Varios autores - Estudios sobre teatro medieval

Juan Orts Román (1898-1958) (1957: s.p.). Però sempre tenint present que va ser emés per l’esmentada Cambra Apostòlica.

Malauradament, les incursions documentals fetes a l’Arxiu Vaticà en la secció de la Reverenda Cambra Apostòlica donaren resultats negatius: només és conserva documentació de tipus administratiu i econòmic, però no de tipus judicial. 11No obstant això, la consulta de l’epistolari d’Urbà VIIIè, ens va permetre confirmar la personalitat de l’Auditor General que signà el document il·licità, l’esmentat Marc Antoni Franciottus (1592-1666). 12Aquest Franciottus era fill d’un comerciant de Lioni que va seguir la carrera eclesiàstica on va destacar ben aviat en ser un protegit de Maffeo Barberini, futur Urbà VIIIè. En 1619 va ser nomenat protonotari apostòlic, en 1629 Auditor General de la Cambra Apostòlica —un càrrec que es comprava per 70.000 escuts— i en 1633, cardenal «in pectore», nomenament que es va fer efectiu en 1637 (Istituto della Enciclopedia italiana, 1998: 50, 162-163; Moroni, 1841: II, 5-17). Aquesta referència, tot i ser col·lateral en el marc de la nostra recerca, ve a confirmar —com d’altres detalls que veurem tot seguit— l’autenticitat del document d’Elx que havia estat posat en dubte per algun investigador. Pot pensar-se que tots coneixien el nom del Papa, però resulta dubtós que a l’Elx del 1632 es coneguera el nom de l’Auditor General pontifici.

D’altra banda, la consulta de la documentació pertanyent a la Nunciatura d’Espanya, a la qual apel·laren els veïns d’Elx davant del decret del bisbe d’agost del 1631, segons ens informa la contestació del Vicari General d’Oriola, tampoc donà resultats positius ja que els documents conservats, que van ser enviats des de Madrid en dues remeses en 1928 i 1931, respectivament, s’inicia en 1664 (Marqués, 1975-1976 i 1986; Olarra, 1948-1949 i 1960). Cal indicar que a l’ASV es conserva un volum amb documentació de la Nunciatura entre 1623 i 1701, però es refereix a assumptes domèstics del Nunci (Arch. Nunz. Madrid, vol. 1).

Una amable conversa amb el prefecte de l’Arxiu Secret Vaticà, monsenyor Sergio Pagano, que va tenir la delicadesa d’examinar la transcripció del document elxà, ens va confirmar la seua redacció com a resultat d’un procés i, d’altra banda, la inexistència al Vaticà de documentació semblant. Pèrdues fortuïtes, trasllats documentals de gran volum, com, per exemple, l’efectuat a París en l’època napoleònica i els acords de l’últim terç del segle XIX sobre la separació dels estats pontificis dins del procés d’unificació territorial italiana, fa que només conserve el Vaticà documentació de la Cambra Apòstolica molt fragmentària. Tots els arxius de la magistratura pontifícia que es trobaven fora de les muralles vaticanes en el moment de l’esmentada separació, distribuïts en diferents palaus romans, es van agrupar en 1871 en l’Arxiu de l’Estat de Roma on anaren a parar els arxius administratius, financers, judicials i notarials de l’estat pontifici (Angliolini, 1981: III, 1033 i ss.).

La visita a aquest segon arxiu, ens posà a l’abast, efectivament, dues àmplies seccions dedicades a la Reverenda Cambra Apostòlica: Camerale I (amb documentació entre 1369 i 1870) i Camerale II (amb documents entre el segle XVI i 1870). La recerca duta a terme en aquestes seccions ens va permetre constatar l’existència del Tribunal de l’Auditor General que, per al seu funcionament diari, es dividia en nou ufficios o comissions al cap de cada una de les quals treballava un notari apostòlic per al tràmit dels assumptes (Angliolini, 1981: III, 1089-1090). Cal insistir en què l’Auditor General ostentava el màxim poder judicial pontifici i, juntament al Governador de Roma —amb poders legislatius— i el Tresorer General —amb poders administratius— era una de les més destacades autoritats vaticanes.

