Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

En la pàgina que segueix la contraportada, hi trobem la dedicatòria del llibre. No caldria parlar-ne si no fos perquè resulta excepcional en el conjunt de l’obra fusteriana. Fuster no és gaire aficionat a fer dedicatòries en els seus llibres. Sense voluntat de ser exhaustiu, m’atreviria a dir que aquest és l’únic llibre que dedica. A tot estirar, trobem dedicatòries individuals d’alguns dels poemes de Terra en la boca (Barcelona, Barcino, 1953) –alguns dels receptors d’aquestes dedicatòries són Josep Iborra, Jaume Bru, Josep Albi, Josep Maria Casacuberta, Manuel Sanchis Guarner, Agustí Bartra... 4La dedicatòria d’ El País Valenciano és breu, senzilla i directa: « Als meus pares» . És una dedicatòria que resulta extremadament personal. D’una banda, pel fet de ser tan excepcional en la seva obra i, de l’altra, perquè està feta en català en un llibre que s’edita en espanyol, la qual cosa reforça la connexió amb la llengua familiar. És clar que Fuster va voler dedicar als pares un llibre sobre el seu país –la relació etimològica entre pàtria i pare és òbvia– en la llengua que compartien. Podríem dir que hi trobem la relació família-llengua-país. És obvi, també, que Fuster no preveia que el llibre pogués resultar tan polèmic. Mai no l’hauria dedicat als pares si hagués sospitat el reguitzell de crítiques i fins i tot d’atacs personals que provocaria. Cal assenyalar que aquesta dedicatòria no s’incorpora a la traducció al català d’ El País Valenciano , quan, convertit ja en El País Valencià , formarà part de Viatge pel País Valencià , el tercer volum de les seves obres completes. Potser té a veure amb la decisió d’eliminar la dedicatòria el fet que els pares ja havien mort. 5Potser és el context mateix de l’obra completa el que recomana no incloure-hi dedicatòries. Potser la polèmica suscitada fa decidir a Fuster que els seus pares no quedin relacionats amb aquests fets...

Després de la dedicatòria i precedit per dues fotografies ben tòpiques de l’horta valenciana –barraca inclosa– Fuster inicia ja el text pròpiament dit d’ El País Valenciano . El primer capítol és la «Introducción general». En teoria, podríem considerar que les introduccions, els pròlegs, etc., formen part dels elements paratextuals d’un llibre. En aquest cas –ho veurem en l’apartat següent–, la introducció és una part més que substancial d’ El País Valenciano i, per tant, no pot tenir la consideració de paratext.

Acabat el cos principal del llibre, s’hi incorporen una sèrie de paratextos finals. En primer lloc, un complet i ben útil «Índice de nombres», pàgines 505-518, que inclou topònims i antropònims –els primers, en lletra rodona; els segons, en versaleta– amb indicació de la pàgina del llibre en què apareixen. Tot seguit, en la pàgina 519, hi ha una llista de fotògrafs de la guia. En aquest apartat se’ns informa que la majoria de fotografies són de Ramón Dimas i se’ns diu de manera concreta quines fotografies són d’altres col·laboradors i en quines pàgines es troben. Els altres fotògrafs, amb el nombre de fotografies que cadascun aporta a la guia entre parèntesis, són els següents: Arxiu Mas (48), Finezas (9), Català-Roca (7), Espinàs (3), Foto Palacio (3), Foto Institut del Teatre (2), Foto Pic (1), Sanchis (1). Cal assenyalar que hi ha alguns errors en la indicació de la pàgina en què es troba cada fotografia. La resta de fotografies, fins a un nombre total de 383, corresponen al reportatge de Ramon Dimas. Deixaré l’anàlisi de les fotografies que acompanyen El País Valenciano per a l’apartat final d’aquest capítol, que dedicaré específicament als paratextos gràfics.

A continuació, pàgines 521-524, hi ha un «Índice de ilustraciones» amb tots els peus de fotografia i el nombre de la pàgina en què es troben, agrupades per cadascun dels capítols de la guia, és a dir, la «Introducción general» i els diferents itineraris. El llibre acaba amb un «Índice de materias» o índex general, pàgines 525-527, i el colofó següent, compost en versaleta, en la pàgina 528:

ESTE LIBRO SE ACABÓ DE IMPRIMIR EL 30 DE SEPTIEMBRE DE 1962; EL TEXTO, EN LA CASA DE AGUSTÍN NÚÑEZ, IMPRESOR, CALLE PARÍS, 208, BARCELONA; LAS ILUSTRACIONES EN HUECOGRABADO Y LA SOBRECUBIERTA, EN LOS TALLERES DE HERACLIO FOURNIER, S. A., VITORIA;

LOS MAPAS, EN TIPOGRAFÍA ARS, BARCELONA.

