Neus Campillo Iborra - El descrèdit de la modernitat

No pretenc defensar una posició eclèctica com a alternativa. Entenc que el que cal fer és donar compte del debat amb la complexitat que comporta i defensar que la modernitat continua vigent com a «actitud». Un dels problemes que reapareix, en general, en la filosofia del segle XX és el de l’humanisme i la seua relació amb la Il·lustració. L’humanisme, la defensa del ser humà com l’element clau del coneixement i de l’acció, es va convertir des del Renaixement, però especialment al llarg del segle XVIII, en el punt de referència del saber, en la base per a la pràctica. No sols s’hi va construir un subjecte racional, sinó que el món girava al voltant de l’home, i l’home al voltant de si mateix. El procés d’Il·lustració del XVIII va haver de situar-se respecte d’aquesta omniabraçadora presència d’allò humà. Una hegemonia que portava a impossibilitar que, per crític que fóra un pensament, poguera qüestionar aquest fonament. Si la Il·lustració havia de ser un procés de crítica del saber, la seua virtualitat podria posar-se en dubte per tal com no podia ser crítica d’allò humà mateix. L’humanisme, com a desenvolupament ideològic, arranca d’ací, i converteix el pensament en una qüestió de pronunciar-se sobre «l’home», el seu saber, les seues possibilitats, la seua acció. No és gens estrany que no sols la crítica postmoderna, sinó part de la filosofia dels segles XIX i XX s’haja basat en la crítica al subjecte de l’humanisme.

No obstant això, hi ha una qüestió que s’oblida, i és la distinció entre humanisme i Il·lustració. La diferència entre humanisme i Il·lustració és clau per a poder entendre la modernitat d’una manera o altra, així com per a poder parlar de subjecte sense que això signifique defensar una forma o altra d’humanisme. Entendre la Il·lustració com un ethos filosòfic, com una actitud , que fonamentalment consisteix a defensar la crítica i la llibertat, suposarà una concepció de la modernitat, no humanística, que implicarà al seu torn una reformulació del subjecte. Si s’«aïlla» allò específic de «la modernitat» en allò crític –com allò públic i lliure–; si s’especifica la reflexió sobre l’actualitat com «pensar un present com a diferència en la història»; si es parla de la llibertat no com la realització d’un determinat estat de coses sinó com a «possibilitat oberta», trobem que canvia per complet la concepció del subjecte, la del temps i la de la història; canvia la concepció mateixa de la modernitat.

En les polèmiques filosòfiques i culturals al voltant de la modernitat i la postmodernitat, apareix contínuament una simplificació d’un pol i l’altre del debat. El meu propòsit no és definir la verdadera modernitat, ni la verdadera postmodernitat, per descomptat, sinó endinsar-me en el debat i anar perfilant-ne distints aspectes. En fer-ho així, podrem comprovar que moltes vegades es tergiversen i simplifiquen concepcions i posicions retolades amb un o altre clixé. Això no significa que no hi haja diferents enfocaments sobre el subjecte, el temps, la història. La consideració de la modernitat com una «actitud», o millor dit, de la Il·lustració definida com l’ ethos de la modernitat, ens portarà a calibrar el sentit de les crítiques postmodernes i de la fi de la modernitat d’una altra manera. Perquè es tracta de la fi i mort de determinades maneres d’entendre la modernitat afins a l’humanisme i l’historicisme, però no de la mort de la modernitat com a «actitud».

Aquesta dissecció de «la modernitat» permet fugir d’un plantejament dogmàtic sobre ella, i, al seu torn, reassumir-la de forma crítica. Es tractaria precisament d’això, de com reassumir-la críticament. En les distintes posicions no sols intervé la ja al·ludida noció temporal, que permet seqüenciar tradició, modernitat i postmodernitat de tal manera que semblen èpoques o situacions que se segueixen les unes a les altres, sinó que també hi intervé la idea de la valoració que es dóna a la modernitat enfront de la tradició i de la postmodernitat.

