Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Tornem a la literatura i tornem a les «Guías de España» per recalcar que totes les guies de la col·lecció són fetes per encàrrec. Alguns autors fins i tot van estar temptats de rebutjar l’encàrrec o, com a mínim, van protestar per les condicions que se’ls imposaven –no parlo ara, evidentment, de condicions econòmiques, tot i que també es podrien considerar. Altres autors –potser no caldrà trac-tar-ho tampoc– també van protestar, o es van sentir ofesos, però justament pel fet contrari: perquè l’encàrrec va anar a altres mans quan ells pensaven que el mereixien. Sigui com sigui, podríem dir que la col·lecció en conjunt té una gran qualitat. Cada autor ha interpretat de maneres lleugerament diferents l’encàrrec, precisament, perquè des d’Edicions Destino no sols es permetia aquesta llibertat d’interpretació, sinó perquè fins i tot es potenciava.

Com ja he apuntat anteriorment, les característiques del gènere «guia d’autor» han permès que cada escriptor hagi decidit a què donava prioritat en la seva guia. Amb voluntat de síntesi, podríem concloure que entre el pol de la guia turística més tècnica i el pol del llibre de viatges, cada autor ha fet anar la seva obra cap als espais en què s’ha trobat més còmode. Podem dir que, en conjunt, el que hi ha dominat ha estat l’hibridisme, amb més o menys tendència cap a la literaturització. En tots els casos, sens dubte, l’estil de cadascun dels autors, i no les indicacions editorials, són les que han marcat el camí. La major part dels llibres de la col·lecció són, certament, bastant heterogenis, en el sentit que, d’acord amb el seu tarannà personal i amb els objectius de cada moment, l’autor ha insistit en uns aspectes o en uns altres. Això és, segurament, el que fa que la col·lecció com a ens unitari resulti tan interessant.

Pel que fa al cas concret de Fuster crec que cal assenyalar, d’entrada –ja ho he dit–, que hi ha hagut una tendència molt generalitzada a presentar-lo com un personatge amb dues facetes molt marcades i gairebé antagòniques: d’una banda, el nacionalista; de l’altra, l’assagista. Aquesta divisió em sembla que neix d’una recepció extremadament reduccionista que alguns han fet dels magnífics estudis seminals sobre la seva obra que Josep Iborra va aportar ja durant la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Bàsicament, Fuster portàtil (1982) i la seva tesi doctoral, Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster , defensada el 1984 i publicada recentment, el 2012.

Personalment, penso –i no sóc ni el primer ni l’únic a veure-ho així– que aquesta és una separació poc convenient, perquè des del punt de vista analític tendeix a deixar de banda, o com a mínim en un segon pla, una part molt substancial de la producció textual fusteriana. Podria resultar útil per a fer-ne una distribució temàtica –que és essencialment com la planteja Iborra–, però realment afecta dues categories que no entren en conflicte: la ideològica i la professional. En Fuster, el que hi domina és l’escriptor i la seva escriptura es modalitza sempre sota l’òptica de l’assagista, com molt bé assenyala Enric Sòria (1993: 32) i recorda Joan-Elies Adell (1997: 188). La seva decisió vital –l’explicita moltes vegades– és la de viure de l’escriptura. En les primeres pàgines de les «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla», que fan d’introducció al primer volum de l’obra completa de l’empordanès, Fuster fa una sèrie de reflexions sobre la professionalització dels escriptors catalans i, concretament, sobre la professionalització com a escriptor de Josep Pla, que ben bé podrien referir-se a si mateix. «La solució que arbitra Josep Pla és el periodisme», diu Fuster (NJP: 14). La que s’arbitra per a si mateix és relativament similar. Tot i que Fuster mai no es considerarà a si mateix com un periodista –i certament no l’en podríem considerar–, la seva dedicació professional a la premsa –als diaris i a les revistes– és intensíssima: principalment, com a col·laborador en pàgines d’opinió, però també amb altres tipus de papers, com veurem més endavant. En la introducció a la traducció catalana d’ El País Valenciano també fa una referència a la seva pròpia professionalització:

