No es conserva als arxius d’Elx cap document —llevat del que estem comentant— que ens parle d’aquest possible procés que, ateses les seues característiques, degué ser costós. Pensem que, a banda dels procuradors del Consell a València i a Oriola, algun enviat elxà hagué d’anar a Roma a presentar l’apel·lació davant la Cambra Apostòlica i, sens dubte, a abonar la quantitat que aquest tipus de gestions i privilegis implicaven. Si els diners, com cal pensar, els va pagar el Consell d’Elx, com a responsable de la Festa d’ençà de l’any 1609, no en deixà constància escrita o no se n’ha conservat cap testimoni. Tan sols coneixem, i això gràcies a la còpia notarial que hem descrit, un extracte del final d’un procés que cal suposar llarg i complex ja que, entre les parts que l’integren, se citen testimonis, edictes episcopals, apel·lacions a la Nunciatura de Madrid, un tribunal amb jutge eclesiàstic, argumentacions davant la Cúria romana, una carta apostòlica, notificacions a València i a Oriola, resposta del Vicari General oriolà, etc.
De fet, la primera notícia que posseïm sobre l’esmentada còpia notarial prové de l’any 1789 —més de cent cinquanta anys després d’haver estat escrita— sense que abans d’aquesta data s’haja localitzat cap referència al respecte. És en l’acta capitular del 9 d’octubre de 1789 on es fa constar l’arribada a mans del Consell d’un decret del bisbe d’oriola Josep Tormo de Julià, pel qual s’atorgava a l’església de Santa Maria la dignitat d’Insigne, cinc anys després que el mateix prelat haguera oficiat la cerimònia de la seua consagració, esdevinguda el 3 d’octubre de 1784. I és al final d’aquesta acta capitular, que indica el procediment que es va seguir per a guardar a l’arxiu del Consell l’esmentant document episcopal, on trobem una menció a la carta pontifícia:
Notta. Doy fee: Que en este día de la fecha haviéndose juntado los señores Claveros del Archivo Mayor de tres llaves de estas Casas Capitulares y abierto el armario o cajón del número primero, que comprehende desde el lío primero hasta el catorse de varios privilegios, fi rmas de derecho y otros, pertenecientes a esta villa y sacado de él, el lío quarto que abraza desde el número setenta y seis hasta el ciento y cinco y en el que se mira entre otros particulares sobre asumptos respectivos a la Insigne Parroquial Iglesia de Santa María, un testimonio del Amparo de Poseción de la Curia Romana para celebrar anualmente la festividad de Nª Sª de la Asumpción, se colocó y lió en el mismo lío quarto la certificación del Decreto del Ilustrísimo señor Dn. Joseph Tormo, dignísimo Obispo de Orihuela expidió con fecha de tres de los corrientes declarando por Parroquial Insigne a la Iglesia de Santa María de esta ilustre villa y de que se hace relación en el anterior Cabildo, bajo el número ciento y seis y de cuia diligencia puse nota al margen del imbentario general de los papeles custodiados en dicho archivo correspondiente al expresado legajo o lío quarto, el que colocado en el propio almario o cajón del mismo, se bolvió a serrar y recibieron los señores Claveros sus respective llaves. Y para que conste en cumplimiento de lo mandado en cabildo del día nueve de los corrientes que precede, lo prevengo por esta nota que firmo en dicha villa, a dies de octubre de mil setecientos ochenta y nueve años. Antonio González [rubricat]. 1
L’«Amparo de posesión» de la Festa es trobava, per tant, en el «lío quarto» de l’armari de tres claus de l’arxiu d’Elx. En aquest mateix lloc, possiblement, el veuria Lluís G. Llorente de las Casas (1822-1893) que, en redactar en 1845 el seu manuscrit titulat Colección de noticias antiguas y modernas pertenecientes a la villa de Elche, anota:
Amparo de poseción. En 3 febrero 1632, la Santa Sede mediante testimonio auténtico expedido en Roma en aquella misma fecha, amparó en la poseción a la Villa de Elche para poder celebrar anualmente la festividad de nuestra Señora de la Asunción el 14 y 15 de agosto, sin que los reverendos señores Obispos pudiesen oponerse a su execusión y dado caso que tuviesen que manifestar alguna cosa en contrario, debían acudir antes con precisión al tribunal pontificio. 2
Però vint-i-sis anys després, ja no pogué ser consultat per Aurelià Ibarra i Manzoni (1834-1890) que en el seu interés per recollir documents locals per a redactar una història d’Elx, s’hagué de conformar amb reproduir en el seu noticier la mateixa referència que donava Llorente. 3
Tot i que ignorem les circumstàncies exactes, en algun moment determinat del segle XIX aquest important document —com molts altres— va desaparèixer de l’Ajuntament.