A això s’uneix la idea de si es tracta d’una forma global de vida i cultura de la qual difícilment es pot escapar, si s’han assumit alguns dels seus trets. Si el desenvolupament tècnic és assumit, posem per cas, semblaria impossible la renúncia a aquells valors que pareixen paral·lels a aquest desenvolupament. De manera que un usuari de l’avió, el fax o el televisor difícilment podria sostenir creences polítiques o morals conservadores. Però això no és així, i aquesta constatació ens mostra que la modernitat no pot ser reduïda al progrés tècnic, a la modernització, sinó que implica alguna cosa distinta, alguna cosa que té a veure amb una actitud de vida i cultura caracteritzada individualment i col·lectivament per un pronunciament continu sobre si mateixa.

Un altre dels problemes que la polèmica sobre la modernitat introdueix és el de la seua superació. Segons la tríade seqüencial al·ludida, la postmodernitat apareixeria com el conjunt d’actituds que permeten «superar» l’actitud de la modernitat. Però es tracta d’una altra fal·làcia que, de la mateixa manera que la seqüencial, desvirtua el sentit del problema. Perquè no es tracta que hi haja una sèrie de característiques de la modernitat, la idea de progrés, de la història, la mort de la raó, etc., i contraposar-les al que la postmodernitat proposaria, com l’anvers i el revers d’alguna cosa. Es tracta de calibrar els límits de l’ ethos de la modernitat, valorarne els marges i les fronteres com a elements crítics de la mateixa actitud moderna. En aquest sentit, no caldria parlar de superació –i en això té raó la crítica postmoderna–, sinó d’una actitud crítica que, en la mesura que ho és, pot assumir-se des de perspectives contraposades.

Es fa necessari un aclariment sobre la utilització dels termes. Faig servir modernisme-postmodernisme per referir-me als problemes relacionats amb allò estètic i les arts en general. Quan algun autor, com és el cas de Habermas, utilitza modernitat cultural en compte de modernisme , perquè s’està referint a l’esfera global de la cultura i no estrictament al problema de les arts, també empre aquest terme. Per a parlar de la modernitat-postmodernitat en sentit sociològic, a vegades use modernització-postmodernització . No obstant això, l’utilitze poc, perquè crec més convenient parlar de modernitat, tot i que en el context s’entén que és la modernitat social. Faig servir modernitat-postmodernitat per referir-me al seu significat filosoficoconceptual.

En el capítol primer, mire d’anar des de l’ambivalència en el significat dels termes modernitat-postmodernitat , modernisme-postmodernisme fins al problema conceptual. En realitat, el que s’ha produït és que per mitjà d’un debat sobre allò estètic des del modernisme va començar a problematitzar-se allò cultural. La major part de les històries sobre allò postmodern destaquen aquesta ambivalència i distingeixen entre el postmodernisme i altres fenòmens filosòfics com el postestructuralisme; o polítics, com el feminisme i el multiculturalisme. La qüestió rau en el fet que s’entén la idea de l’art, d’allò estètic, com un tema modernista, i per això qüestionar-ho significarà qüestionar no sols el modernisme sinó la modernitat en general.

El fet de partir de dos textos bàsics en la polèmica Lyotard-Habermas té l’avantatge de mostrar com s’assumeix conceptualment la controvèrsia mirant de fer un diagnòstic del nostre temps. Encara que l’alternativa de Habermas es troba en Teoria de l’acció comunicativa (1987) , la conferència sobre la modernitat com a projecte inacabat representa la base de la seua posició respecte del fenomen cultural que es pretén conceptualitzar. El que interessa és veure de quina manera Habermas entra en el debat que s’estava presentant, perquè és molt aclaridor a l’hora d’entendre la seua consideració de la postmodernitat com un fenomen conservador –cosa altament qüestionable. Si Lyotard defineix com a «condició», no com a «projecte», la situació de les arts i del saber en els anys vuitanta, l’alternativa de Habermas serà mirar de redefinir el projecte de la modernitat des de la mateixa reflexió sobre el repte del modernisme estètic.