Finalment, van anar venint els encàrrecs editorials, i la meva condició de jornaler de la ploma em privava de desdenyarlos. (OC3: 9)

En aquesta introducció està parlant de la quantitat important de «planes de “tema valencià”» que va haver d’escriure. El País Valenciano és, òbviament, un d’aquests encàrrecs editorials que li van anar venint i forma part, també òbviament, de les planes de tema valencià. I, com a bon escriptor, en acceptar l’encàrrec i dur-lo a terme, Fuster hi aporta tots els seus coneixements i totes les seves virtuts. El resultat final és del tot recognoscible. S’ajusta a l’encàrrec sense forçar-ne els límits. És lleial a les exigències i a les voluntats de l’editorial, però alhora manté la fidelitat al seu estil i a la seva ideologia. Això no sols el converteix en un gran professional, sinó en un gran escriptor. Com afirma Manuel Pérez Saldanya (2008: 9):

Amb petites diferències i èmfasis, la llengua i l’estil de Joan Fuster es mantenen al llarg de tota la seua producció escrita i, salvant les peculiaritats que imposa cada tipus d’obra, també en els diferents gèneres que va conrear.

El conjunt de la seva obra té unitat de criteri i de forma, amb les modalitzacions genèriques que cada cas concret exigeix. Expressat en termes més metafòrics –«la metàfora, el salt eqüestre de l’analogia arriscada», diu Vicent Salvador (2008: 25)–, podríem dir que Fuster porta l’aigua cap al seu molí..., i el seu molí treu la farina passada per una mola assagística. Podríem dir, situats en altres paràmetres més intel·lectuals, que Fuster fa passar tots els encàrrecs editorials pel filtre de la seva ment cartesiana i la manera d’escriure montaigniana. En el cas que ens ocupa, reflexiona per conèixer el territori que ha de descriure i per conèixer-se respecte a aquest territori. Pensar i escriure –també viatjar, però de manera més secundària– esdevenen un mètode per a l’autodescoberta. Tot plegat és un procés creatiu que, des del punt de vista del gènere literari, el fa arribar al seu espai natural: l’assaig. És per això que podem parlar de l’assaig com a atractor genèric del seu corpus literari. Tot això connecta inevitablement amb les reflexions que Fuster apunta en el seu assaig Les originalitats respecte a la unitat de l’obra d’un autor:

Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra. A desgrat dels canvis, de les contradiccions, de la varietat, de l’evolució que, pel temps, s’hi pugui rastrejar, aquesta obra –junta o dispersa– és sempre una ... i única . (OC4: 162) 1

No és que Fuster escrigui sempre el mateix llibre –a la manera de Cézanne, que pintava sempre el mateix paisatge: la muntanya de Santa Victòria–, sinó que la seva dicció personal, basada en una manera de fer primordialment assagística, serà la que dominarà en totes les seves produccions textuals.

És d’acord amb aquesta òptica que em disposo a analitzar El País Valenciano . Com ja he indicat en un article introductori anterior (Grau 2014), el propòsit literari és del tot present en la seva guia. Mai no l’amaga. De fet, comprovarem que és al que vol donar preeminència. Ara bé, sap que ha de complir també els propòsits –difusos, de vegades– exigibles a tot bon cicerone: la descripció del territori i de les gents, dels monuments, de les obres d’art... No defuig aquest propòsit de transmissió de coneixement, amb la qual cosa s’estableix, com ja he apuntat una mica més amunt, una espècie de lluita interna entre els dos pols de dicció genèrica: el pol del coneixement científic –geogràfic, pictòric, escultòric, arquitectònic...– i el pol literari –assagístic. La lluita es resol satisfactòriament amb el procés d’hibridació a què m’he referit, en què el compromís de presentació sistemàtica i més o menys documentada de la matèria objecte d’estudi acaba integrat en un procediment de literaturització dominat pels aspectes assagístics propis de l’obra fusteriana, que, segons el meu parer, converteixen El País Valenciano no sols en un referent d’aquest tipus de subgènere que he volgut qualificar de «guia d’autor», sinó en un dels llibres fonamentals en la seva bibliografia.