Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

De les vuit guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano en la col·lecció «Guías de España», Galicia (1957), de Carlos Martínez-Barbeito, és, probablement, a la que més s’assembla la de Fuster, si més no, en l’estructura general. Comparteixen, per exemple, el fet d’incorporar-hi una dedicatòria. Així mateix, la guia de Martínez-Barbeito comença, com començarà posteriorment la de Fuster, amb una àmplia «Introducción general», que serà, també com la de Fuster, una mena d’assaig sobre el país. Finalment, tant Martínez-Barbeito com Fuster fixaran vuit itineraris per recórrer els seus territoris respectius. Ara bé, si superem aquest aspecte estructural, les semblances comencen a diluir-se. Per exemple, Martínez-Barbeito planteja l’entrada al seu país en termes de contrast; Fuster, de manera antagònica, optarà per fer-ne palesa la continuïtat. A més a més, Martínez-Barbeito secciona la seva introducció en multitud d’apartats, molts amb una gran càrrega de tipisme. Totes dues característiques són del tot alienes a la praxi fusteriana. És remarcable també la diferència en el tractament que donen tots dos autors a la llengua pròpia. Finalment, des del punt de vista estilístic, la guia de Fuster és molt més literària –més d’autor– que la de Martínez-Barbeito.

Amb la publicació d’ Andalucía (1958), de José María Pemán, Edicions Destino incorpora a la col·lecció un territori que, per a molts, sobretot per a molts estrangers, turistes o no, representa –o representava llavors– la part més essencial de l’Estat espanyol. Aquesta incorporació es presenta com una necessitat, com també semblava necessària la tria d’un autor clarament adepte al règim del general Franco, atès que els escollits fins a aquell moment podien resultar lleugerament sospitosos. De fet, la terminologia general que farà servir Pemán se situa completament dins els paràmetres que podríem esperar en un autor del règim. Amb tot, la guia de Pemán és, indubtablement, una de les més poètiques de la col·lecció. Novament, les característiques personals de l’autor dominaran sobre les laxes directrius editorials. Pemán estructurarà la seva guia sobre el poema «Canto a Andalucía», de Manuel Machado. A més a més, la presència de citacions literàries, fins i tot d’autocitacions de poemes propis, serà considerable.

Pel que fa a les guies publicades amb posterioritat a El País Valenciano , crec que es pot afirmar que Josevicente Mateo pren la de Fuster com a model per a estructurar la seva: Murcia (1971). La introducció del llibre presenta una divisió en cinc apartats pràcticament idèntica a la de Fuster: hi ha només una lleugera reordenació i la substitució d’un títol per un altre que té pràcticament el mateix significat. També coincidiran en la dedicatòria. Com Fuster, també Mateo recorrerà sovint a citacions literàries i compartiran preferència per Azorín. Tots dos faran, però, un ús de les citacions subtilment moderat. Coincidiran, així mateix, en l’anàlisi de les realitats econòmiques respectives.

1.No faig servir aquí el terme comarcal referit a la divisió territorial catalana. En aquest cas concret, la Costa Brava inclou el litoral de les comarques de la Selva, el Baix Empordà i l’Alt Empordà, és a dir, el litoral de la província de Girona.

2.Com a mínim alguns títols de la col·lecció –entre els quals hi ha El País Valenciano – es van publicar també amb una enquadernació pretesament més luxosa, en símil de pell, així mateix vermella. L’interior del llibre, però, coincideix totalment en totes dues presentacions.

3.Aquest mateix text –i la llista de títols publicats corresponent– apareix en altres sobrecobertes, com ara, per exemple, en la de la segona edició d’ El País Vasco . Més endavant, tanmateix, quan el nombre de guies augmentarà, seran els títols els que ocuparan tota la solapa i en desapareixerà el text esmentat. És el que ja trobarem, de fet, en la sobrecoberta d’ El País Valenciano .

III.

