Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Són, doncs, els «paisatges» que ha vist Josep Pla els que li interessen més. Com a escriptor, però, no se n’ha ocupat. Una obra com El País Valencià que, pel seu caràcter de guia turística, l’hi obligava, és molt eixuta i expeditiva a l’hora de parlar-nos dels paisatges del país. Mai no s’hi para per fer-ne literatura: es limita a informar el lector, amb quatre ratlles, del tipus de geografia que trobarà en un determinat itinerari del viatge... Quan un «paisatge» entra en una pàgina seua, ho fa mogut no per l’interès de l’espectacle que té davant els ulls, sinó per algun fet social que s’hi interposa. (2012 a : 94)

Com veiem, Iborra posa èmfasi en la preferència de Fuster pel paisatge humanitzat i el fa coincidir en aquesta preferència amb Josep Pla, com ja havíem observat en el capítol anterior. Ara bé, si bé és cert que tots dos, Pla i Fuster, coincideixen a donar prioritat màxima al paisatge humanitzat, també és cert que el nivell de sensibilitat respecte al paisatge és molt menor en Fuster que en Pla. Dit d’una altra manera, la capacitat que té Fuster perquè el paisatge l’impressioni és ben minsa, com remarca Iborra. Per això Pla dedica pàgines i pàgines, llibres i llibres, al paisatge i Fuster, en canvi, només hi dedica aquells llibres –també alguns articles o alguns fullets– que li arriben en forma d’encàrrec « pro pane lucrando ». En aquest sentit, el terme landmark , que Eliseu Carbonell (2007) associa tan intensament a Josep Pla, difícilment seria aplicable a Fuster. Per a Fuster en cap moment no serà el territori –vist en conjunt o individualitzat com a diferents landmarks – el que definirà el poble, el que ens donarà identitat cultural i nacional, sinó, com una mica més endavant veurem, la llengua. La llengua o, expressat en uns altres paràmetres que parteixen de posicions més aviat històriques que no pas filològiques, l’estirp –un terme que també trobem, amb relativa profusió, en les guies de Pla, sobretot en la Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza , on el fa servir per mostrar la catalanitat dels balears.

El que segurament pot resultar, d’entrada, una mica colpidor en el context que estudiem és que Iborra afirmi que Fuster «mai no s’hi para [en els paisatges] per fer-ne literatura». De fet, jo diria que l’únic que el motiva d’un paisatge és precisament fer-ne literatura, sempre que no entenguem aquesta creació literària en termes de creació lírica. No debades, com ja hem vist, Fuster insisteix a definir El País Valenciano com un llibre «merament literari» en el pròleg a la segona edició de Nosaltres, els valencians i en la introducció de Viatge pel País Valencià . Però és que, a més a més, en El País Valenciano mateix també fa servir la mateixa expressió, a manera de declaració de principis, quan, ja ben avançat el llibre, justifica el retorn a la Ribera del Xúquer per parlar-nos de «lo mejor y más pletórico del paisaje naranjero», després d’haver-nos fet visitar Xàtiva, Gandia i l’Albufera:

También en este caso quiero subrayar el alcance meramente literario de mis recorridos. Al turista real le convendría, sin duda, desglosarlo en etapas y sobre todo, mapa en mano, buscarse atajos distintos y paradas más cómodas. (PV: 365-366)

És ben cert, tanmateix, que el lirisme que trobem en bastants passatges de Pla, no el trobarem habitualment en Fuster. I quan el trobarem, no serà tan intens. Menys habitual encara és el to narratiu, que també apareix de tant en tant en les guies de l’empordanès. Els records i les anècdotes personals són pràcticament inexistents en l’obra de descripció del territori de Joan Fuster. A tot estirar, en veurem en algun fragment de L’Albufera de València , i també administrats en dosis molt petites, amb comptagotes. Fixem-nos com, de fet, la seva manera de descriure el territori és del tot literària, no en el sentit de fer-ne una descripció literaturitzada –lírica o no– sinó en el sentit d’emprar la literatura, els referents literaris, per a introduir-nos els diferents territoris. Potser, ben mirat, és en aquest sentit que cal entendre l’expressió d’Iborra i, per tant, cal estar-hi del tot d’acord. En el cas concret de l’apartat «La tierra» els referents literaris de Fuster són Blasco Ibáñez, Azorín i Gabriel Miró, en el que serà un avançament dels tres autors que resultaran fonamentals en El País Valenciano , i, també, Gaspar Escolano, que és qui hi ha darrere el «viejo cronista»:

