Autores Varios - Sobre el descrèdit de la modernitat

La vida musical va tenir un cert interés pels concerts. Hi funcionava, però amb certa irregularitat, la vella Orquestra Simfònica. El paper central el va tenir l’Orquestra Municipal de València, que Martí Dominguez havia fundat a principis dels quaranta, dirigida per Lamote de Grignon. Després s’hi va incorporar el director Von Benda que la va posar a un nivell bastant alt. Actuava setmanalment al Teatre Principal. El repertori simfònic anava de Vivaldi a Stravinsky. En el mateix escenari, la música de cambra estava servida per la tradicional Societat Filharmònica. Fuster hi assistia interessat. Un altre mitjà d’escoltar música eren els discos de 33 revolucions que començaven a circular. La ràdio oferia poca música clàssica, la reservava per als dies de Setmana Santa.

La creació musical autòctona, però, estava bastant afeblida i desassistida. La generació dels trenta acusà la ruptura de la guerra i la postguerra. Els mestres supervivents que van seguir en actiu eren Manuel Palau, López-Chavarri, Asensio i Matilde Salvador... Rodrigo i Oscar Esplà ja havien triat Madrid com a espai propi. I el Conservatori no estava preparat per forjar una nova generació de compositors.

La crítica musical l’exercien López-Chavarri, Eduard Ranch i Gomà. D’aquests dos últims, Fuster n’era un bon amic. Amb Gomà feia llargues xerrades a la redacció del Levante .

Ara bé, tant pel que fa als concerts, com pel que fa a la creació i al Conservatori, la desconnexió amb l’avantguarda musical era molt visible. Hi havia l’absència de l’obra de Schönberg o d’Alban Berg, del dodecafonisme i el serialisme. I, no cal dir, dels corrents de postguerra representats, per exemple, per Pierre Boulez, Stockhausen, Berio, Nono o John Cage, Xenakis o Varèse.

La vida literària valenciana dels quaranta va ser ben pobra. Pel que fa a l’ús literari del català, l’handicap era, d’entrada, la persecució mateixa de la llengua. Al País Valencià, però, a diferència de Catalunya, la repressió no va ser tan forta. Lo Rat Penat va poder obrir les seues portes amb els Jocs Florals –bilingües, és clar. Els de Catalunya, en canvi, se celebraven en diferents llocs de l’estranger. Es toleraven els sainets, és a dir, un teatre «per riure», «dialectal», «regional». En el pla més literari, però, després de la desfeta, es produeix un gran buit. La generació del 27, amb Almela i Vives, Carles Salvador, Sanchis Guarner, per citar només uns pocs noms, o calla, o se situa en posicions conservadores, sense l’empenta moderna de la dècada dels trenta. El nombre de títols publicats passa de dos o tres per any a vint-i-dos el 1949, xifra que es mantindrà fins al 1962. (No hi compte els llibres de Fuster dels 50, que quasi tots es publiquen a Barcelona o a Mallorca.) Editorials, no n’hi havia pròpiament. Els pocs llibres publicats eren, sovint, fruit de la iniciativa privada. La primera que es va constituir a petita escala, però amb ambició literària, fou Torre, fundada el 1944 per Xavier Casp i Miquel Adlert. El 1949 enceten la col·lecció «L’Espiga», on es van donar a conéixer autors joves com Joan Fuster, Estellés, Bru i Vidal i Maria Beneyto. L’any 1955, el catàleg de Torre compta amb vint-i-cinc títols. Torre va ser, de més a més, un dels centres més importants de la vida literària a la València d’aleshores. Hi havia una tertúlia, amb lectures i conferències, i una revista mig clandestina, Esclat .

Unes altres tertúlies literàries, molt obertes, de café, en què Joan Fuster solia estar present, eren la de Noel, Barrachina, l’Hogar Juvenil al carrer de la Pau i la del Club Universitari –un local que des de fa anys i panys està buit, al carrer de la Universitat; s’hi poden veure avui encara les rajoles de l’escut del SEU. Aquest sindicat estudiantil era únic i obligatori, però els més inquiets i actius s’hi van refugiar utilitzant la plataforma institucional que brindava. En aquest Club es ballava, es feien exposicions de pintura, representacions teatrals o conferències amb un to relativament inconformista o més liberal i més al dia. El SEU publicava de la mà de Vicent Ventura i Garcia Richart la revista Claustro , que era la rèplica valenciana a La Hora , que publicava el SEU de Madrid. Totes dues estaven animades per un esperit jove, més modern i fresc. Fuster hi va col·laborar amb algun article, com el titulat «Sobre literatura valenciana contemporània», a propòsit del qual diu a Martínez Ferrando que, en escriure’l, havia tingut en compte el major nucli possible de lectors, «els universitaris valencians de 1950 tan despistats els pobres i tan castellanitzats».

