Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Un pueblo, pues, y una tierra para vivir. Para vivir y, además, de la que vivir. Pero no se crea que se ofrezca particularmente propicia. Dejando a parte el mucho monte y la rasa paramera, resulta que, pese a las apariencias, ni las mismas extensiones bajas –el dintorno glorioso del Este– poseen una condición intrínseca favorable a la prosperidad de la agricultura: suelos rojos, la mayoría, no avaros, aunque sí pobres. Únase a ello el estar situada en el área climática del Mediterráneo, cálida y de cielos nítidos, lo cual, si le asegura bondades para invernar las personas pudientes –por la «mirabilis aeris temperantia» la recomendaba un monarca medieval–, también la somete a padecer una dura y permanente escasez de lluvias. El País Valenciano pertenece a la Iberia Seca de los geógrafos: en alguna comarca alicantina, la media pluviométrica es, a menudo, inferior a la de ciertas regiones del Sahara. Sólo los ríos abren una esperanza, y ellos tampoco traen un caudal de excepción. (PV: 12-14)

Veiem com en aquest paràgraf Fuster comença a introduir, podríem dir que tímidament, terminologia tècnica, però sempre amenitzada per comparacions o per citacions que fan que les dades no resultin un entrebanc en la lectura «merament literària» de la seva guia. En aquest cas concret trobem, a banda de la citació de Jaume II, la referència inconcreta a «los geógrafos» i la comparació del règim pluviomètric d’alguna comarca alacantina amb el del Sàhara –cal recordar que per al lector espanyol del 1962 aquesta referència havia de resultar molt pròxima, atès que el Sàhara va estar sota domini colonial espanyol fins a l’any 1976; des del 1958, de fet, el Sàhara Espanyol tenia consideració de província. Tornaré sobre els aspectes terminològics més endavant.

I, com deia, l’aigua. Sempre l’aigua –l’aigua per a reg. L’escassetat d’aigua ha provocat que els valencians hagin hagut de treballar intensament per poder tenir una agricultura altament productiva, i Fuster reivindica i lloa la figura del llaurador –empra el terme llaurador en cursiva; ni labrador , ni agricultor , sinó el catalanisme llaurador . La cosa interessant no és només aquesta reivindicació de l’esforç dels llauradors valencians, sinó la manera en què la presenta. Fuster, en una demostració d’erudició innegable, però alhora, sense fer-ne ostentació, fa referència a l’historiador britànic Arnold J. Toynbee (1889-1975). Toynbee –a qui no hauríem de confondre amb el seu oncle economista, amb qui comparteix el primer nom de pila– és sobretot conegut per la seva obra A Study of History , publicada en dotze volums entre 1934 i 1961, que es presenta com una visió sistemàtica i unificadora de la història de la humanitat, a partir de l’anàlisi de les diferents civilitzacions. Diu Fuster:

Lo que la naturaleza no daba ni da de sí, los hombres tuvieron y tienen que crearlo. Terreno mediocre –inclúyase, encima, la línea de marismas litorales– y sequedad del ambiente fueron un desafío , y valga la palabra de Toynbee, que los sucesivos pobladores de estos sitios supieron aceptar siempre como un estímulo. (PV: 14)

Certament, Toynbee afirma que les civilitzacions són el resultat de la resposta d’un grup humà als desafiaments, sien naturals sien socials, que representen un estímul per a l’avenç. En aquest cas, el desafiament és la manca d’aigua; la resposta, el nostre sistema de regs, amb el qual els llauradors han aconseguit transformar el territori per convertir-lo en productiu, o en més productiu. Això, segons Fuster, ha situat alguns dels nostres conreus –«los cítricos y el arroz, por citar los importantes» (PV: 15)– en uns nivells de producció capdavanters al món. Fuster aprofita tota aquesta reflexió sobre l’aigua per fer noves referències històriques i presentar-ne les diferents regulacions: les comunitats de regants, el Tribunal de les Aigües, el Tribunal de la Taula de Borriana...

Cal remarcar que el mar –i amb el mar, la costa–, té poc interès per a Fuster. Aquesta és una de les grans diferències de percepció del territori respecte a Josep Pla. L’empordanès mostra un interès especial pel mar i per la navegació. Podríem dir, però, que Fuster en aquest sentit no fa res més que actuar com un valencià més:

El agua, la deseada, obsesionante, necesaria agua, es, para los valencianos, el riego: única y exclusivamente el riego. En la actualidad, pasó al olvido la otra: el mar aventurero de los siglos forales, ruta de almogávares y de humanistas, se resigna por ahora a la modesta navegación pesquera o comercial, y a ser la playa amistosa de los grandes y pequeños Sorollas. El valenciano –clama, de vez en cuando, algún doctrino nostálgico– vive de espaldas al mar. (PV: 14)

Fuster tanca el tema de l’aigua amb una nova referència a Blasco Ibáñez, que li serveix per a mostrar que, malgrat la regulació i els tribunals, els conflictes que històricament ha generat l’aigua –la manca d’aigua– també poden acabar amb «el escopetazo alevoso» (PV: 18).

El subapartat següent de «La tierra» és dedicat, bàsicament, a oferir dades estadístiques, tot i que, com ja he comentat, sense aclaparar el lector: la transformació de l’Albufera de València, que passa d’ocupar unes catorze mil hectàrees al principi del segle XIX a les tres mil d’un segle més tard; la diferència de densitat de població entre la costa i l’interior –la densitat de població és de les dades més concretes que ens ofereix en tota la introducció i, malgrat això, són dades aproximades–; la poca presència de nuclis urbans d’estructura industrial –amb l’excepció d’Alcoi, una ciutat per la qual, com veurem, Fuster mostra una especial predilecció...

Finalment, en els paràgrafs amb què conclou aquest apartat, Fuster reprèn la referència inicial als tòpics. De fet, sense haver-ne fet una anàlisi amb profunditat, m’atreviria a dir que molts dels seus textos, sobretot els més periodístics , tendeixen a presentar aquesta estructura circular, tan útil per a presentar els fets i lligar-los perfectament amb les conclusions, després d’haver dedicat el cos principal a analitzar-los. Podríem considerar, a més a més, que aquests paràgrafs finals són l’element més paratextual de tota la introducció i que, en certa manera, podrien haver estat aquell pròleg preliminar de què parlava al principi:

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.