Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

La «Introducción general» d’ El País Valenciano es divideix en cinc apartats, que tenen una llargada bastant equilibrada: «La tierra», «La historia», «La gente», «La vida» i «La riqueza». El grau de coherència entre aquests apartats és altíssim. De fet, la coherència textual, amb referències internes contínues, és un dels trets més característics del discurs fusterià, tant a nivell microtextual com a nivell macrotextual o fins i tot intertextual –si apliquem aquest darrer concepte a la relació entre diferents llibres fusterians–, com comprovarem una mica més endavant.

3.1 «La tierra»

El primer apartat de la «Introducción general» d’ El País Valenciano , «La tierra», s’inicia amb la referència als tòpics tradicionalment emprats en la descripció del territori valencià, com ja he comentat unes pàgines més amunt. Després de citar Cabanilles com a autoritat per a donar suport al seu punt de vista –tractaré les citacions d’ El País Valenciano , de manera detallada i conjunta, amb posterioritat–, Fuster explota la identificació de la geografia valenciana amb la fertilitat absoluta. Concentra totes les manifestacions laudatòries en l’expressió «Valencia, jardín de flores...». Ara bé, tampoc no diu que sigui una percepció errònia de València, sinó que el que resulta inconvenient és aplicar l’expressió al conjunt del territori. I tot d’una fa la primera connexió amb referents històrics per explicar la «confusión que encierra el tópico» (PV: 10). La confusió, segons Fuster, es genera en l’ambigüitat que aporta el topònim València –i el gentilici que se’n deriva– pel fet que tant la ciutat com el regne reben el mateix nom:

Reino de Valencia se llamaba ya parte de esta región, en tiempo de los árabes, y reino de Valencia le confirmó, cuando la Conquista, Jaime I de Cataluña-Aragón. Valencia a secas, pues, valía igualmente para la ciudad y para el país, y se comprende que los prestigios sensuales y económicos de aquélla y de sus contornos, su carácter y sus claves, pudieran extenderse como propios de la totalidad de éste. (PV: 10)

El lector atent d’aquest passatge d’ El País Valenciano de ben segur pensarà de seguida en el fragment següent de Nosaltres, els valencians :

Les temptatives habituals, en aquest domini, han pecat de parcials: han coincidit a declarar «característiques» de tot el país trets que només són específics d’unes poques comarques. Els tòpics segregats entorn de la capital i de la seva horta –alegria, barroquisme, opulència vegetal–, hom ha volgut predicar-los de la totalitat de la regió. I això és una fal·làcia insigne. (NV: 30)

En una nova mostra de connexió entre tots dos llibres, podem comprovar com el significat d’aquests textos és pràcticament idèntic. Ara bé, la modalització genèrica és bastant diferent. El to literari del primer desapareix per esdevenir una prosa que podríem qualificar d’acadèmica en el segon. En el text d’ El País Valenciano , hi trobem elements que l’aproximen a una certa oralitat, una oralitat que el lector només acceptaria en un determinat tipus de text literari: «cuando la Conquista», «Valencia a secas», «pues». Tot això, desapareix en el segon fragment citat, que té un to molt més neutre. I cal considerar, a més a més, que el fet d’emprar-hi l’espanyol o el català no és el que domina la modalització. Fóra convenient recordar que més d’una vegada Fuster va descriure la diferència d’estil entre les dues llengües que emprava afirmant que, quan escrivia en espanyol, ho feia amb vestit i corbata, però que es quedava en mànigues de camisa quan escrivia en català. Sintetitzant molt la qüestió, podríem dir que en general el seu espanyol és molt més retòric que no pas el seu català. En aquest cas, però, si en algun dels dos fragments duu corbata, és, sens dubte, en el segon. És més el context genèric que no pas la tria de llengua el que domina la modalització. Caldrà concloure que és el to «merament literari» d’ El País Valenciano el que facilita que la dicció fusteriana tendeixi de manera natural cap a l’assaig. És cert, però, que aquesta idea de presentar-se «en mànigues de camisa» ja havia estat aprofitada en un altre sentit, i no precisament en aquest de la tria lingüística, sinó justament en el que relaciona Fuster amb el seu gènere predilecte: l’assaig. En analitzar el jo discursiu en la dicció fusteriana, Vicent Salvador (1994: 66) afirma:

Però ara m’interessa destacar-ne només l’exhibició del jo: un jo que és esborrat en el cas d’altres tipus de discurs, semblants al de l’assaig però ocultadors del procés subjectiu on l’escriptor delibera entre bastidors. El discurs didàctic, per exemple, no es pot permetre la mostració dels dubtes, de la sotsobra de l’autor, de les seues contradiccions: ha d’aparèixer monolític. L’assagista, en canvi, que es presenta davant del lector «en mànegues de camisa», posa sobre la taula pública una confessió.

El jo fusterià també és del tot present –insistent, diria jo– en El País Valenciano , i això que podríem concloure que el discurs associat a la guia turística podria tenir en alguns moments determinades característiques pròpies del discurs didàctic: en la descripció geogràfica, per exemple, del tot imprescindible. Tanmateix, no és el moment de prendre aquesta derivació.

Estàvem analitzant la confusió associada al topònim València. Doncs bé, Fuster, en haver-la mostrada i explicada des del punt de vista històric, proposa al seu lector un pacte:

Nosotros –yo, y el lector conmigo– nos defenderemos, desde un principio, de la anfibología y de sus incómodas consecuencias. (PV: 10)

El pacte, que en certa manera no s’arriba a explicitar, és denominar «País Valenciano» el territori que està descrivint. 6En aquesta darrera citació hi ha un altre element primordial i definitori –també insistent– d’ El País Valenciano i del conjunt de la prosa fusteriana: la presència del lector. Analitzaré aquesta presència, així mateix, més endavant.

Resolta la problemàtica terminològica, Fuster entra en la descripció de la «tierra» i, per tant, en el terreny de la geografia física, marcada principalment per la dualitat costa i muntanya, horta i secà. Una dualitat que desembocarà, sobretot per l’efecte del repoblament posterior a la conquesta, en una dualitat humana tan intensa que el que Fuster considera difícil és trobar-hi la unitat o, més concretament, la causa que hi dóna unitat, la raó que ens converteix en poble, en un poble.

La descripció que trobem en el parell de paràgrafs que dedica a explicar la dualitat geogràfica que acabo d’esmentar és bastant superficial, si la comparem, per exemple, amb la detalladíssima descripció que fa Josep Pla en la seva Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza de la geologia de les diferents illes balears. En tot moment, la descripció fusteriana està mancada de dades geogràfiques concretes, que sí que trobàvem en Pla. Una primera explicació, ens l’ofereix Josep Iborra:

Són poques les pàgines de Fuster que tenen un caràcter purament narratiu o descriptiu. Paisatges, per exemple, n’hi ha ben pocs. No es presten com a tals, a l’«examen»; tampoc no li interessen personalment. No perquè hi siga insensible –ell se’n defensa–, sinó perquè no se sent inclinat a aquesta mena d’efusions: «un panorama de muntanyes, de prats, d’hortes delicades, d’erms austers, deixa d’atraure’m, un cop l’he vist. La contemplació morosa d’un fragment de geografia no entra en les meves aptituds» (OC2, 356-357). En canvi, el tempta més «la inspecció d’una ciutat, d’un lloc qualsevol on la mà d’obra hagi intervingut: la presència de l’home, històrica o actual. De la Natura, a tot estirar, prefereixo els camps conreats» (OC2, 357).