Neus Campillo Iborra - El descrèdit de la modernitat

El mateix s’esdevé amb la crítica feminista de la identitat del subjecte com una identitat generitzada en masculí. Partint que la conceptualització del subjecte alienat introdueix la característica de la «identitat viril» al costat de la instrumental, expose els problemes del subjecte en relació amb la identitat sexual. També ací no totes les concepcions feministes que critiquen la concepció generitzada de la identitat ho fan des d’una posició postmoderna. El feminisme ha criticat el límit des del gènere de la universalitat de la Il·lustració, perquè entén que la modernitat presenta una clara paradoxa en defensar la universalitat, però no aplicar-la. El veto del dret de ciutadania n’és un clar exemple. Aquest problema s’uneix al de la rellevància, o no, del sexe-gènere en la construcció de la identitat del subjecte polític. En aquesta primera part expose la controvèrsia actual al voltant del tema de la construcció de la identitat sexual, i en la segona part del capítol, la concepció de Seyla Benhabib sobre el «si mateix situat», en què arreplega el repte del feminisme per a reinterpretar el subjecte.

La segona part del capítol cinqué l’he titulat «el retorn al subjecte des de la mort del subjecte», i mostra diverses perspectives en el debat actual. Les concepcions de l’últim Foucault, la d’Alain Touraine i la de Seyla Benhabib serien exemples paradigmàtics del canvi des de la mort del subjecte a un nou subjecte, i exemple també que la crítica de la modernitat no ha de representar necessàriament la mort del subjecte.

Fins ara, els problemes al voltant del subjecte apareixien relacionats amb diverses crítiques d’un subjecte racional autònom, i eren crítiques que anaven des de la seua objectivació i alienació fins a la seua fragmentació.

Potser és la crítica de Heidegger la més radical quant a desaparició completa d’un «si mateix», o de qualsevol possibilitat de constitució del subjecte, ja que el que es dóna és «el ser» ( Es gibt Sein ). Ara bé, fins i tot en aquest cas, la radicalitat de la crítica obeeix més aviat a qüestionar el subjecte racionalista i humanista, però no així la desaparició, almenys, d’un Da-sein , d’una estructura de comprensió que no és prèvia a la constitució del sentit, però que es dóna i es forma en la interrelació pràctica amb allò que maneja. És a dir, desapareix el subjecte racional, intencional, autònom, previ, separat –i constituent– dels objectes.

D’altra banda, la crítica des de la filosofia del llenguatge marca molt clarament els límits d’una filosofia del subjecte com a constituent de sentit. No hi ha un subjecte que done sentit. El problema del significat està en els mateixos usos del llenguatge, les regles del qual fan possible la formació de pràctiques diverses, de diversos discursos segons formes de vida diverses que donen lloc a una pluralitat de jocs del llenguatge. El que està clar és que ja no funciona una dicotomia subjecte-objecte nítida, i que, a més, l’atribució a un suposat subjecte de característiques tals com autonomia, intencions psicològiques o ètiques deixen de poder utilitzar-se.

Malgrat aquesta constatació, la preocupació filosòfica per noves formes d’entendre el subjecte no ha cessat, i fins i tot es podria afirmar que és un contrapunt al descrèdit de la modernitat. Continuen apareixent en el debat noves formes d’entendre el subjecte, diferents aproximacions a la possible forma d’entendre la identitat.

La investigació genealogicoarqueològica sobre el poder en el pensament de Foucault introduïa en les ciències humanes un paradigma d’investigació que suposà un tall radical amb epistemologies que tingueren com a fonament un subjecte humà, un subjecte consciència pensant. Però les formes d’explicar que les pràctiques discursives com a constructes de discurs i poder constituïen diferents formes de subjectes el porta posteriorment, en la seua «hermenèutica del subjecte», a una proposta filosòfica sobre aquest més enllà de l’humanisme, però no més enllà de la modernitat sinó, al contrari, d’acord amb la seua forma d’entendre l’actitud de la modernitat.

La perspectiva de crítica de la modernitat des d’una sociologia de l’acció, que entenga el subjecte com a projecte lliure, com és ara la de Touraine, introdueix una nova perspectiva en la qual la llibertat és també clau, tot i que en canvia el sentit. La concepció de l’acció i del projecte es conceben com a possibles des d’un subjecte no constituït sinó constituent de sentit. I l’aportació de Touraine se centraria a criticar no sols aquells aspectes de la modernitat que destaquen la racionalitat instrumental, sinó els de la postmodernitat que destaquen l’entramat de discurs-poder i la «fragmen-tació del subjecte». Perquè, des d’una perspectiva sociològica, el que es pot constatar és el moviment i el canvi social. La possibilitat contínua no sols de resistència sinó de transformació. És per això que parla de subjecte.

En la seua alternativa, Seyla Benhabib defensa un universalisme interactiu postil·lustrat sense metafísica que significarà una nova forma d’entendre el subjecte. El punt central de la seua discussió amb l’universalisme és que per a poder mantenir la reversibilitat de perspectives i de posicions que l’universalisme defensa cal canviar el concepte de si mateix autònom, deixar d’entendre’l com «un altre generalitzat» i introduir-hi el concepte d’«un altre concret». El subjecte moral que es distingia per la seua insistència en la legalitat es reinterpreta des de la situació, des de la trama d’interrelacions en la vida quotidiana. La seua investigació sobre un « self situat» el portarà a concebre la identitat del jo des d’un model narratiu. Una aproximació en què la narració siga com un discurs de segon ordre sobre un mateix. Això suposarà noves formes d’entendre l’acció, més enllà de l’acció comunicativa, i d’entendre la constitució del subjecte, més enllà de la seua producció genèrica. El subjecte no s’entendrà com a determinat exclusivament sinó des d’una capacitat normativa del si mateix, que té sentit si es postula la llibertat. El debat, una vegada i una altra, sembla resituar-se en els termes clàssics de determinisme-llibertat.

El llibre acaba amb aquestes noves propostes sobre el subjecte, encara obertes, cosa que constata que, més que no la mort del subjecte, el que s’ha produït des del debat modernitat-postmodernitat són noves formes d’entendre’l.

* * *

No vull acabar aquesta introducció sense agrair a Antoni Furió que tinguera la idea d’encarregar-me un llibre sobre el problema de les relacions entre modernitat i postmodernitat quan col·laboràvem en l’organització dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia de la Universitat de València. Va ser a partir d’ací que vaig començar a donar forma a una sèrie de preocupacions intel·lectuals i filosòfiques que estaven sent fil conductor de la meua línia d’investigació en història del pensament contemporani.

Vaig poder avançar i donar una versió quasi definitiva al treball gràcies a l’estada, com a Visitor Scholar, en el Center for European Studies de la Universitat de Harvard, Cambridge, MA., durant els mesos d’abril a juliol de 1998. Aquesta visita va ser possible gràcies a la invitació de Seyla Benhabib, Professor of Goverment en la dita Universitat; l’ajuda de la Secretaria d’Estat d’Universitats Investigació i Desenvolupament del Ministeri d’Educació i Cultura; la concessió del permís dels meus companys del Departament de Filosofia de la Universitat de València i la substitució en les meues classes que va fer el professor Josep Martínez Bisbal. A tots ells, el meu agraïment.