De tot aquest aparat paratextual, l’únic que es mantindrà en la traducció catalana publicada per Edicions 62 serà l’índex general. Com he dit, en desapareix la dedicatòria, però també les fotografies –i, consegüentment, els peus de fotografia–, l’índex de noms i el colofó.

3. LA «INTRODUCCIÓN GENERAL»

La guia de Joan Fuster, tot i tenir, com acabem de veure, una introducció general, no té realment un pròleg, o una introducció al llibre, com solem trobar en la major part dels seus llibres i com trobem en altres guies de la col·lecció «Guías de España». Em refereixo, és clar, a aquella mena d’introducció –pot presentar-se sota diferents etiquetes: pròleg, prefaci, preàmbul, mots preliminars, advertiment, nota introductòria, introducció...– en què es justifica el llibre, en què se n’expliquen els motius i les intencions, en què se’ns parla dels responsables de l’encàrrec o dels impulsos que han dut l’autor a escriure’l.

Si ens circumscrivim al context immediat de la col·lecció, podríem dir que més de la meitat de les guies tenen pròlegs d’aquest tipus. En aquests pròlegs trobem diferents línies argumentals. La majoria dels autors ens parlen de l’encàrrec i de la tipologia a què s’adscriu la seva guia. Hi especifiquen, més d’una vegada, si són de l’estil de les Baedeker i les Michelin o no –no ho solen ser, de fet.

Com dic, però, la guia de Fuster no té aquest tipus de pròleg, tot i que el de Sueca és molt partidari dels pròlegs explicatius. Ja sia perquè provenen de publicacions independents anteriors, perquè són notes del seu dietari, perquè són el resultat d’aplegar papers, perquè són un encàrrec, perquè..., el cas és que gairebé tots els seus llibres tenen uns mots preliminars en què ens n’explica el perquè. El País Valenciano no té aquest tipus de pròleg i cal insistir-hi, atès que, vist amb perspectiva, potser és dels que més l’hauria necessitat. Crec que si no en té és potser per la mateixa raó per la qual Fuster va dedicar el llibre als seus pares: veia El País Valenciano gairebé exclusivament com una guia i, per tant, el considerava del tot innocent, amb la qual cosa no pensava que necessités cap element preliminar explicatiu. « El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits “maliciosos”», afirmarà (OC3: 11). La guia, però –ja ho he comentat–, no era tan innocent com ell –potser innocentment– pensava.

Veurem més endavant que part de la informació estrictament paratextual que podríem haver trobat en un pròleg d’aquest tipus a El País Valenciano , la trobarem en la introducció a Viatge pel País Valencià . Òbviament, passada gairebé una dècada des que El País Valenciano es publica per primera vegada, Fuster pot reflexionar sobre els aspectes a què m’he referit. És cert, però, que aquest pròleg se centra més a analitzar la recepció que l’obra va tenir i a mostrar les estratègies discursives de la recontextualització que representa la traducció.

Dit tot això, centrem-nos en la «Introducción general» d’ El País Valenciano . Insisteixo: aquesta introducció és ja una introducció al país. És una part substancial d’ El País Valenciano –l’essencial, m’atreviria a afirmar–, i no sols per l’extensió. Ocupa de la pàgina 9 a la pàgina 114, és a dir, una mica més d’una cinquena part del llibre. La sensació general que es té en llegir-la és que, temàticament, recorda molt l’altre gran llibre de Joan Fuster del 1962, Nosaltres, els valencians , que ja he anat esmentant. I, també, l’opuscle Qüestió de noms , publicat el mateix any. Ho veurem ara mateix, però podríem concloure que la introducció d’ El País Valenciano és com l’ alter ego de Nosaltres, els valencians però en versió, diguem-ne, més relaxada, més literària. Tots tres textos –els dos llibres redactats en català i la «Introducción general» d’ El País Valenciano – tenen com a tema central l’anàlisi de la nostra identitat nacional. És en aquest sentit temàtic que El País Valenciano perdrà tota la innocència i prendrà, per a alguns, els matisos «maliciosos» que Fuster afirmava voler evitar. Ferran Archilés (2012) ha aplicat el punt de vista de l’historiador a l’anàlisi d’aquests llibres. Especialment interessant resulta el capítol « El País Valenciano : la “psicologia col·lectiva” d’un poble a mig fer» (pp. 103-132), al qual remeto com a complement al que jo tractaré des de l’òptica de l’anàlisi del discurs.