Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Cal subratllar que les tres primeres guies inclouen en el títol l’expressió «Guía de», que desapareix en el de totes les altres. En canvi, aquestes tres guies inicials encara no duen el nom de la col·lecció. És com si, malgrat que sí que tenen unitat respecte al disseny dels llibres, Edicions Destino encara no hagués decidit constituir-ne una col·lecció o, si havia pensat a constituir-la –algunes dades puntuals em fan pensar que sí–, encara no n’hagués decidit l’abast –tornaré sobre aquest aspecte en pàgines posteriors. És a partir de la quarta guia, la de Pío Baroja, que en la portadella s’inclou la denominació de la col·lecció, seguida pel títol del llibre, títol que es repetirà en la portada, en la coberta i en la sobrecoberta. No deixa de resultar colpidor que la denominació «Guías de España» es faci servir per primera vegada en l’única guia, la del País Basc, que, com he comentat, surt d’Espanya per visitar el País Basc francès. També cal fer notar que les guies de Josep Pla i Carles Soldevila incorporaran el nom de la col·lecció en la portadella a partir de la quarta edició de la Guía de la Costa Brava (1955), de la segona edició de Mallorca, Menorca e Ibiza (1962) i de la tercera edició de Barcelona (1964). Així mateix, mantindran el títol amb el «Guía de» durant les primeres edicions però s’hi eliminarà posteriorment: seran Mallorca, Menorca e Ibiza a partir de la segona edició al·ludida (1962), Costa Brava a partir de la cinquena i Barcelona a partir de la tercera, totes dues de 1964. Podem afirmar, doncs, que, en certa manera, és la incorporació d’ El País Vasco el que marca el pas a una voluntat d’ampliar l’abast editorial fins a concebre el conjunt de llibres –els publicats en aquell moment i els futurs– com una vertadera col·lecció.

Des del punt de vista formal, els llibres d’aquesta col·lecció tenen unes dimensions de 22 × 17 centímetres, amb enquadernació amb tapes dures folrades amb tela vermella i sobrecoberta amb solapes. 2 L’ornamentació de la tela és de Ricard Giralt Miracle i la major part de les sobrecobertes van signades per Frederic Lloveras, considerat un dels millors aquarel·listes catalans de la postguerra, la qual cosa dóna a la col·lecció una gran homogeneïtat estètica. Lloveras anirà fent noves il·lustracions per a algunes edicions, que actualitzaran la imatge general del territori tractat a partir de la incorporació de nous motius, però mantindrà sempre la unitat en el tractament de la imatge. Hi trobarem la pinzellada àgil i la transparència típiques de l’aquarel·la, amb un predomini dels tons freds –el blau intens dels cels i dels mars dominen els paisatges–amb l’excepció, potser, de Cataluña i sobretot dels dos volums de Castilla la Vieja , en què Lloveras es decantarà pels tons càlids.

Totes les guies estan il·lustrades amb nombrosíssimes fotografies, sempre en blanc i negre. Els primers anys, aquest material provindrà de diferents autors –professionals o aficionats– o fins i tot d’arxius fotogràfics. En guies posteriors, o fins i tot en les reedicions de les primeres guies, Destino encarregarà, generalment a un únic fotògraf, el reportatge de la guia: Francesc Català-Roca, Ramon Dimas, Raimon Camprubí i Josip Ciganovic seran els fotògrafs que signaran la majoria del material gràfic de les guies. D’aquesta manera també la il·lustració tindrà un to més unitari, amb una clara predilecció pel que podríem anomenar fotografia d’autor.

A més a més, les guies van acompanyades d’una sèrie de mapes anecdòtics dibuixats i un mapa general a escala, fora de text. En la pàgina de crèdits de cada guia se’ns dóna una llista de les persones que hi han col·laborat (fotògrafs, dibuixants, dissenyadors...). En les pàgines finals, hi trobem un índex de noms –que, segons l’edició, inclou només topònims o també antropònims–, un índex d’il·lustracions, un índex general i un colofó amb la informació tècnica dels responsables de la impressió i el dia en què es va acabar d’imprimir cada edició –només Murcia i Aragón no duen colofó.

