Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Una mica abans, la mateixa editorial havia iniciat la publicació de la col·lecció «Guías Regionales Calpe», tot i que mai no va arribar a ser pròpiament una col·lecció. Pel que he pogut deduir a partir de les recerques bibliogràfiques pertinents, de les nou guies inicialment previstes, només se’n va publicar una, el 1923. El cas, però, és que la que es va publicar resulta molt significativa per als objectius d’aquest estudi. Es tracta de Levante , d’Elies Tormo (Albaida, 1869 - Madrid, 1957). Aquesta guia, de 588 pàgines, duu com a subtítol «Provincias valencianas y murcianas» i s’estructura en tres parts. La primera part correspon a dos índexs alfabètics, un d’artistes citats i un altre de localitats citades. Tot seguit, hi ha una introducció amb indicacions de caràcter general, geografia de la regió llevantina, història i art. Finalment, sota l’epígraf «Itinerarios descriptivos», hi trobem 55 rutes, 40 de les quals corresponen a les províncies valencianes. Cal dir que és una guia bastant tècnica, amb informació sobre transport, allotjament, tarifes, etc., i descripció detallada de monuments i obres d’art. El to del text i els usos tipogràfics, amb cossos molt petits i abreviacions contínues, fan pensar que els editors consideren aquesta guia més una obra de consulta que no pas un llibre de lectura continuada, allunyada de cap tipus de voluntat literària. Joan Fuster cita l’obra d’Elies Tormo quatre vegades –tractaré les citacions en detall en l’apartat corresponent del capítol tercer–, però a mi em fa l’efecte que la presència d’aquesta guia en El País Valenciano és més insistent del que aquestes quatre citacions escasses poden fer intuir.

Acabada la Guerra Civil espanyola, la publicació de guies de viatges comença a ser més comuna. La col·lecció més representativa és, sens dubte, «Guías de España», d’Edicions Destino, en què, com ja he dit, s’emmarca El País Valenciano –analitzaré específicament aquesta col·lecció en el capítol següent. Amb tot, n’hi ha altres, com ara les de l’editorial Juventud. D’aquesta editorial cal destacar-ne dues. En primer lloc, «Tierras y Mares», que es publica durant els primers anys de la postguerra (entre 1942 i 1943, concretament) i inclou, bàsicament, viatges i aventures foranes, sien traduccions sien redaccions d’autors autòctons, però també alguna guia autòctona, com ara la dedicada a Mallorca per Luis Díez del Corral. Són llibres de butxaca enquadernats en rústica i poc il·lustrats, dirigits a un públic amb baix poder adquisitiu. L’altra col·lecció de Juventud, amb llibres d’un format major i àmpliament il·lustrats amb fotografies, és «Bellos Países». Es tracta d’una col·lecció amb traduccions de l’editorial francesa B. Arthaud, relatives a viatges i descripcions de territoris estrangers, però que també inclou obres relacionades amb la península Ibèrica: España , d’Yves Bottineau; La España del Sur , de Jean Sermet; La España del Este , de Pierre Deffontaine i Marcel Durliat, i Baleares , de Jean Louis Colas.

