Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Em sembla gairebé inqüestionable –ja ho he apuntat inicialment– la importància primordial de la figura de Josep Pla en la concepció general de la col·lecció, potser més per la seva manera de fer que per una decisió premeditada de la gent de Destino. El seu tarannà intel·lectual i personal i el fet de ser un escriptor amb una gran autonomia –difícilment dirigible editorialment, vull dir– i amb un reconeixement ja tan gran com a autor de cròniques i de llibres de viatges –a banda de l’amistat personal amb l’editor Josep Vergés– deu haver-li donat una independència a l’hora d’acarar la redacció de les seves guies que pot haver influït en la manera amb què els editors tractaran també la resta d’autors. Així doncs, es determinaran uns criteris editorials que tindran com a base l’establiment d’una relativa llibertat de concepció textual per part dels autors que rebran l’encàrrec d’escriure sobre els seus territoris respectius.

La primera guia, més que un encàrrec editorial, devia respondre a l’impuls creatiu de Josep Pla, que escriu sobre el seu territori privatiu més estricte, la seva comarca. La primera edició de la guia de la Costa Brava (1941), que duu el títol Costa Brava. Guía general y verídica , té un format petit, en vuitè, completament diferent al que posteriorment esdevindrà el característic de la col·lecció. Així mateix, en aquesta edició el nombre de fotografies és pràcticament anecdòtic. A partir de la segona edició (1943), amb el títol Guía de la Costa Brava , les dimensions ja seran les definitives de la col·lecció (22 × 17 centímetres) i s’hi incorporarà un reportatge fotogràfic que resultarà força rellevant en el conjunt del llibre, a banda d’una sobrecoberta i una sèrie de mapes. Es veu que comencen a establir-se les bases del que serà la col·lecció, si més no, des del punt de vista formal.

Amb tot, encara no sembla que hi hagi una voluntat d’editar una col·lecció d’abast estatal, sinó més aviat una sèrie de llibres centrats en territoris d’interès turístic. Per això, la segona guia que apareix és Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza (1950), també de Josep Pla. Aquestes dues primeres guies estan marcades, sens dubte, pel tarannà personal de l’autor, que, per exemple, mostrarà una gran predilecció per la descripció de paisatges humanitzats i per la incorporació de dades de navegació. Com a guies de territoris en què la costa té una gran presència, Pla hi aportarà una descripció de les costes respectives vistes també des del mar. Serà aquesta una visió molt particular que tindrà poca continuïtat en la resta de guies –i que no trobarem, certament, en El País Valenciano , però tampoc en la darrera de les guies planianes, Cataluña (1961), on el de Palafrugell, ja bastant més gran, es mostra, diguem-ne, una mica més passiu i canvia el punt de vista per oferir-nos la mar des de la costa, com després farà, molt més superficialment, Fuster. Així mateix, tindran un gran pes en les guies de Pla –ara sí, en les tres, tot i que en diferents graus: Cataluña resulta una mica més asèptica–, d’una banda, les anècdotes personals i, de l’altra, la incorporació de tota una sèrie d’elements textuals procedents d’altres materials bibliogràfics, que Pla hi inclourà de manera no gaire subtil.

Com a conclusió estilística general, podríem dir que Pla passa de l’expressió pràcticament telegràfica al lirisme extrem i quasibucòlic, d’una dada econòmica puntual a una descripció del paisatge carregada de colors matisats, de navegar les costes amb el detall de cada far, de cada roca i de cada vent a observar el paisatge de manera gairebé passiva... I no sembla que li importi gaire si totes aquestes variacions donen a la seva dicció un to massa heterogeni. La dicció de Fuster, en canvi, com veurem en el capítol següent, és bastant més homogènia, més sòbria. Potser toca també part d’aquestes cordes, però la seva obertura de compàs estilístic no és tan ampla i per tant els contrastos –que també n’hi ha, òbviament– mai no resulten estridents.