Els llibres s’imprimeixen, a més a més, sobre bons papers, d’un gramatge elevat. Són compaginats amb la família tipogràfica Baskerville (dissenyada per John Baskerville el 1757), una tipografia amb serifs de la més pura tradició neoclàssica anglesa, adequada per a una lectura continuada. Defugen, excepte en els índexs de noms, els cossos molt petits típics d’obres de consulta –alguns tipus de guies de viatge sí que en fan servir, justament perquè no estan pensades per a una lectura continuada, sinó per a lectures puntuals amb la intenció de localitzar determinades informacions concretes. «Guías de España» tampoc no fa servir la negreta ni, habitualment, abreviacions, més enllà de les molt usuals. Tot i que les dues primeres edicions de la Guía de la Costa Brava no arriben a les 400 pàgines, la majoria de les guies superen les 500 –algunes fins i tot les 600– i pesen més d’un quilogram.

Com podem observar, tant per les dimensions com pel tipus d’edició, no són precisament llibres de butxaca. Difícilment podem pensar que siguin llibres per a dur damunt mentre s’està visitant una catedral o com a complement del banyador i del parasol quan es va a la platja. Tampoc el preu de les guies i, sobretot, l’estil dels autors, fa intuir una munió de turistes fent cua a la porta d’una llibreria per adquirir-les. Són llibres pensats per a llegir a casa, en la tranquil·litat de la biblioteca o al costat de la xemeneia –«amb el dit sobre el mapa».

És amb aquest objectiu, em sembla, que els responsables d’Edicions Destino aniran escollint els autors que escriuran les diferents guies. I una vegada escollits, la sensació que s’extreu d’una visió conjunta de la col·lecció és que Destino no devia donar gaires directrius als seus autors. Jo diria que els autors tenen bastant llibertat per a establir els paràmetres de la seva col·laboració. I això, vist des del resultat final, encara fa més excepcional i més atractiva la col·lecció. El que des de Destino sembla que volen són, per damunt de tot, bons escriptors, bons assagistes, concretament. No dic que la manca de directrius sigui una decisió preconcebuda de l’editorial. Crec que més aviat degué ser una manera d’actuar a partir dels primers autors escollits, tots consagrats i amb molta experiència. La majoria, certament, ja havien publicat materials de la mateixa tipologia –o de qualsevol de les tipologies incloses en la literatura de viatges– abans d’acarar la redacció de la guia sobre el territori que se’ls assigna. Potser la gran excepció en aquest sentit és Joan Fuster, a qui, fins a la publicació de la seva aportació a la col·lecció «Guías de España», se li coneixen ben pocs textos d’aquesta temàtica. Hi ha un breu text, en la solapa posterior de la sobrecoberta de la guia Cataluña , de Josep Pla, que em sembla que pot confirmar, en certa manera, aquestes apreciacions generals sobre la col·lecció. El text, que va encapçalat amb el títol «Guías de España», és de 1961, quan la col·lecció ja estava del tot consolidada, i va seguit de la llista de títols publicats:

La riquísima variedad de las tierras españolas exigía una cuidadosa atención y profundo afecto que comprendiera no sólo el dato pintoresco, sino la auténtica raíz histórica, social y espiritual de cada región y de cada ciudad. De ahí el éxito de estos volúmenes encomendados a los mejores escritores, y enriquecidos con mapas en color, planos y centenares de fotografías. 3

Resulta imprescindible, doncs, de cara a situar l’aportació fusteriana a la col·lecció, d’analitzar la manera amb què cada autor enfoca la descripció del territori de la seva guia i l’empremta personal que hi aporta. Em centraré, sobretot, per raons cronològiques més que evidents, en les guies publicades amb anterioritat a El País Valenciano . No en podré fer, per motius obvis d’espai, una anàlisi extensa i amb la profunditat que m’agradaria, però intentaré resseguir en què ha pogut influir cada guia i cada autor en la tasca de Fuster. També faré referència a alguna guia posterior, perquè m’interessa mostrar com la guia de Fuster pot, alhora, haver influït en la dicció d’algun autor que va publicar en la col·lecció després de la seva aportació.