Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

La segona part del text citat més amunt compleix els objectius promocionals habituals d’un text de solapa de sobrecoberta. Com he assenyalat, presentar-nos l’autor com el més idoni per a dur a terme la tasca encomanada –una tasca que, com sempre, ofereix grans dificultats. La cosa interessant és que, tot i afirmar que Fuster té un «total conocimiento de su país», el que no fan els responsables d’Edicions Destino és el que havien fet en guies anteriors respecte als autors corresponents. Generalment, a més de presentar-nos els autors com a grans coneixedors dels seus països respectius, ens informaven de la bibliografia descriptiva que ja havien publicat –de manera concreta o, senzillament, fent referència a aquest tipus de producció textual. En el cas de Fuster no ho fan per la senzilla raó que El País Valenciano és el primer llibre de prosa turística que publica. Ara bé, la gent de Destino no s’estan d’afirmar que Joan Fuster és un «excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana». El Fuster nascut a Sueca –i Sueca presentada en solitari, sense la referència provincial que podríem esperar en una guia incorporada a una col·lecció d’àmbit espanyol–, el valencià que escriu El País Valenciano , forma part de la cultura catalana i n’és un valor excepcional. Hem de recordar –per si se’ns ha passat per alt– que el text és del 1962. L’impacte que una afirmació com aquesta podia causar en aquell moment devia ser profund. Un impacte, d’altra banda, similar al que malauradament encara avui causa una expressió de catalanitat feta amb aquesta transparència i amb aquesta normalitat. Han passat més de cinquanta anys i sembla que en aquest sentit les coses han canviat ben poc.

No em puc estar de reproduir en aquest context de paratextos fusterians el breu text de la solapa de Nosaltres, els valencians , en què els que apareixem identificats com a catalans som tots els valencians:

Nosaltres, els valencians és el primer intent seriós de presentar –en una sòlida visió de conjunt, densa d’incitacions civils i intel·lectuals– el passat i el present dels homes que viuen entre Morella i Elx. Els valencians hi trobaran suggestius punts de reflexió sobre els temes més vigents de llur actualitat. Per a tots els altres catalans, encara, serà un instrument imprescindible per a comprendre «el cas valencià», que, en definitiva, tan directament els afecta.

Aquest text es reproduirà en totes les reedicions catalanes de Nosaltres, els valencians –en les primeres edicions en la solapa i posteriorment, a partir de la tercera edició, de 1977, quan la coberta s’edita sense solapes, en la part posterior. Només en conec una excepció, molt simptomàtica, d’altra banda: la que va promoure la Generalitat Valenciana el 1992, pocs mesos després del traspàs de l’autor, amb motiu dels trenta anys de la primera edició del llibre i del desè aniversari de l’aprovació de l’Estatut d’autonomia valencià. Aquesta edició, que reprodueix amb total fidelitat l’edició de la col·lecció «El Cangur» d’Edicions 62 –que alhora reprodueix la segona edició, que és la que podem considerar definitiva– duu un preàmbul del llavors president de la Generalitat, Joan Lerma, titulat «La lúcida veu pública», datat el 9 d’octubre de 1992, en què qualifica d’indispensable la figura i l’obra de Joan Fuster. El text esmentat amb la referència a la nostra catalanitat ha desaparegut completament. Tot, com dic, molt significatiu.

L’altre element important del text de la sobrecoberta d’ El País Valenciano –que, a més a més, es relaciona amb aquest incís que acabo de fer– és l’explicitació d’un altre dels objectius primordials del llibre de Fuster: «hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo». Com més endavant crec que podré demostrar, aquest aspecte és el que fa connectar El País Valenciano i Nosaltres, els valencians , dos llibres que sovint han estat presentats com a radicalment diferents però que tenen punts de convergència més que evidents –més enllà de l’obvietat de versar sobre el mateix territori. Fuster mateix, certament, va influir profundament en aquesta percepció divergent. D’una banda, com ja hem vist en la citació anterior –i com insisteix en la introducció al llibre i en el pròleg a la segona edició–, ens presenta Nosaltres, els valencians com el «primer intent seriós» d’analitzar els valencians actuals amb «decisió de futur», a partir d’una revisió del nostre passat feta amb perspectiva històrica, social, econòmica i cultural. Per a això, parteix d’un «apriorisme militant» (NV: 11) que consisteix a deixar clara la seva adscripció nacional. De l’altra banda, afirma que El País Valenciano és un llibre «merament literari» (NV2: 9), una guia «informativa, una mica –molt– apologètica, i, en alguns aspectes, tocada d’efusió» (OC3: 11), és a dir, un llibre neutre, del tot innocent. I no, El País Valenciano , afortunadament, no és tan innocent ni tan neutre com Fuster ens vol fer creure. Reprendré aquesta línia argumental una mica més endavant.

Tornem als paratextos d’ El País Valenciano . La sobrecoberta es completa, en la solapa posterior, amb la llista d’obres publicades en la col·lecció «Guías de España» fins al 1962: les dues guies inicials de Josep Pla, seguides de les de Soldevila i Baroja, més Madrid, Galicia i Andalucía , fins a arribar a la que havia aparegut justament abans de la de Fuster, és a dir, Cataluña , de Pla.

La coberta d’ El País Valenciano és la característica de la collecció «Guías de España» a partir de 1950: tapa dura folrada amb tela vermella amb una ornamentació daurada dissenyada per Ricard Giralt Miracle. La part frontal de la coberta duu gravat només el títol de la guia emmarcat en una gran caixa de sis línies que s’ajusta a l’alt i a l’ample del llibre. El títol i les línies són impreses en tinta daurada. El llom, més complex, incorpora el títol i l’autor del llibre en tinta daurada sobre una caixa de fons negre i una sèrie de línies i altres motius que combinen la tinta daurada i la negra per ocupar-lo totalment. La part posterior de la coberta apareix totalment neta, sense cap impressió.

El llibre té dues pàgines de cortesia, seguides de la portadella, amb el títol de la col·lecció i el del llibre. En la portada hi ha les dades habituals: autor, 2títol del llibre i peu d’impremta, en aquest cas: «Ediciones Destino - Barcelona». A més a més, se’ns informa que el responsable de les fotografies és Ramon Dimas. La pàgina de crèdits, com en tots els llibres de la col·lecció, dóna detall de les diferents persones que han participat en l’elaboració de la guia. El text concret és el següent:

COLABORADORES DE ESTA OBRA

Véase al final de la obra la relación detallada de la parte fotográfica debida a Ramón Dimas con la colaboración de Archivo Mas y otros fotógrafos. La sobrecubierta es de Federico Lloveras. Los cinco mapas dibujados son de Francisco Fontanals. El mapa general a escala, de Pablo Cots. La ornamentación de la tela, de Ricardo Giralt Miracle. (PV: 6)

Com podem comprovar si repassem la llista de col·laboradors de les altres guies, són els més habituals de la col·lecció. La pàgina de crèdits també ens informa que la primera edició és de setembre de 1962. El dipòsit legal és B. 5107. - 1962 i el número de registre, 114 - 62. D’ El País Valenciano , només se’n va fer aquesta primera edició. Cal remarcar, però, que el darrer llibre de la col·lecció que va tenir reedicions va ser precisament Cataluña , el previ a El País Valenciano . Totes les guies posteriors van tenir una única edició. 3 El País Valenciano té 528 pàgines.