Recordem les vendes de documentació històrica com a paper vell que en determinades ocasions va fer el Consell per a pagar obres municipals. El cas és que en l’any 1891 aquest document —afortunadament també, com molts altres— havia estat recuperat per l’historiador Pere Ibarra i Ruiz i relligat al volum I de la seua col·lecció factícia titulada Varios. Documentos para la historia de Elche. 4El document és el tercer del volum i està assenyalat a la coberta, com hem indicat, amb el segell de propietat de l’esmentat Ibarra. 5Ell mateix ens indica aquestes circumstàncies en el comentari que afegeix al resum de l’acta del 9 d’octubre de l’any 1789 en la seua monumental —i inexplicablement, encara inèdita— obra Consejos [Cabildos] y Sitiadas:
Conviene manifestar que aún cuando en la cubierta de este documento que existe encuadernado por mi solicitud en el tomo 1º de Varios. Documentos para la historia de Elche, 1891, núm. 38, al número 3 del mismo, no es, como de letra del siglo XVIII se dice en la cubierta «Aprovación de la Fiesta de Nuestra Señora de la Assumpción de la villa de Elche por el Sumo Pontífice», pues sólo es un auto de manutención de posesión a favor de dicha villa mientras no se acudiera al tribunal Apostólico y recayese sentencia en contrario. 6
A la mort de Pere Ibarra, l’Ajuntament va formalitzar la compra simbòlica del seu arxiu i museu personals, de manera que en l’any 1939 tota la seua col·lecció documental va passar a l’Arxiu Municipal. Amb aquesta actuació el poble d’Elx va poder recuperar una part fonamental del seu patrimoni històric que les autoritats municipals no havien sabut valorar en el seu moment (Castaño, 2002 b: 196-212). En aquesta compra, el document de 1632, dins del volum de Varios, es va reincorporar a l’arxiu on encara es conserva. A partir de 1998, davant de la necessitat de poder comptar amb la carta apostòlica per a il·lustrar diferents exposicions —«El Misterio de Elche. La Festa d’Elx» (Almagro, 1998) i «La Luz de las imágenes» (Oriola, 2003-2004)— sense que s’inutilitzara per a la investigació la resta del volum, els tècnics de l’AHME van decidir separar el document tot i que manté la signatura original.
Primers estudis
La curiositat investigadora de Pere Ibarra féu que prenguera la iniciativa d’un primer estudi d’aquest document important. L’oportunitat la tingué després de la visita de Teodor Llorente (1836-1911) a Elx en l’agost de l’any 1900. El director de Las Provincias, a banda d’assistir a la representació encapçalant una excursió de Lo Rat Penat, va consultar alguns documents que li amostrà Ibarra i dels quals dóna notícia en la seua obra Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia. Entre ells, esmenta (Llorente, 1889: 1004):
El obispo de Orihuela, don Bernardo Caballero de Paredes, prohibió esta fiesta, y el Consejo de Elche apeló de aquella orden, llevando el asunto a Roma. En el archivo municipal se conserva [sic] el traslado auténtico de la sentencia dictada en la Curia romana a 3 de febrero de 1632, librado el 24 de mayo a instancias de Francisco Sempere, síndico procurador de dicho Consejo. En virtud de aquella sentencia (Letras apostólicas) se ampara a la comunidad y hombres de Elche en la posesión quieta y pacífica de celebrar y solemnizar la festividad de la Asunción de la bienaventurada Virgen María con representaciones y canciones, según costumbre de su patria aún observada, tanto en el mismo día de la citada festividad como en su vigilia, en cuya posesión habían sido molestados por el Obispo de Orihuela, mandando amonestar a éste y a cualquier otro para que en el perentorio término de seis [seixanta] días, y bajo la pena de 500 ducados de cámara, excomunión y demás censuras eclesiásticas, se abstuviese de molestar a la indicada comunidad y hombres de Elche en la indicada posesión. Este curioso documento no se ha publicado, que yo sepa.
Читать дальше