Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

Amb tot, com gairebé sempre, Fuster tanca l’afirmació amb la seva pinzellada escèptica tan característica: «No sé si el turisme acabarà esmussant la xenofòbia: ho dubto». Aquest dubte és reforçat per una explicació ben contundent: el sistema educatiu dels diferents estats presenta la història nacional amb «llargues llistes de fets heroics perpetrats pels indígenes contra els estrangers». Hi ha, en aquest sentit –sembla afirmar Fuster–, una voluntat de formació de l’esperit nacional.

Interessant resulta també la referència de Fuster al xovinisme, que, concentrada en una frase, aporta un doble vessant nacional . D’una banda, el generador d’odi envers l’estranger i, de l’altra, el potenciador de la pròpia identitat nacional, que són, en certa manera, dos aspectes complementaris de la mateixa realitat: «Monsieur Chauvin és un animal perillós, però també una tranquillitzadora reserva energètica». El que trobem en Fuster, tant en El País Valenciano com també, i fins i tot d’una manera més explícita, en alguns dels altres llibres que tractarem, és justament una actitud oposada al xovinisme.

El que ens pot arribar de l’estranger, gràcies al turisme, són –a banda de divises, amb el progrés econòmic que duen associat–nous vents culturals, que poden obrir les mentalitats del país i, sens dubte, afavorir processos democràtics. Perquè el Fuster d’ El País Valenciano no s’alinea ni amb l’«Spain is different», l’eslògan de promoció turística impulsat per Manuel Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme del 1962 al 1969, ni amb el «Que inventen ellos» unamunià. Aquestes dues expressions, separades gairebé per cinc decennis, reflecteixen una visió de l’Espanya orgullosa de sentir-se inculta gairebé de manera ancestral, endarrerida culturalment i científicament. Una visió antiga, retrògrada, defensada per certa part de la societat carpetovetònica –com diria Fuster mateix– del tot allunyada de la visió que vol aportar Fuster de la seva terra. Per això, ja des de les primeres línies d’ El País Valenciano –ja ho he apuntat–, defuig el tòpic, i per això evita, tant com pot, el xovinisme. Per contra, trobarem en més d’un passatge d’aquest llibre una certa fascinació –o, com a mínim, un cert reconeixement– per la gent que ve de nord enllà. Podríem dir que hi ha un sentiment de xenofília que s’enfronta a la visió caduca de la cultura que vol aportar el règim franquista.

Abans de continuar amb l’anàlisi de l’obra fusteriana, em sembla que resulta pertinent fer una ullada històrica al gènere. Els llibres relacionats amb els viatges són quasi tan antics con l’escriptura mateixa, tot i que, també és cert, fins al principi del segle XX la literatura de viatges havia estat considerada un gènere menor. A banda d’això, resulta extremadament complex establir-ne una definició, o marcar unes fronteres que delimitin el gènere en què ens estem movent. La causa és que els textos generats al voltant del viatge poden tenir objectius molt diversos, des de l’extrem de la descripció totalment detallada i realista d’un viatge i del territori corresponent fins a la narració completament ficcional, amb els diferents estadis d’hibridació que puguem imaginar. Els contextos, les estratègies i els gèneres del discurs poden resultar molt variats, com ja vaig apuntar en un article introductori (Grau 2014). Convindria, doncs, en aquest punt, reflexionar mínimament sobre el gènere que ens ocupa: en aquest cas, el que podríem classificar sota l’etiqueta de «guia turística culta» –que més endavant matisaré–, si pensem en la principal de les obres que formarà part del nostre corpus, El País Valenciano de Joan Fuster.

Sobre el concepte de gènere en el discurs literari són fonamentals i ben conegudes les reflexions teòriques de Dominique Maingueneau (2004). Si ens centrem en la relació entre literatura i territori, trobo molt suggeridores, així mateix, les aportacions fetes per Enric Bou (2013), que analitza la ciutat –o el nucli de població com a referent més genèric– com a element constitutiu en l’àmbit literari: en determinades expressions literàries, l’espai deixa de ser un contenidor inert per a esdevenir un agent de significació i constituir-se en un autèntic agent provocador de sentits. Atès el nostre camp d’estudi més concret, ens resultaran força útils i idònies les aportacions de Fernando Arroyo Ilera (2008). El seu treball no és sols una molt bona anàlisi de la col·lecció «Guías de España», en què es publica El País Valenciano , sinó que serveix per a introduir les característiques de les guies de viatge i els llibres de viatges, dos subgèneres entre la descripció geogràfica i la literatura, amb multitud d’exemples en els quals domina, com he comentat, l’hibridisme.

Per a Arroyo, les guies de viatge són un llibre informatiu per a tot aquell que prepara un viatge a terra desconeguda, amb una descripció de les característiques i dades útils del país que es vol visitar: adreces, horaris de mitjans de transport, recomanacions gastronòmiques, apunts estadístics, etc. L’autor d’una guia queda en segon pla, per la qual cosa no és estrany trobar-ne algunes que se’ns presenten sense signar o sota l’empara d’una editorial o d’una institució, com si es tractés d’una elaboració estrictament tècnica, ja sigui realitzada de manera individual o col·lectiva. Fins i tot la llengua de redacció de les guies resulta secundària i, per això, és habitual trobar a les botigues de records guies de la ciutat visitada traduïdes a les considerades llengües de cultura que el lector farà bé de llegir amb la renúncia prèvia a una bona qualitat lingüística en els aspectes més bàsics.

D’altra banda, els llibres de viatges tenen molta més potencialitat de creativitat estètica. En aquests, la personalitat del viatger –de l’autor– i les circumstàncies del periple són sempre presents. Algunes vegades, el principal és l’argument del viatge, més fins i tot que les terres visitades, per la qual cosa s’hi poden incorporar elements de ficció sense que el lector els consideri impropis del gènere. Altres vegades, el viatge té com a finalitat conèixer i descriure terres, països i llocs diversos. En aquest cas, la descripció del territori, a mesura que el descobreix el protagonista –l’autor, novament–, guanya presència. Però no importa solament el que es descriu, sinó com es descriu des del punt de vista artístic, literari. La qualitat discursiva és primordial i per això alguns llibres de viatges i els seus autors poden acabar ocupant un espai en el cànon literari de la llengua en la qual estan redactats o fins i tot en el de la literatura universal.

El que jo denomino «guies d’autor» tendeixen a situar-se en un ampli espai intermedi: sense defugir les obligacions de descripció pròpies de les guies de viatge –o algunes de les obligacions, segons els casos, els gustos o les prioritats de cadascun–, cada autor va incorporant-hi elements característics de la seva dicció, amb la qual cosa es reforça la seva presència i s’individualitza la seva aportació al gènere.

Els investigadors solen convenir que, tot i que encara podríem trobar antecedents previs en Polemó d’Atenes i Istros d’Alexandria, entre els exemples més antics de literatura de viatges hi ha els deu llibres que conformen la Descripció de Grècia del geògraf Pausànies, escrits entre el 160 i el 177 dC. Es tracta d’una obra en què l’autor descriu les observacions fetes durant els seus viatges per Grècia, amb un to informatiu i escassament literari, però de contingut precís i detallat, com s’ha confirmat per les troballes arqueològiques posteriors. La importància de la Descripció rau en el fet que va ser molt utilitzada posteriorment, durant els segles XVIII i XIX. Com que no hi havia guies més recents, els aristòcrates europeus que visitaven Grècia per ampliar la seva cultura clàssica van popularitzar l’obra de Pausànies, que va acabar esdevenint una mena de primera guia de viatges.