Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

la influencia, en el linaje, en los hábitos y en la mentalidad, de la población catalana venida con la Reconquista. Lo valenciano –testimonios: la bandera y la cultura, el idioma y la vocación– no es sino lo catalán asentado, y un poco reblandecido, en las riberas del Seno Sucronense. (PV: 12)

Si comparem aquest breu fragment, altament carregat de contingut, amb Nosaltres, els valencians , no podrem deixar de concloure que, novament, tots dos llibres se situen en els mateixos paràmetres temàtics, fins i tot pel que fa a la terminologia emprada, com, d’altra banda, resultaria del tot esperable. Veiem-ho. Fuster estructura Nosaltres, els valencians en tres grans blocs, precedits per una «Introducció»: «Els fets», «Les indecisions» i «Els problemes». Cadascun d’aquests blocs tindrà quatre capítols, que es dividiran en diferents seccions. Doncs bé, el capítol I del primer bloc es titula, molt descriptivament, «Anatomia d’un llinatge», i de llinatge ens està parlant en el fragment esmentat d’ El País Valenciano . No voldria passar per alt, a més a més, la presència en aquest fragment citat d’ El País Valenciano de l’adjectiu «reblandecido» associat a «lo catalán asentado», és a dir, a «lo valenciano». «Poble ajustadís» –en referència explícita a uns mots d’Eiximenis– serà el títol d’una de les parts del capítol I de la primera part de Nosaltres, els valencians . Una nova coincidència entre tots dos llibres i una mostra, em sembla, que en això Fuster tendeix a caure en un dels tòpics que amb tanta fermesa sol rebutjar: aquell que identifica els valencians com a poble tou. De fet, la idea resulta gairebé nuclear quan Fuster explica l’evolució històrica dels valencians com a poble sotmès. La repeteix en El País Valenciano una mica més endavant en parlar de «La gente» i ja l’havia avançada, amb més profunditat en l’anàlisi, en Nosaltres, els valencians . Cito seguint la cronologia de l’edició dels llibres. En primer lloc, heus ací el fragment de Nosaltres, els valencians :

Si els valencians, al contrari, hem estat i som més tous, més dòcilment mal·leables davant l’acció d’aquest tipus d’esdeveniments, per alguna raó deu ésser: per alguna o algunes raons particulars. La nostra feblesa no depèn tant dels atacs i de les maquinacions d’un enemic hipotètic o real, com d’una predisposició pròpia, anterior, que no ens permet de contrarestar-los amb eficiència, i posterior, que ens impedeix de superar-ne els resultats desastrosos.

«La gente desta tierra es blanda de suyo», afirmava en 1582 un Ximénez de Reinoso, inquisidor de València, i en 1626, quan convocà les Corts de Montsó, atrevint-se a vulnerar uns principis clàssics de la legislació foral valenciana, el comteduc d’Olivares confessà que ho feia perquè «tenemos a los valencianos por más muelles» que els súbdits del Principat i del regne d’Aragó. Les observacions concordes dels dos forasters eren dictades més per l’exactitud que no pel menyspreu. Un obscur dietarista de l’època, el vicari Joan Porcar, repeteix la idea i ens revela que l’opinió dels mateixos natius no era distinta: «...les mercès que el senyor rei havia fet en les Corts als molls i folls de valencians», escriu, com si es fes eco de les paraules del valido de Felip IV. «Blandos», «muelles», «molls» –«molls i folls», deia amargament l’indígena–: si hem d’ésser sincers, cal que acceptem aquests adjectius com un diagnòstic puntual i acusatori. La nostra «blanesa», la nostra trista, perillosa i pertinaç «blanesa» data de ben antic, doncs. No segueix, sinó que precedeix els pitjors atemptats contra la neta autoctonia dels valencians. (NV: 9-10)

Podem comparar el fragment anterior amb el següent, que procedeix, com apuntava, d’ El País Valenciano :