El País Valenciano i l’assaig

1. EL PAÍS VALENCIANO I LA DICCIÓ FUSTERIANA. L’ASSAIG COM A ATRACTOR

Per acarar l’anàlisi d’ El País Valenciano m’agradaria partir d’unes reflexions prèvies bastant generals. Moltes vegades, en la literatura contemporània i sobretot en les arts plàstiques, hi ha una tendència, potser no explicitada, a refusar o, com a mínim, a menystenir, les obres fetes per encàrrec. Sovint, són els autors mateixos els que consoliden aquesta idea en parlar-ne amb un cert grau de displicència. No és difícil sentir en boca d’un pintor, d’un escultor, d’un dissenyador gràfic, d’un músic, d’un cineasta..., expressions que es podrien resumir amb la frase següent: «Fer aquest encàrrec em permet tenir els ingressos necessaris per a fer el que realment vull en el meu temps lliure: art». De vegades, un escriptor fa de guionista en una sèrie de televisió i després dedica el seu temps lliure a aquella novel·la que ha de ser la seva obra mestra. Altres vegades, dedica la seva jornada laboral a la traducció o completa formularis darrere la taula humil de l’oficinista, per arribar després a casa i seure davant el full en blanc que acabarà convertit en un poema. Un pintor fa decorats per a teatre i al seu estudi pinta els quadres que vol, sense que ningú li digui sobre què ha de pintar. Els exemples serien inesgotables i podrien abastar totes les arts –i gairebé totes les feines. De fet, algunes de les arts clàssiques tan relacionades amb la prosa turística, com ara l’arquitectura, difícilment es podrien entendre situades fora de l’encàrrec.

Joan Fuster, « pro pane lucrando », moltes vegades no escriu el llibre que voldria escriure, d’acord amb la tan citada primera frase de la introducció a Nosaltres, els valencians . Crec, però, que cal plantejar-se si les obres d’encàrrec i les obres fetes, diguem-ne, motu proprio , han de tenir una consideració diferent respecte a la nostra recepció com a lectors o com a crítics. Tornant a les arts plàstiques al·ludides fa un moment, ens hauríem de preguntar si un pintor com Picasso situaria en un nivell inferior de la seva obra un quadre com el Guernica , pel simple fet que va ser un encàrrec del govern republicà per al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937. O si hem de considerar una obra menor els murals ceràmics que Joan Miró va fer, també sota encàrrec, per a la seu permanent de la UNESCO a París (1957). O què hem de pensar, més recentment, de la intervenció de Miquel Barceló a la cúpula de la Sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions del Palau de les Nacions Unides a Ginebra (2008) perquè, també aquesta, la va pagar el govern espanyol. I què fem amb Velázquez i Goya? Considerem obres d’art els diferents retrats que van pintar de membres de família reial o de la noblesa espanyoles o, com que els van fer també, hi insisteixo, « pro pane lucrando », com Fuster molts dels seus llibres, no han de rebre aquesta consideració?

La qüestió és si un pintor o un escultor deixa de ser un bon pintor o un bon escultor quan la motivació de la seva obra és del tot externa. En la història de l’art són ben coneguts els esforços de tants i tants pintors per aconseguir encàrrecs, per entrar a la cort de tal o tal rei. És cert que en el món de l’art podríem dir que les relacions econòmiques –cal centrar-nos-hi, perquè, al capdavall és el que hi ha al darrere de tot el que estem considerant– van començar a canviar profundament ja ben entrat el segle XX. Ara estem acostumats a pensar que el pintor fa els quadres que vol i el comprador –particular o institucional– els adquireix en una exposició o en una galeria d’art. Segurament, no deixa de ser un punt de vista una mica romàntic, però és el que volem pensar que passa. I, sobretot, és el que els artistes ens voldran fer creure –o voldran creure ells mateixos– que passa. Personalment, sempre he pensat que el bon pintor, que el bon artista, converteix en obra d’art tot el que fa. La gènesi pot estar associada a un impuls extern –l’encàrrec– però la tècnica i els recursos que hi aplica faran que el resultat no difereixi –o difereixi ben poc– del que hauria fet amb una gènesi del tot, diguem-ne, autònoma.