Neus Campillo Iborra - El descrèdit de la modernitat

El tercer capítol acaba amb una exposició sobre la idea de Heidegger de «sobreposar-se» ( Verwindung ) a la metafísica, que és arreplegada per Vattimo per a indicar-hi el post d’allò postmodern, amb la qual cosa s’intenta definir la noció filosòfica de postmodernitat , trencant amb la idea que es tracte de la «superació» de la modernitat en el sentit hegelià. Aquesta és una posició amb una sèrie d’implicacions que es veuran en desenvolupar la concepció del temps ( Zeit ) de Heidegger, i es comprovarà que, encara que mantinga una posició postmetafísica, defensa el destí ( Gechslick ) com a base de la «historicitat».

El descrèdit de la modernitat, que ens està portant a diferents formes d’entendre-la, apunta al problema del temps. Fet i fet, la reflexió d’aquest llibre és un intent d’autocomprensió de la nostra actualitat, del nostre present. Pensar el propi present, i, en fer-ho, el debat mateix entre modernitat-postmodernitat apareix d’una manera o altra, segons la visió que es tinga del temps. És per això que el problema de la modernitat, com el de la postmodernitat, apareixen com el problema de com es pensa el propi present.

A partir d’ací, en el capítol quart introduïsc les crítiques de la modernitat –s’anomenen postmodernes o no– que, en definitiva, són crítiques d’una determinada forma d’entendre el temps, són crítiques de la visió hegeliana de la història. Tot i això, algunes d’elles poden considerar-se com una altra manera d’entendre la modernitat (Foucault); d’altres, com clarament antimodernes i defensores de la historicitat com a «destí» (Heidegger). Les que afirmen el present com a clau de la visió postmoderna defensant «l’espacialització del temps» pel fet de ser intradiscursives les formes d’entendre’l (Linda Hutcheson), o afirmant el present, però mirant d’entendre’l històricament (Jameson). Fins i tot hi ha altres formes d’afirmar el present sense ser postmodernes, com el «temps-ara» de W. Benjamin.

El descrèdit de la modernitat es va produint com un debat al voltant del temps, i, en concret, del temps històric. La quasi assimilació entre historicisme i modernitat que fa Nietzsche contribueix al fet que la crítica de la modernitat ho siga a una determinada forma d’entendre la història i el temps. Això ha suposat tot un desenvolupament de concepcions sobre el temps antihistoricistes amb un denominador comú: l’afirmació del present. La postmodernitat no tindria sentit sense aquesta ruptura amb la forma historicista d’entendre el temps. El paràmetre passat-present-futur es redefineix en termes tals que allò que importa, allò significatiu, és «el present», i ho és en tant que pot definir per si mateix allò històric. L’obsessió historicista sobre el passat i el futur queda anullada en tant que l’històric només pot mantenir-se quan s’afirma el present. Però, què és aquest present convertit en únic baluard d’allò històric? Quins significats rep per a poder ser l’únic detenidor de la construcció significativa de la història? I, sobretot, per què ha de ser antitètic el valor del present amb la modernitat? ¿Fins a quin punt funciona l’assimilació historicisme-modernitat?

El que sí que és clar és que el descrèdit de la modernitat s’ha acompanyat del descrèdit de l’historicisme, quan no de la història en general. Però, precisament, els debats al voltant d’allò estètic, allò filosòfic i la forma d’entendre el temps ens presenten les enormes dificultats per a traçar una línia nítida al voltant de la dicotomia modernitat-postmodernitat, i sobretot el que mostren és que la modernitat no pot entendre’s només en un únic sentit; concebrela així forma part d’una estratègia per al seu descrèdit. Si s’entén la teoria de la postmodernitat, com fa Jameson, com «l’intent de pensar històricament un temps que ha deixat de pensar històricament», comprendrem la complexitat del problema.

Però el problema del temps ens porta al del subjecte. Temps i subjecte apareixen interrelacionats. En el capítol cinqué, analitze els problemes relatius a la «Construcció i fragmentació del subjecte». Dues idees bàsiques del capítol són: donar compte que en la modernitat no hi ha una única forma de concebre el subjecte i que, per tant, les crítiques a un subjecte com a substància pensant s’inicien en la mateixa modernitat. I, d’altra banda, donar compte que des de la mort del subjecte l’actualitat es caracteritza per noves i distintes formes de conceptualitzar-lo.

L’afirmació de Jameson que en la postmodernitat es passa de «l’alienació del subjecte a la seua fragmentació» evidencia una part, però no tot el problema sobre el subjecte.

Partint del fragment sobre Odisseu de Dialèctica de la Il·lustració (1994) , apareixen temàticament diversos problemes sobre el subjecte: el de la seua constitució a través d’un procés d’objectivació i alienació, el del temps històric com a paral·lel a la constitució del subjecte de la raó occidental enfront del temps mític, que significa una espacialització del temps expressada mitjançant els «llocs de les aventures» com a contrapunt al viatge d’Ulisses de Troia a Ítaca. També apareixen les relacions llenguatge-identitat del subjecte quan es presenta el problema del doble significat d’Odisseu, com el seu nom i com a «ningú». Però, a més, hi apareix el problema de la identitat sexual del subjecte. El subjecte de la raó occidental té una identitat no sols instrumental sinó «viril». Cada una d’aquestes temàtiques aborden els diversos problemes sobre el subjecte que es presenten en el descrèdit de la modernitat i que analitze en aquest capítol.

El primer tema és el del temps i subjecte. La forma d’entendre el temps i la història paral·lela a l’alienació del subjecte és que una concepció del temps de relació passat, present, futur dóna lloc a la formació d’una identitat que es forma en objectivar-se. Un subjecte en el qual hi ha una lògica de la identitat subjecte-objecte (Hegel, Adorno i Horkheimer). Però també trobem que una altra forma d’entendre el temps no historicista apareix en la modernitat, i és la concepció d’un si mateix, com a capacitat de síntesi, perquè el temps és «condició de possibilitat» d’aquesta capacitat (Kant). S’exposa així la subjectivitat transcendental i, alhora, la capacitat que pot articular crítica i llibertat. Ambdues concepcions són «desacreditades» quan s’introdueix una concepció del temps com la de Heidegger, en la qual «el que es dóna» (Es gibt), no és allo humà sinó el ser, i el ser és temps, llavors no hi ha un subjecte com a «si mateix» en absolut. L’única cosa possible és una estructura de comprensió, el Da-sein. Aquesta seria una de les crítiques més fortes al subjecte de l’humanisme, però també a la Il·lustració, perquè la seua concepció de la historicitat com a destí ( Geshlekt ) no permet concebre que des del temps es forme una capacitat d’autonomia que escape al destí.

Respecte del segon tema, en relacionar subjecte i llenguatge trobem una altra de les crítiques fortes a un subjecte constituent de sentit. Perquè, en certa manera, la crítica al subjecte alienat, al subjecte de la raó instrumental, era un subjecte encara constituent de sentit. No obstant això, des d’una concepció del llenguatge des dels «usos del llenguatge» (Wittgenstein) s’establirà la impossibilitat d’un subjecte previ al llenguatge. En aquest capítol es tracta d’establir aquestes dues posicions de descrèdit de la modernitat, la de Heidegger i la de Wittgenstein, i s’hi destaca que es donen des de fora de la postmodernitat, encara que, a vegades, des d’aquesta es reinterpreten.