Quien se propusiese, por ejemplo, recorrer el País Valenciano con el solo prejuicio de una lectura de Blasco Ibáñez, la desproporcionada presencia del monte y de la aridez le chocaría hasta un extremo de estupor. Azorín y Gabriel Miró le ayudarían a corregir y a ampliar su viático literario; pero con todo, y en este sentido, aún se quedaría corto. El suelo valenciano, en efecto, «está tiranizado de infinitas cordilleras de montañas», como decía un viejo cronista. Una mera ojeada a un buen mapa, sin más, nos informará de ello. La faja costera, lugar de vega y de marjales, que únicamente en el extremo meridional se interna para enlazar con el llano de Murcia, es sólo una porción angosta, insignificante en tamaño. El resto se queda en una compleja trama de sierras, valles, picos, muelas, barrancadas, que se encrespa, enmaraña y decae a cada paso. (PV: 10-12)

Com veiem, de descripció física, n’hi ha ben poca. I de dades tècniques concretes, cap ni una, contràriament al que sovint trobem en Josep Pla o en altres autors de la col·lecció «Guías de España»: altura de muntanyes, coordenades geogràfiques amb detall de graus, minuts i segons de les ciutats descrites, cabal de rius, règim pluviomètric, temperatures en les diferents èpoques de l’any... A més a més, de seguida Fuster abandonarà la referència als elements de geografia física per passar als estrictament humans –tampoc no m’atreviria a dir-ne de geografia humana–, que, com ja he indicat, continuaran presentant dualitat entre la costa i l’interior. Serà sobre aquests elements que Fuster basarà la unitat dels valencians com a poble:

Me convendría dejar insistido el hecho de esa configuración física desigual y heterogénea: el mapa y los itinerarios que cubriremos luego lo harán por mí y con mejor puntualidad. Añadiré en seguida, que paralela a ella, y hasta dependiente de ella, se nos impondrá continuamente una u otra especie de diversidad, a lo largo de nuestros caminos. Diversidad en las costumbres y en la manera de las gentes, en su léxico y en su acento, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo y del juego, en las medidas de la producción, en el peso que la historia pone a cada paraje: en todo. Tanto, que, si bien se mira, lo más difícil para quien intenta una interpretación comprensiva del País Valenciano –sea de la índole que sea–es hallar la profunda razón que le da unidad. Entre Elche con sus palmeras arriesgadas, Morella gótica y adusta, y la Sueca del húmedo arrozal, pongamos por caso, parece que apenas hay nada en común, ni en la estampa ni en el estilo de vida. Hablan, cierto, la misma lengua –aquí la llamamos valenciana – y por esta raíz se hermanan e identifican. El contraste ya no tiene siquiera ese atenuante, cuando se trata de una Orihuela casi murciana, de un Segorbe casi aragonés, de una Ayora casi castellana. (PV: 12)

I, molt a la manera de l’«Eppur si muove» de Galileu, Fuster continua amb un «Y, sin embargo, la unidad existe: o, si se quiere, mejor que unidad, personalidad». Una personalitat marcada per l’«orla marítima», pel Mediterrani –tot i que Fuster situa aquesta referència més aviat en l’espai dels tòpics o, com diu, de les «frases bonitas» que qualifiquen la nostra mar de «mítica, heroica y liberal»– i, per damunt de tot això, per l’estirp catalana, que en resulta, finalment, l’element substancial i vertebrador: