Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Per a això, en primer lloc, Fuster incorpora al seu discurs tot un entramat de citacions d’autoritat que li serveixen per a presentar el territori d’una manera indirecta, amb gran càrrega literària. Utilitza les seves lectures per a anar dirigint-nos pels diferents llocs que hem de visitar o per a explicar-nos de la manera més transparent possible –i sobretot més literària, sense academicismes– com hem estat i com som els valencians. Però si les mostres d’erudició poden acabar resultant avorrides i fins i tot pedants en molts textos acadèmics, en Fuster, gràcies a l’ús discursiu que en fa, tenen la funcionalitat contrària: la d’amenitzar el text. Ho aconsegueix, sens dubte, amb una elecció indiscutiblement apropiada de les citacions. En general, Fuster aprofita de cada autor allò que li resulta més idoni per a cada context. De vegades, seran referències mínimes. Altres vegades, per contra, podríem arribar a pensar que l’itinerari seguit en alguna part del llibre ens ha fet passar per un lloc que ha permès a Fuster d’explotar al màxim un autor determinat –penso ara, per exemple, i ho veurem en el moment oportú, en Monòver i Azorín. Ara bé, el treball d’elaboració fet al voltant de les citacions i dels autors és sempre tan meticulós que el lector mai no arribarà a pensar que Fuster en fa un aprofitament injust o innecessari. Ans al contrari, tindrà la sensació que totes les citacions vénen perfectament a tomb.

A més a més, la introducció en la guia dels aspectes tècnics relacionats amb l’art i l’arquitectura, d’una banda, i la informació econòmica, de l’altra, està resolta seguint també la mateixa voluntat amenitzadora. Les informacions tècniques són incorporades allà on resulten necessàries, però la fredor de les dades és contrarestada amb diferents processos de desterminologització, entre els quals destaquen una adjectivació humanitzadora dels termes i, sobretot, una constant ironia.

Tots aquests aspectes de l’obra de Fuster, amb les derivacions que pertoquin, són els que em proposo d’analitzar detingudament en els apartats que vénen tot seguit.

2. ASPECTES TÈCNICS I PARATEXTOS LINGÜÍSTICS

És ben evident que els aspectes paratextuals, tot i ser importants, no són els essencials d’un llibre –per pura definició del terme, de fet. Tanmateix, ens serveixen per a emmarcar-lo i per a algunes coses més –algunes de ben significatives, com ara mateix considerarem. La sobrecoberta –o la coberta, si no té sobrecoberta–, per exemple, és el primer que veiem d’un llibre quan cau a les nostres mans o fins i tot quan encara no l’hem tocat, quan encara en som simples observadors i no n’hem esdevingut ni lectors. En una llibreria, davant una taula amb les darreres novetats editorials, una imatge cridanera ens pot despertar la curiositat. Un bon títol també serà important. I, sens dubte, si coneixem l’autor i és dels que ens agrada, és ben probable que agafem el llibre i el fullegem. En aquesta situació, si encara no ens hem decidit a adquirir el llibre, potser llegirem el text que l’editor haurà disposat en la part posterior de la coberta o en les solapes. L’editor sap que, en aquest text, s’hi juga gran part de les possibilitats que té de vendre un llibre. Ens hi ha d’explicar les virtuts del llibre i també les virtuts de qui l’ha escrit. Ens ha de convèncer que necessàriament aquell llibre ha de formar part de la nostra biblioteca. Al capdavall, l’edició no deixa de ser una activitat comercial més i convèncer el client és primordial. Per això, com a futurs lectors, hem de tenir una mica de prevenció davant els textos de les cobertes i assumir que formen part de l’estratègia comercial. De ben segur, tots ens hem sentit enganyats –defraudats és possiblement un mot més idoni–en llegir un llibre si el que se’ns explica en el text de la coberta no s’adiu del tot amb el que després ens hem trobat a l’interior. Com dic, forma part del joc editorial.

En els casos de llibres incorporats a una col·lecció, com és el que ens ocupa, l’estructura de les sobrecobertes –com l’estructura general del llibre– se sol repetir en tots els que en formen part. Ja hem vist que els llibres de «Guías de España» tenien molta unitat estètica en les sobrecobertes. Totes, excepte la corresponent a la primera edició d’ El País Vasco de Baroja, les va dissenyar l’aquarellista Frederic Lloveras. La il·lustració de Lloveras ocupa de manera continuada tota la sobrecoberta excepte les dues solapes, que queden amb un fons blanc sobre el qual es compon, en la solapa inicial, el text descriptiu de la guia en qüestió i, en la solapa posterior, o una breu descripció de guies editades amb anterioritat o, quan el nombre de guies es va fer més gran, una llista amb els títols i els autors de totes les aparegudes. La sobrecoberta d’ El País Valenciano també serà de Lloveras i en parlaré en l’apartat final d’aquest capítol, que dedicaré als paratextos gràfics. Aquest és el text que duu El País Valenciano en la solapa inicial:

«Valencia, jardín de flores...» El País Valenciano es una tierra conocida en toda España, y en todo el mundo, por esta frase tópica. Y aunque no puede decirse que esta imagen de Valencia esté faltada de base, no es menos cierto que, referida al conjunto del País Valenciano, resulta parcial e insuficiente. La confusión se produce por la aplicación de la misma palabra –Valencia– a la ciudad y a todo el territorio que se llamó Reino de Valencia.

La guía que ha compuesto Joan Fuster viene precisamente a deslindar el tópico y la realidad valenciana, a precisar documentalmente los hechos más significativos, a dar, en suma, una visión completa y solvente del País Valenciano. Fuster, nacido en Sueca, autor de varios libros de ensayos de capital importancia, es un nuevo y excepcional valor en el ámbito de la cultura catalana. Su agudeza de percepción y el total conocimiento de su país y de todos sus problemas le convierten en el guía más valioso si se trata de apreciar, por igual, la sugestiva superficie y también las más profundas raíces del País Valenciano. Y, ciertamente, la tarea no era fácil. Se trataba de examinar la diversidad en las costumbres y en el léxico, en las calidades del clima, en los recursos del trabajo, en el peso que la historia pone a cada paraje, y al mismo tiempo hallar la personalidad que define a la totalidad de un pueblo. Este es el gran acierto de este volumen, el más importante que se ha publicado hasta hoy sobre el País Valenciano, y especial mención merecen las ilustraciones, más de 400 fotografías obtenidas especialmente para esta edición, debidas a Ramón Dimas, un mapa general a escala y varios mapas pintorescos.

Com veiem, és la voluntat de superar el tòpic la que remarquen els editors en aquest text, que ja avança, a més a més, algun dels motius de la confusió. Podríem dir que és comprensible que sigui aquest l’aspecte que els editors volen subratllar, perquè és, en certa manera, el que domina tot el El País Valenciano . No sols aquest text de la solapa s’inicia parlant dels tòpics sobre el País Valencià que cal superar, sinó que el llibre mateix començarà amb aquesta òptica. Això, que segurament no hauria de ser cap sorpresa avui, devia copsar en el moment en què va aparèixer la guia de Fuster. D’una banda, perquè la tendència de les guies en general –i no estic parlant ara precisament de les de Destino– és justament la de donar prioritat als tòpics, sobretot si són laudatoris, i accentuarlos. De l’altra banda, perquè els llibres descriptius del territori valencià gairebé sempre havien agafat aquest camí escassament crític. Recordem en aquest sentit –ja ho he apuntat en el capítol I– com Vicenç Rosselló insistia a mostrar-nos el to ditiràmbic que solen tenir les societats sucursalistes en descriure el seu territori. I jo diria que l’apreciació és bàsicament aplicable a totes les societats i molt general entre les guies turístiques.