Daniel Pérez i Grau - El dit sobre el mapa

6.N’hi ha una edició facsímil, publicada per París-Valencia, de València, el 1996, que és la que jo he fet servir.

7.N’hi ha una edició facsímil, publicada per Albatros, de València, el 1980, que és la que jo he fet servir.

8.Hi ha una edició facsímil publicada per la Institució Alfons el Magnànim, de València, el 1982, que recull, en dos volums, els articles referents a l’àmbit del País Valencià, sota el títol Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia . Jo he fet servir la segona edició d’aquest facsímil, del 1987.

II.

El context editorial d’ El País Valenciano: «Guías de España», una col·lecció paradigmàtica

Ja he apuntat anteriorment la importància de la col·lecció «Guías de España», d’Edicions Destino, en el context de la prosa turística publicada a l’Estat espanyol durant el segle XX. És obvi, també, que és fonamental analitzar-la com a context editorial en què es publica El País Valenciano . D’entrada, Joan Fuster mateix considera transcendentals les característiques de la col·lecció a l’hora de plantejar-se la seva manera d’acarar l’encàrrec rebut.

Quan Fuster decideix d’incorporar al volum III de les seves obres completes la versió traduïda al català d’ El País Valenciano , l’acompanya d’una introducció en què fa al·lusió, sobretot, a la recepció poc amistosa –«gens “normal”», diu– que l’obra va tenir entre els valencians, entre «un cert sector indígena» dels valencians. Ferran Archilés (2012: 103-132) i jo mateix (Grau 2012), entre altres, hem escrit sobre aquest lamentable episodi. Tanmateix, el que resulta més pertinent en aquest moment és la referència que fa Fuster a la col·lecció en què es publica la seva guia:

En el present volum publiquem, en català, el text d’ El País Valenciano , que, originàriament, acompanyava un admirable material fotogràfic de Ramon Dimas dins la col·lecció «Guías de España» d’Edicions Destino. El País Valenciano fou confeccionat sense propòsits «maliciosos». Intentava respondre al to merament «literari» que les guies de Destino tenien i tenen: m’hi havien precedit Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán, i més i més variats escriptors, tots els quals hi aplicaren, respecte a la «regió» privativa, una òptica lliure, segons el tarannà de cadascú. No crec haver-me’n desviat massa. (OC3: 11)

És remarcable, inicialment, la humilitat amb què Fuster tracta la seva aportació. Diu, com veiem, que el seu text acompanyava el material fotogràfic de Ramon Dimas i no que les fotografies acompanyaven el text, que és realment el que, sens dubte, s’esdevé. Amb tot, el que és més significatiu de la citació és la referència als paràmetres que la col·lecció «Guías de España» sembla establir: «el to merament “literari” que les guies tenien» –Fuster, amb les cometes, insisteix en el mot «literari» i jo insisteixo a insistir-hi, a dir que és el mot més significatiu de la citació–, i la interpretació que cada escriptor fa d’aquests paràmetres en tractar la seva «“regió” privativa» –les cometes en «regió» ofereixen, òbviament, moltes interpretacions, bàsicament polítiques, en què no entraré. És en aquest sentit –ho avanço– que trobo apropiat d’assignar-hi l’etiqueta «guies d’autor».

Cal apuntar, a més, un petit detall que pot passar desapercebut si no es llegeix el fragment citat amb atenció. Fuster hi afirma que l’han precedit «Josep Pla i Carles Soldevila, Pío Baroja i José María Pemán», agrupant-los per parelles, amb la voluntat estilística, em sembla, de situar d’una banda els catalans i de l’altra els no catalans. Són, evidentment, els autors més coneguts. I continua: «i més i més variats escriptors». Aquests darrers mots deuen fer pensar a qualsevol lector que la llista d’autors que han precedit Fuster és molt extensa, però, lluny d’això, només se n’hi han d’afegir dos més: Juan Antonio Cabezas i Carlos Martínez-Barbeito. Potser ni Fuster mateix s’adona del detall, perquè quan escriu aquesta introducció (« S., Corpus Christi del 1971 ») el que deu tenir en ment és tota la llista d’autors que han anat completant la col·lecció i el 1971 només falten per editar-se’n les dues darreres.