En l’àmbit de la llengua catalana, l’aportació més significativa a la descripció del territori és la de l’editorial Selecta, fundada el 1943 per Josep Maria Cruzet. En dues de les sèries de l’emblemàtica col·lecció «Biblioteca Selecta» –«Ciutats i paisatges» i «Viatges i divulgació»– s’incorporen obres d’aquesta tipologia. Fóra desproporcionat donar la llista completa de llibres que s’hi publiquen, però citar-ne uns quants pot donar-nos una bona idea de l’abast de l’esforç d’aquesta editorial: Croquis pirinencs , de Jaume Massó i Torrents; Llibre de la Cerdanya , de Joaquim Gay de Montellà; Les gràcies de l’Empordà i Jardins de Sant Pol , de Pere Coromines; Llibre de Tossa , de Josep Palau; Llibre de Sitges , de Ramon Planas; Llibre de Tarragona i Llibre de Poblet , de Manuel de Montoliu; Una vila del vuit-cents (Sant Feliu de Guíxols) , de Gaziel; Visions de Catalunya i Visions de Mallorca , de Joan Santamaria; Les serres encantades , de Joaquim Santasusagna; Llibre d’Eivissa , de Marià Villangómez; Andorra , de Montserrat Palau Martí, i tants i tants altres. Com podem veure, l’objectiu era molt divers, des de visions de conjunt del territori de Catalunya fins a les d’àmbit comarcal o les locals que abastaven només un municipi. Cal remarcar que els llibres tenien un format molt petit –edicions en setzè, bàsicament, tot i que més tard també s’hi van incorporar edicions en vuitè– i solien oferir-se en una doble opció d’enquadernació, en tapa dura amb sobrecoberta o en rústica. En molts pocs casos incorporaven fotografies o altres tipus d’il·lustracions. Eren, per tant, llibres econòmicament assequibles, adreçats a un públic molt ampli, que, a més de llegir-los, podien dur-los al damunt amb comoditat quan viatjaven.

Hem d’apuntar, també, per la importància que té en el context que analitzem, que va ser Josep Pla l’autor que més títols va publicar en Edicions Selecta. L’editorial i l’autor van iniciar la relació el 1949. Entre noves edicions i incorporacions de llibres editats amb anterioritat en altres editorials, el conjunt d’obres publicades supera la cinquantena de títols, entre els quals trobem Coses vistes, Un senyor de Barcelona, El vent de garbí, Girona. Un llibre de records, Vida de Manolo, contada per ell mateix, Cartes de lluny, Cartes d’Itàlia, L’Empordanet. Primer volum de ‘Viatge a Catalunya’, De l’Empordanet a Catalunya o la novel·la El carrer estret . A més, Selecta emprèn el 1956 la publicació de l’obra completa de Josep Pla, de la qual publicarà 29 volums fins al 1962. Més tard, Edicions Destino reprendrà aquesta tasca d’edició, que abastarà 47 volums en un esforç editorial que s’iniciarà el 1966 sota el control de l’autor i que clourà el 1992, onze anys després de la seva mort. Una part ben considerable de la seva producció literària –no sabria quantificar-la, però em sembla que tampoc no cal– es troba entre la millor prosa turística generada en aquest país.

1.Tot i que aquí em concentro en les divergències –amb matisos– que Josep Iborra adverteix entre Fuster i Montaigne, he de remarcar que dedica la major part del seu article a analitzar els nombrosos punts de convergència –amb matisos, novament– entre tots dos assagistes. Iborra parla d’un «parentiu» que permet «afirmar que llegir Montaigne ajuda a comprendre millor Fuster, i a l’inrevés» (2006: 129).

2.L’anàlisi de la construcció de la identitat –i de l’alteritat, com a correlat necessari– és un aspecte àmpliament estudiat en la bibliografia específica sobre comunicació turística (Baider, Burger i Goutsos 2004).

3.N’hi ha una traducció catalana de Margarida Castells i Manuel Forcano: Ibn Batutta (2005): Els viatges , Barcelona, Proa.

4.N’hi ha una edició facsímil, publicada per París-Valencia, de València, el 1980, que és la que jo he fet servir.

5.La bibliografia de Boix és extensa i no és aquest el lloc de detallar-la, però sí que resulta pertinent esmentar una sèrie de volums que tracten temes similars als ja apuntats: d’una banda, dos llibres corresponents a la història de dues de les ciutats més importants del país, Xátiva. Memorias, recuerdos y tradiciones de esta antigua ciudad (1857) i Memorias de Sagunto (1865), i, de l’altra banda, Valencia histórica y topográfica (1862-1863), una guia de carrers en dos volums en què, per ordre alfabètic, dóna notícia dels carrers, de les places i de les portes de la ciutat amb detalls com ara l’explicació de l’origen dels noms.