me’ls» (OC3: 9). En totes dues citacions, el que hi ha, bàsicament, és una voluntat d’autoconeixença. I el viatge pot formar part, tant en Montaigne com en Fuster, de la seva autoconeixença, tot i que amb motivacions de partida vitals força diferents, com perspicaçment assenyala Josep Iborra (2006). 1 Podríem dir que, si bé tots dos parteixen d’una voluntat de conèixer-se, en el francès la voluntat se situa en l’àmbit individual del jo, mentre que Fuster «no es constitueix en objecte de reflexió [...] no és, en una paraula, la “matèria” del seu llibre». Quan Fuster escriu, quan s’assaja, no està preocupat per si mateix, sinó que el que «l’interessa són els problemes que presenten la seua societat, la cultura, la política i la moral del seu temps» (Iborra 2006: 140).

És, doncs, i crec que cal subratllar-ho, aquesta voluntat d’autoconeixença col·lectiva la que importa a Fuster. 2 I el resultat d’aquesta voluntat són llibres com ara El País Valenciano o –en una posició intel·lectual diferent, només lleugerament diferent, potser– Nosaltres, els valencians . Òbviament, en la construcció de la identitat col·lectiva, també té un paper ben important la definició de l’altre. Per saber qui som nosaltres hem de saber on hem de situar l’alteritat. I és en aquest sentit que resulta oportú fer una ullada a l’entrada «xenofòbia» de Diccionari per a ociosos (DO: 201-202). Fuster relaciona xénos amb pàtria , atès que una manera de definir la pàtria –que no deixa de ser una expressió clara del nosaltres– és per oposició a l’estranger: «sovint els habitants d’una “pàtria” només arriben a sentir-se’n “patriotes” quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la “pàtria” del costat». Òbviament, aquesta mena d’interpretació sembla que duu associada, gairebé necessàriament, una concepció quasi bèl·lica de la situació relacionada amb un «patriotisme agressiu»: «Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som “estrangers” per a algú. I de l’estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial».

Afortunadament, la xenofòbia pot tenir solució, una solució que, segons Fuster –i aquesta afirmació és la que fa tan interessant, ara i ací, aquesta reflexió incorporada a un dels seus llibres més coneguts i reconeguts–, pot venir de la mà del turisme. El coneixement de l’altre, el contacte amb l’altre, encara que sigui fonamentalment per motius econòmics, ens pot guarir d’aquesta malaltia fòbica : «Només la moderna expansió del turisme comença a derogar aquest principi de vella prosàpia sentimental: ara el foraster se’ns presenta com a client».