Neus Campillo Iborra - El descrèdit de la modernitat

En la meua indagació analitzaré més tangencialment la qüestió de la fi dels metarelats, la fi de la legitimació del coneixement en la raó, la fi de les teories sobre els criteris de la raó, o el gir lingüístic de la filosofia. El punt central serà el problema del temps, i correlativament amb ell, el del subjecte. Ambdós apareixen ja des del primer capítol. En intervenir en la polèmica sobre la «condició postmoderna» de Lyotard, Habermas es retrotrau a explicar de quina manera la modernitat estètica era glorificació de l’actualitat i culte a la novetat, i arreplega aquesta idea per al diagnòstic del nostre temps. La posició de Habermas en la polèmica és defensar el modernisme estètic enfront de la crítica realitzada per Bell a la modernitat cultural pel fet de considerar-la la base de les contradiccions de la societat moderna.

El fenomen de ruptura que va significar l’art per l’art del modernisme en la societat burgesa és vist com una crisi de motivació, o com una disfunció entre el fet cultural i l’Estat, i el sistema del treball social. Això significa radicalitzar l’autonomia de l’art i negar l’estil de vida de la societat burgesa. Aquest problema, com podrà representar-se des de l’actualitat? Perquè, segons veurem, si la postmodernitat és la «dissolució d’allò social», o «la lògica cultural del capitalisme tardà», com diu Jameson, llavors ens trobem que no és que s’elimine l’esfera de l’art i el fet cultural, sinó que se superposen. El fet cultural ha envaït l’esfera d’allò social produint-ne la dissolució.

Perquè, al capdavall, la postmodernitat és un fenomen que tracta de plasmar actituds intel·lectuals semblants que des de mitjan segle XIX la mateixa modernitat ha creat sobre si mateixa. Per això, una pregunta seria: en quin sentit la consciència d’època de la modernitat és antitètica amb la de la postmodernitat? Si la modernitat es pot definir incloent-hi la seua pròpia crítica, o, millor dit, si el modernisme va significar la critica de la modernitat social, caldria dir que això és el que també es produeix amb la postmodernitat. Cal assumir, doncs, el repte de la postmodernitat com a reflexió sobre el present.

En el capítol segon, «El desencís del món», analitze la conceptualització de la modernitat social. El que pròpiament hauria d’anomenar-se modernització social . L’he titulat així en honor a Max Weber, el qual va saber plasmar el caràcter paradoxal de la racionalització social. Allò que representa d’autoconservació i de control una societat racionalitzada. Allò que representa de «desencís» d’allò mític i d’allò diví. Les tres posicions presentades, la modernitat com a «racionalització social», la modernitat com a «auge d’allò social» i la postmodernitat com a «dissolució d’allò social» són posicions reticents amb la modernitat. Diríem que n’assumeixen la necessitat, però tenen en compte que el seu descrèdit està fonamentat. I està fonamentat perquè la modernitat social significa la pèrdua de l’«home fàustic», i la «gàbia d’acer» (Weber), la modernitat com a «auge d’allò social» significa que la labor i el treball, la fabricació, acaparen l’esfera pública, i no queda espai per a l’acció i el discurs, que representen allò polític (Arendt). I la postmodernitat seria com la «dissolució d’allò social», l’ampliació de l’esfera de la cultura a tots els camps (Jameson).

El problema que la racionalització social suposava l’objectivació del subjecte i una forma de vida descentrada ja va ser vist per Hegel, el qual pretenia eixir de les contradiccions de la societat moderna mitjançant una forma de vida en què hi haguera reconciliació de les esferes i no antagonisme.

Una de les tensions clau per mitjà de la qual Hegel pensa la modernitat és la dialèctica fe-raó, que presenta com a «dialèctica de la Il-lustració». Aquesta dialèctica serveix en aquest cas com a plataforma per a pensar la modernitat i les seues contradiccions. En el capítol tres analitze el concepte d'Il-lustració com un concepte fonamental per a entendre el concepte filosòfic de modernitat. Em centre en Hegel i en Kant per a mostrar que la idea que es tinga de la Il-lustració marca la diferent noció filosòfica de modernitat.