Són diverses les menes de llibres conservats provinents d’aquestes comissions: manuals de citacions, registres d’audiències, registres de testimonis, «ceduale et iura diversa» —on es registraven els documents aportats per les parts— i registres de sentències. Com molt bé indica M. G. Pastura Ruggiero, la consulta consecutiva d’aquests registres en un mateix assumpte permet reconstruir un procés des del seu inici fins a la seua sentencia (Pastura, 1984: 211-217).

Adscrit a la comissió o ufficio número 7 localitzem al segle XVII al notari Sanctus Floridus, el mateix que signa la carta apostòlica conservada en còpia a Elx. Malauradament, no es troben registres d’aquesta comissió del Tribunal de l’Audiència general en l’any 1632. 13Per tant, resulta impossible conéixer el procés referit a la Festa d’Elx.

És en la secció general de notaris de la Cambra Apostòlica d’aquest arxiu on es conserven protocols d’aquest Floridus entre 1615 i 1650, però amb assumptes no relacionats amb el Tribunal de l’Auditor General, sinó d’altres particulars (testaments, procures, vendes, cessions, donacions...) Precisament, la consulta d’alguns d’aquests protocols ens ha permés localitzar fortuïtament documents semblants al d’Elx. Es tracta de cartes apostòliques redactades en llatí, escrites sobre pergamí i que conserven sentències de l’esmentat Marc Antoni Franciottus que bé per que no foren recollides pels seus destinataris o bé per altres causes que desconeixem, quedaren en poder del notari Sanctus Floridus i foren reutilitzades posteriorment com a guardes dels seus protocols. Cal assenyalar que aquests documents, a manca d’un estudi diplomàtic més detallat, presenten un encapçalament semblant al d’Elx (relació de càrrecs de l’Auditor General, advertències a les dignitats eclesiàstiques, etc.). I entre aquests, volem destacar-ne un datat el 18 de febrer de 1632, escrit sobre un pergamí de 240 x 304 mm, per estar signat pels mateixos personatges que figuren en el document elxà: l’auditor Franciottus, el notari Floridus i, fins i tot, l’escrivà L. Vasis. 14Aquest document, per tant, confi rma la veracitat de l’elxà: és difícil inventar el nom del notari i de l’escrivà i del formulari habitualment utilitzat; d’altra banda, també ens dóna idea de l’aspecte material que devia tenir el document original que, fins ara, no s’ha pogut localitzar.

Arxius de València

Segons el document d’Elx, és a València on es trobava el tribunal eclesiàstic dirigit pel canonge Jeroni de Torres que va ser competent en el procés. Aquest tribunal va rebre la carta apostòlica de Roma, va informar al Vicari General d’Oriola i va deixar constància de la seua contestació. Per tant, s’imposava una recerca a València que ha obtingut pocs resultats donades les pèrdues documentals patides pels seus arxius, especialment els eclesiàstics.

D’una banda, ens ha estat impossible localitzar els protocols notarials de Miquel Jeroni Ferri —el notari que va realitzar la còpia legalitzada conservada a Elx— pertanyents a 1632. A l’arxiu notarial custodiat al col·legi del Corpus Christi o del Patriarca, on es conserva la principal col·lecció de protocols notarials valencians, només estan els protocols d’aquest notari compresos entre 1571 i 1608 (Andrés, 1990: 213-214). En altres arxius amb fons notarials, com l’Arxiu del Regne de València o l’Arxiu Municipal de València, tampoc es conserven documents d’aquest notari.

D’altra banda, l’Arxiu de la Catedral de València —actualment en obres— sembla que tampoc conté documents d’aquest notari, tot i que la consulta de l’índex realitzat per Roc Chabàs, que com recordem havia tingut a les seues mans el document il·licità, ens confirma l’existència d’un canonge anomenat Jeroni de Torres, que va prendre possessió de la seua canongia en 1593 i que, com hem vist, va ser el jutge eclesiàstic que signa la documentació conservada a Elx (Chabás, 1997: 516).