«Guías de España» s’inicia el 1943 –tot i que, com observarem una mica més endavant, cal parlar d’aquesta data amb prevenció–i arriba fins al 1977. És a dir, més de trenta anys, que se solapen quasi perfectament amb el període de la Dictadura franquista i la primera Transició. Això havia de marcar també, necessàriament, les característiques de la col·lecció. Són 16 guies, en 17 volums –a Dionisio Ridruejo, se li concedeix la llicència de dividir en dos volums la seva– heterogènies i homogènies alhora. Heterogènies per la llista d’autors –només Pla repeteix i escriu tres guies– i per la transformació del territori i de la societat espanyola al llarg dels més de trenta anys al·ludits, però homogènies des de dos punts de vista primordials: d’una banda, el més visible, el més superficial, és a dir, el tècnic, amb una edició acuradíssima, de gran qualitat i amb un complement gràfic molt remarcable, i, de l’altra, el que té a veure amb la concepció literària del projecte, una concepció que determinarà, de manera òbvia, l’elecció dels col·laboradors.

La llista de guies és la següent: Josep Pla (1943): Guía de la Costa Brava ; Josep Pla (1950): Guía de Mallorca, Menorca e Ibiza ; Carles Soldevila (1951): Guía de Barcelona ; Pío Baroja (1953): El País Vasco ; Juan Antonio Cabezas (1954): Madrid ; Carlos Martínez-Barbeito (1957): Galicia ; José María Pemán (1958): Andalucía ; Josep Pla (1961): Cataluña ; Joan Fuster (1962): El País Valenciano ; Gaspar Gómez de la Serna (1964): Castilla la Nueva ; Claudio de la Torre (1966): Gran Canaria, Fuerteventura y Lanzarote ; Alfredo Reyes Darias (1969): Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro ; Dolores Medio (1971): Asturias ; Josevicente Mateo (1971): Murcia ; Dionisio Ridruejo (1973/1974): Castilla la Vieja , i Santiago Lorén (1977): Aragón.

Com veiem, el que resulta clarament heterogènia és la distribució geogràfica de les guies. Hem de recordar que durant el període en què s’editen, l’Estat espanyol es troba dividit en 50 províncies agrupades en 15 regions. Aquesta distribució, però, no té un reflex exacte en la que presenten les «Guías de España». Sigui per motius històrics, per motius editorials o, senzillament, per les característiques dels autors a què s’encarreguen, les guies es reorganitzen de la manera següent: una guia inicial que podríem qualificar de comarcal 1 –la que Pla dedica a la Costa Brava–; dues guies ciutadanes –Barcelona i Madrid–; dues guies provincials –les corresponents a les dues províncies canàries–, una guia supraregional –i supraestatal, atès que El País Vasco , de Baroja, inclou el conjunt de les set províncies basques, amb Iparralde i Navarra–, i les altres deu amb una distribució regional. Cal tenir en compte, però, que si mirem les guies des de la divisió actual, només sis d’aquestes regions coincideixen amb les actuals comunitats autònomes: les Illes Balears –malgrat que el títol de la guia no fa servir aquesta denominació–, Catalunya, el País Valencià, Galícia, Astúries i Aragó. Les altres, mantenen l’agrupació preconstitucional: Castella la Nova, Castella la Vella i Múrcia –amb les províncies de Múrcia i Albacete. Una distribució complexa –però, sens dubte, interessant– que pot semblar fins i tot arbitrària si no considerem altres òptiques que vagin més enllà de les estrictament geogràfiques. A més a més, cal consignar que queden sense guia Extremadura i Lleó.