La tercera guia de la col·lecció serà Guía de Barcelona (1951), de Carles Soldevila. Es tracta, doncs, d’una guia que se centra en una sola ciutat i està marcada, encara, per un interès clarament turístic. Així mateix, de la lectura dels elements promocionals, se’n desprèn que els responsables de Destino valoren profundament l’experiència de l’autor en la publicació de materials de prosa turística com un dels majors mèrits per a encomanar-li la tasca de preparar una guia per a la seva col·lecció. De fet, analitzat el conjunt de les guies, podem concloure que aquest serà el criteri principal de tria en la majoria dels encàrrecs. Tots els autors, amb l’única excepció de Joan Fuster, han publicat aquest tipus de materials de manera prèvia a rebre l’encàrrec de Destino. Des del punt de vista estilístic, serà l’elegància de l’escriptura de Soldevila el que dominarà aquesta guia. Serà, així mateix, una guia adreçada, bàsicament, a un públic autòcton, a un lector barceloní, malgrat que la presència del turista com a lector model es fa inevitable per la concepció genèrica textual mateixa. També l’aspecte humà, amb un capítol específic dedicat a descriure el caràcter i els costums dels barcelonins, resultarà significatiu en aquesta guia.

La guia de Pío Baroja, El País Vasco (1953), marca el punt d’inflexió que em duu a concloure que és a partir d’aquest moment que Edicions Destino té la voluntat d’ampliar-ne l’abast fins a concebre el conjunt de llibres com una vertadera col·lecció que ha d’incloure tot l’Estat espanyol i no sols territoris caracteritzats principalment per presentar un interès turístic primordial. Confirma aquesta apreciació el fet, ja apuntat, que és aquesta guia la primera en què apareix el nom de la col·lecció i que, a més a més, s’elimina del títol l’expressió «Guía de». De manera una mica sorprenent, però –també ho he dit–, justament en la primera guia en què apareix explicitat el títol de la col·lecció com a «Guías de España» se’ns descriu un territori, Iparralde, que pertany administrativament a la República Francesa. Novament, l’autor de la guia marcarà el tarannà de la col·laboració. Un Pío Baroja que ja es troba en els darrers anys de vida aportarà una visió molt personal a la descripció d’un paisatge i d’un poble que es presenten com a singulars. Sobre aquesta descripció dominaran els records i les anècdotes de l’autor, centrats a descriure i reivindicar –amb certes pinzellades de nostàlgia per un temps passat que ja no pot tornar– els aspectes més típics del seu país, que van desapareixent amb la uniformització, gairebé necessària, que marca el progrés. Per això, en les seves descripcions sempre predomina el camp sobre la ciutat. En certa manera, el Fuster d’ El País Valenciano es posiciona en l’altre extrem. No és que no descrigui el País Valencià fent referència també als elements tradicionals, sinó que el que trobarà a faltar, justament, serà el progrés necessari per a fer canviar determinats aspectes del país. Per exemple, posarà èmfasi en l’escassa incidència al País Valencià de la revolució industrial. Per això, Alcoi en serà una excepció positiva. Presentant de manera sintètica l’oposició amb Baroja, el que per a Fuster és una agradable excepció, Alcoi, per a Baroja és una gran decepció, Bilbao.

Madrid (1954), de Juan Antonio Cabezas, és possiblement una de les guies que millor equilibri ofereix entre la informació aportada i el to literari. El de Cabezas és un text tremendament literari i amb una gran càrrega afectiva, però s’hi incorporen, alhora, un nombre considerable de dades geomorfològiques puntuals, referències històriques, informacions toponímiques... Possiblement, entre tots els altres autors de la col·lecció, només en Fuster tornarem a trobar aquesta capacitat expressada d’una manera tan notable. Així mateix, i com a complement, molt en la línia que posteriorment mostrarà també Fuster, en Madrid trobem un gran nombre de referències erudites i literàries que no interfereixen perquè Cabezas compleixi a la perfecció la seva funció de cicerone. El que domina en la guia serà la descripció del Madrid del moment, una descripció que sempre estarà molt associada tant als llocs que cal visitar com a les persones que hi transiten. La sensació que Cabezas dóna en la seva guia és que les persones i els sentiments dominen els edificis i els monuments, i no a l’inrevés. Hi ha un element que marca una diferència clara entre Cabezas i Fuster: Cabezas, novel·lista, incorpora passatges narratius a la seva guia, com a estratègia de descripció de la ciutat. És una tècnica que no farà servir Fuster, autor, com ell mateix reconeix, escassament dotat per al gènere narratiu i, menys encara, per a la ficció.