La vida literària en castellà, malgrat l’avantatge de l’idioma oficial amb què comptava, era poc activa. Els lectors consumien literatura espanyola, però ben poca produïda al País Valencià. Qui tenia ambicions seguia la tradició que iniciaren Azorín, Miró i molts altres: anar-se’n a Madrid. Els escriptors que es van quedar aquí eren escassos i amb una producció esporàdica, d’una o dues novel·les com a molt o d’algun llibret de versos, pendents de premis locals com el de la Diputació de València. Els noms d’aquell moment eren Adolfo de Azcárraga –molt amic de Pedro de València–, José Ombuena, J. L. León Roca, Aguirre, Nácher i Gil-Albert. Aquest mantenia una tertúlia a casa seua. Una altra era la d’Azcárraga, amb Carles Sentí, periodista, i altres més... Uns i altres els trobem també a la tertúlia de la llibreria Rigal o a la revista El sobre literario que aparegué el 1950 i durà tres anys. Hi havia també les tertúlies del Cercle de Belles Arts o de l’Ateneu.

Joan Fuster es movia per tots aquests espais lliurement i era amic d’uns i d’altres. Un altre lloc d’encontre era la redacció de Levante i Jornada o la de Radio Nacional de España . El primer diari estava dirigit aleshores per Sabino Alonso Fueyo; el segon, per José Barberá, pare de l’actual alcaldessa de València, i Radio Nacional per Beneyto. Martí Domínguez dirigia Las Provincias . Eren, sovint, punts de partida d’una colla d’escriptors, d’algun pintor, i de més gent per fer un passeig amb estació en algun bar, com el de Casa Pedro, amb els murals de Manolo Gil.

El nostre context era culturalment i cívicament com una mena de «sopa bova», una atmosfera gris i avorrida. Hi havia iniciatives, discontínues i aïllades, com ara Conferencia Club, que animaven Carola Reig i Rafael Ferrer. Hi van passar personatges com Aleixandre, Ridruejo o Cela. Sánchez Castañer dirigia l’Aula Mediterráneo. L’Ateneu feia alguna cosa, com donar un lloc a l’Asociación de Amigos de la Poesía, que portava un senyor esperitat, que li deien Lucio Ballesteros.

L’expressió humorística d’aquesta situació era, entre la gent més o menys il·lustrada, el setmanari La Codorniz , que portava com a subtítol, «la Revista más audaz para el lector más inteligente».

I la vida artística de tots aquests anys? Aguilera Cerni, encara el 1966, escrivia en la revista Suma y Sigue :

el clima cultural que han impuesto las clases dirigentes valencianas es completamente hostil a las experiencias del arte contemporáneo. Niega a los artistas –especialmente a los que más pueden apostar– no solo la comprensión y el estímulo, sino también las mismas posibilidades indispensables para poder trabajar en su ciudad.

Afirma això després de fer-se, com ell diu, una llarga «letanía interrogativa» a propòsit dels buits, absències, mancances i altres factors negatius en què es trobava l’art valencià.

Entre les seues possibles causes, una, decisiva, era, segons ell, que «los burgueses valencianos son incompetentes». Conseqüència: l’artista valencià ha d’emigrar o claudicar. En aquest mateix número de la revista, Tomàs Llorens insisteix en la anormalitat de la situació artística al nostre País que ell tracta d’explicar sociològicament. També Fuster es mou amb consideracions negatives: provincianisme, anormalitat, emigració, «la burgesia valenciana no té l’aplom d’una burgesia vertadera». Per això no paga; no paga una cultura que hauria de ser la «seua», i que no ho és, i que al cap i a la fi ni tan sols és «cultura» per «culpa» de la mateixa burgesia. No «pot» pagar: a diferència d’altres burgesies més adultes, les seues disponibilitats de luxe són mòdiques. I en el marge d’aquestes disponibilitats, no «vol» pagar: no sent la urgència de voler una «cultura pròpia». I més endavant: «ací no hi havia jornals per a una intelligentsia ». Al País s’hi queden els que no «poden emigrar», amb les corresponents salvetats heroiques.