La clau està en com es presenta la cultura Il-lustrada. En Hegel es mostren les contradiccions entre fe i raó. La Il-lustració és vista des de la perspectiva del moment racional que entra en contradicció amb si mateixa, perquè no és capaç d’assumir «l’altra part de si mateixa», la fe. Presenta la tensió entre fe i raó com una dialèctica de la Il-lustració que configura una forma determinada d’entendre la modernitat. L’altre punt clau en Hegel és que introdueix la idea d’una «vida ètica» de la comunitat (sittlichkeit), que contraposa a la visió de la modernitat, com a societat burgesa, que reflexiona sobre si mateixa com a portadora de la universalitat. Aquests dos aspectes, la dialèctica de la Il-lustració i l’eticitat, determinen la noció filosòfica de modernitat en Hegel.

Amb tot, el punt crucial de la seua anàlisi és la idea de l’autocomprensió de l’època, la modernitat és «eine Neue Zeit», i aquesta autocomprensió com a «temps nou» és deutora de la concepció del temps i de la història que Hegel defensa. És a dir, una concepció del temps en què passat i present són vistos com quelcom que cal superar en el futur. I això significa que l’experiència de la consciència marca fases distintes que se superen en el seu desenvolupament. La «dialèctica de la Il·lustració» també està marcada per aquesta forma de filosofia de la història. L’afirmació de Habermas en El discurs filosòfic de la modernitat (1989) , que la postmodernitat s’autoatribueix la transcendència de la modernitat, introduint la sospita que ja hi està inclosa, només pot fer-se si s’assumeix la perspectiva hegeliana: entendre el temps i la història com un temps que permet una experiència de la consciència per fases que se superen.

No obstant això, si es defensa una altra concepció del temps i de la Il·lustració, la concepció filosòfica de la modernitat n’és una altra, i tampoc la postmodernitat no pot entendre’s ja com transcendir la modernitat. Senzillament perquè per a sostenir ambdues coses s’ha de defensar una relació historicista entre el passat, el present i el futur.

Juntament amb la posició de Hegel, també analitze la de Kant i Foucault sobre què és Il·lustració; i la de Vattimo sobre el concepte de postmodernitat com el fet de «sobreposar-se» ( Verwindung ) a la metafísica, arreplegant el significat de Heidegger. Aquestes aproximacions, encara que de forma molt distinta i arribant a conclusions diferents, parteixen d’una visió del temps que no té res a veure amb la idea de «superació» ( Aufhebung ) de la dialèctica hegeliana.

Tot i que Kant sí que manté la idea de progrés en la seua filosofia de la història, des de la pregunta Was ist Aufklarung ? (1784) es planteja, tanmateix, la relació filosòfica sobre el seu propi present, sobre la seua actualitat. El que ocorre és que la seua visió del que significa la Il·lustració rau a considerar-la com un ethos filosòfic que articula la crítica pública i lliure. És allò crític i lliure, i l’especial relació filosòfica sobre el propi present, allò que caracteritzarà l’«actitud» de la modernitat

Aquesta noció d’ Il·lustració i de modernitat és distinta de la mantinguda per Hegel, i condicionarà una noció de modernitat centrada en el present, en la pròpia actualitat i lluny d’una filosofia de la història. Perquè no es pot parlar de «transcendir la modernitat», sinó de veure quina és la relació sobre la pròpia actualitat, que ara es té, d’una banda, i, d’ una altra, a formar-se una determinada actitud. Aquesta visió ja no prové de l’experiència estètica de la subjectivitat, sinó d’una actitud filosòfica en relació amb la pròpia actualitat que la Il·lustració va representar i que, com diu Foucault, es pot defensar com a actitud de la modernitat sense necessitat d’estar a favor, o en contra, de la Il·lustració. En aquest sentit és en el que discrepe de Habermas, quan qualifica Foucault com a postmodern, i considere que no cal mantenir determinades posicions humanistes o de determinats projectes il·lustrats per a defensar la modernitat com a actitud que consisteix en allò crític i lliure. Aquesta és una tesi central del llibre, que es desenvolupa en els capítols quart, sobre el temps, i cinqué, sobre el subjecte.