A veces, los forasteros han creído adivinar nuestro fallo íntimo y nos han dado su dictamen: «Sois un pueblo femenino»; «sois un pueblo vencido». Quizá tenemos algo de la pasividad abierta de la mujer; quizá estamos acostumbrados, demasiado acostumbrados a nuestro lugar subalterno, con una pizca de resentimiento y una buena dosis de resignación. Lo cierto es que vivimos sin ánimo y sin armazón, un poco desmoronados, apenas sabiéndonos pueblo entre los otros pueblos... [...] Escolano, un ameno historiador del XVII, sostenía que el carácter de los valencianos es consecuencia de una mezcla de «la saturnina melancolía de sus progenitores y vecinos los catalanes con lo dulce del país de que gozan». Lo catalán, al llamarse valenciano, pierde aristas y envaramiento, se ensancha y afabiliza, ríe con nuevas picardías. Hasta la lengua cobra otra suavidad: «con ser la mesma que la catalana», añade Escolano, «se ha quedado ésta montaraz y malsonante, y la valenciana ha pasado a cortesana y gentil». Sería una bobada ponerse a discernir superioridades, como hace el historiador. En el fondo, en estas trasmutaciones no hay ganancia sin detrimento: lo catalán, convertido en valenciano, quizá cuenta con virtudes aumentadas, pero también decae en potencia y en tesón. (PV: 42-46)

Com ja insinuava anteriorment, el discurs fusterià –com a discurs marcat per l’atractor assagístic– sol mostrar unes línies argumentatives que no sempre tenen una continuïtat del tot fixada, del tot preestablerta. I això, que dit així, pot semblar negatiu, és un altre dels grans atractius de la seva prosa. En aquest sentit, els textos més assagístics de Fuster poden arribar a presentar una estructura tan pròxima a la manera impulsiva en què sovint reflexionem els humans que més d’un psicòleg els podria exhibir com un exemple de funcionament multidireccional del nostre cervell. Per això, de vegades, en un text assagístic pur, Fuster és capaç de fer-nos veure el mateix fenomen des de dos punts de vista oposats i estar d’acord amb tots dos o, com més sovint passa, amb cap dels dos completament. Moltes vegades, en l’assaig fusterià resultarà més important la reflexió des de diferents òptiques que les conclusions a què podem arribar. És per això que, de la mateixa manera que els dubtes epistemològics de Fuster poden aparèixer en alguns moments d’ El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians –pocs, per la pragmàtica del gènere a què pertanyen, però no per això del tot impossibles–, en la progressió temàtica que ens presenta, de vegades obre línies que no acaba de tancar per reprendre-les a posteriori després d’haver fet una digressió que pot haver dut el text cap a espais de reflexió més aviat col·laterals. En el cas concret de l’apartat «La tierra», després d’haver abandonat la descripció física del territori valencià per passar a presentar-nos l’estirp catalana com a base de la nostra unitat com a poble, reprèn el camí de parlar, ara amb una mica de concreció –tampoc no excessiva– de la geografia valenciana. Cal, però, fer aquesta afirmació amb molta prevenció. Aquesta part de l’apartat analitza la geografia valenciana sobre la base de la presència o no d’aigua i sobre la manera en què els valencians l’hem gestionada. Hi ha, per tant, una nova humanització de la descripció –en el sentit de retornar a la geografia humana, emprant aquest terme amb els mateixos dubtes que he expressat abans.

La segona part de «La tierra» –indicada per un senzill doble espai respecte al paràgraf anterior; les quatre parts d’aquest apartat, com les parts de tots els apartats de la introducció, estan indicades de la mateixa manera– comença justament reprenent la idea de «poble», relacionat amb la terra en què viu. La terra és vista ara com a mitjà de producció i analitzada des d’aquest punt de vista. «La tierra», per tant, començarà a prendre matisos econòmics que relacionaran aquest apartat amb el darrer de la introducció: «La riqueza». En el paràgraf introductori d’aquest subapartat, Fuster –amb una demostració que també és capaç de fer confluir diferents elements analítics per sintetitzar el seu discurs– hi concentra la descripció del sòl, la nostra situació climàtica, el règim pluviomètric i els cursos fluvials. Tot això, amanit amb una citació d’«un monarca medieval», amb referència tàcita a Jaume II d’Aragó: 7