Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

A l’Estat espanyol, aquest tipus de publicacions només apareixen en èpoques més tardanes. Hi ha l’antecedent de les guies de forasters, publicacions semioficials, entre l’almanac i la informació turística, que s’editaven anualment i feien referència a diferents ciutats. Solien contenir una llista de les institucions i de les persones que ocupaven càrrecs oficials, a més d’un calendari santoral amb indicacions de les fases lunars i previsions meteorològiques. La primera, de Madrid, data de 1722. Al nostre àmbit territorial, la primera de València és del 1741, i la primera de Barcelona, del 1776. Les guies turístiques pròpiament dites arriben bastant més tard. El mercat editorial necessitava un públic més ampli i els turistes forans en tenien prou amb les guies editades als seus països d’origen –la Baedeker corresponent a Espanya i Portugal és del 1898, per exemple. Amb tot, com indiquen els reculls bibliogràfics de María del Mar Serrano (1993) i Carlos García-Romeral (2010), les guies editades a l’Estat espanyol també són nombroses. Cal destacar, segons Arroyo (2008), les guies urbanes de Madrid (López i Mesonero), Barcelona (Bofarull i Cornet), Granada (Ganivet) i València.

De València, cal destacar-ne les guies de Vicent Boix (Xàtiva, 1813 - València, 1880) i de Vicent Salvador i Montserrat, tercer marquès de Cruïlles (València, 1825-1895). El Manual del viagero y guía de los forasteros en Valencia de Boix, publicada per Josep Rius el 1849, 4 té 384 pàgines i es divideix en dues seccions –dos llibres, realment–, corresponents, d’una banda, al Manual del viagero i, de l’altra, a la Guía de Valencia . El Manual , molt més interessant des del punt que estem tractant, té sis parts: part històrica, amb la història de la ciutat des de la fundació, furs i privilegis, valencians cèlebres, sants; part estadística, amb població, caràcter dels valencians, passeig per la ciutat, cases nobles i un interessant recull de làpides de personatges il·lustres; part governativa i judicial, amb informació estrictament administrativa; part monumental, religiosa i civil, amb la descripció de la catedral i de les diferents esglésies de la ciutat, els convents, els col·legis i els edificis públics; part industrial, i part recreativa. La Guía és, realment, una mena de directori dels encarregats dels diferents organismes de la ciutat.

Cal remarcar que Vicent Boix va publicar, a més, els volums corresponents a la província de València i a la província d’Alacant (el 1867 i el 1868, respectivament) de la Crónica general de España, o sea historia ilustrada y descriptiva de sus provincias, sus poblaciones más importantes de la península y de ultramar , editada en 12 volums per Rubio y Compañía, entre 1866 i 1871. 5 La corresponent a la província de Castelló de la Plana és d’Adolf Miralles de Imperial (Elx, 1845-1870). Totes tres són, bàsicament, una aproximació històrica a les tres províncies de l’antic regne de València.

Quant a l’obra del marquès de Cruïlles, es tracta de dos extensos volums, de 458 i 496 pàgines, titulats Guía urbana de Valencia, antigua y moderna , editada també per Josep Rius el 1876. 6 Aquesta guia té unes característiques força peculiars, si més no vista amb ulls actuals. Després de fer en les pàgines preliminars una descripció geogràfica i històrica del regne i de la ciutat de València i de les institucions que la regeixen, descriu la ciutat amb capítols individualitzats dedicats als diferents monuments. En el primer volum, trobem els articles corresponents als edificis religiosos, fins i tot alguns que ja no existeixen en el moment de redacció del llibre, i en el segon volum, els dedicats als edificis civils. La guia, que no duu il·lustracions, es completa amb dos apèndixs, un de «Curiosidades religiosas» i un altre de «Curiosidades civiles», a més d’una interessant bibliografia i de dos fulls desplegables: un «Cuadro sinóptico de la longitud, latitud, altura, superficie, figura de la planta y orden arquitectónico de las iglesias de Valencia y sus arrabales», en el volum I, i un «Plano topográfico histórico de Valencia del Cid», en el volum II.

Altres llibres del segle XIX són el Viaje literario a las iglesias de España , dels germans xativins Joaquim Llorenç i Jaume Villanueva, en 22 volums publicats entre 1803 i 1852, o els dotze volums de Recuerdos y bellezas de España (1839-1865), obra impulsada pel dibuixant, litògraf i pintor Francesc Xavier Parcerisa i el poeta Pau Piferrer, en què, amb profusió de làmines dibuixades i litografies, es pretenia descriure els monuments més representatius de l’Estat espanyol, amb notes sobre la història i la geografia de la zona on es trobaven. Amb la prematura mort de Piferrer (1848), la redacció de les regions pendents passa a mans de Francesc Pi i Maragall, Pedro de Madrazo i, sobretot, Josep Maria Quadrado. L’obra va quedar inconclusa –Parcerisa mor el 1875– i el 1884 l’editorial Daniel Cortezo la va reimprimir i va publicar els volums que hi faltaven sota el títol España, sus monumentos y artes, su naturaleza e historia (aquesta edició té 27 volums).

Els dos volums corresponents al País Valencià –sota el confús títol de Valencia –, els redacta Teodor Llorente i es publiquen, respectivament, el 1887 i el 1889. 7 Són una obra que podríem qualificar de monumental: 876 pàgines el primer volum i 1.064 el segon, amb 22 capítols en cada volum. En el primer volum, trobem un primer capítol en què Llorente fa una «Ojeada geográfica» del regne de València, seguit de quatre capítols més dedicats a la història valenciana, respectivament: «Edad antigua», «Monarquía visigótica y dominación musulmana», «El Reino de Valencia en la época foral» i «El Reino de Valencia bajo la dinastía de Borbón», que inclou un apartat referit a «Los valencianos de hoy». A continuació descriu el territori valencià partint de Vinaròs cap al sud. Els deu capítols finals d’aquest volum i els deu primers del volum II es dediquen a la ciutat de València. A partir del capítol XI, Llorente descriu els voltants de València i l’Albufera i continua cap a l’interior i cap al sud fins a arribar a Oriola.

Tot i que no encaixa en la tipologia textual que estic presentant –quedaria fora de la literatura de viatges, en qualsevol dels subgèneres especificats–, no puc deixar d’esmentar el Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar , de Pascual Madoz. Aquesta obra, publicada en 16 volums del 1845 al 1850, 8 presenta, més en la línia de les Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia , d’Antoni Josep Cabanilles, però d’un abast geogràfic més ampli, dades geogràfiques, aspectes socials i demogràfics i l’activitat econòmica preponderant dels diferents pobles i municipis d’Espanya, amb els pobles i els municipis ordenats alfabèticament. Obra única en la seva època, inspirada en publicacions similars franceses i britàniques, es completava amb un volum cartogràfic. Resulta interessant esmentar el Madoz, com era conegut, a banda de la importància intrínseca de la publicació en si, pel fet que Fuster –que no cita les guies de Boix, Cruïlles o Llorente– el cita en El País Valenciano.

Ja entrats en el segle XX, cal tenir en compte que, a mesura que augmenta l’atractiu turístic de l’Estat espanyol, augmenta també el mercat editorial i, per tant, aquest tipus de publicacions es van anar generalitzant. Destaca la col·lecció «Guías de España» (1930-1932) impulsada pel Patronat Nacional de Turisme –els responsables públics comencen a ser conscients de les potencialitats econòmiques del turisme– i publicada per Espasa-Calpe.