Varios autores - Estudios sobre teatro medieval

Patronat del Misteri d’Elx

La investigació desenvolupada al voltant de la Festa o Misteri d’Elx, obra d’arrels medievals que de manera única i excepcional s’ha mantingut viva fins l’actualitat, ha exhumat en els últims trenta anys una gran quantitat de dades i documents que ens permeten, entre altres coses, conéixer la seua evolució històrica amb molt de detall (Castaño, 2002 a: 45-57). Tanmateix, com vaig tenir ocasió de manifestar en el VII Seminari de Teatre i Música medievals d’Elx de l’any 2002, encara n’hi ha alguns moments concrets que cal aclarir i això només es podrà fer mitjançant recerques en arxius de fora de la ciutat ja que els locals —en termes generals i llevat d’alguna sorpresa puntual— ja ens han ofert una bona part del seu contingut (2004: 77-96).

Un d’aquests punts encara per clarificar es refereix al document (butlla, breu, rescripte, sentència o carta o lletres apostòliques, que de totes aquestes maneres se l’ha denominat en la bibliografia sobre el tema) atorgat pel Papa Urbà VIIIè en l’any 1632, a fi que la Festa poguera seguir representant-se, sense cap impediment eclesiàstic, segons la tradició. La importància d’aquest document en la història de la celebració assumpcionista il·licitana radica en què va permetre la seua continuïtat a l’interior de l’església de Santa Maria i, de fet, aquesta esdevingué l’única excepció als dictats del Concili de Trento (1545-1563) quant a la prohibició de representar aquest tipus d’obres en l’interior dels temples. Dictat posteriorment ratificat a casa nostra pel Concili provincial de València (1565) i el Sínode diocesà de València (1590) i pel Primer (1569) i Segon (1600) Sínode de la diòcesi d’Oriola (Vidal, 1962: I, 117-118, 155-164; Martínez, 2003: 82-93). Aquest escrit pontifici és, doncs, d’una gran transcendència i així ho han fet veure els investigadors de la Festa, tot i que és molt poc el que es coneix en concret d’aquesta autorització i de les circumstàncies que afavoriren la seua expedició.

Algunes recerques fetes en l’any 2003 en arxius pròxims i llunyans —com, per exemple, el Secret Vaticà— ens ha permés de recollir noves dades sobre l’esmentat document i encara que, malauradament, no hem aconseguit aclarir totalment la qüestió, ens ha semblat d’interés oferir aquestes dades al món científic amb la finalitat de facilitar futures investigacions.

El document conservat a Elx

L’escrit que conservem a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx és, en realitat, una còpia refrendada pel notari valencià Miquel Jeroni Ferri d’alguns documents que devien integrar un procés obert davant de l’autoritat eclesiàstica valenciana —possiblement el tribunal apostòlic metropolità— és a dir, una instància superior al bisbat d’Oriola. L’instrument notarial, que transcriu algunes cartes i notificacions que formaven part del procés, està datat el 24 de setembre de l’any 1632 i va ser expedit a instància del cavaller Francesc Sempere, procurador del Consell d’Elx a València. Està format per quatre folis, manuscrits en llatí i en castellà, en el primer dels quals —que serveix de guarda— es pot llegir amb lletra del segle XVIII: «Aprovación de la fiestta de Nª. Sª. De la Assumpción dela Villa de Elche por el sumo Ponttífise». I du, a més del segell de la col·lecció documental de l’historiador Pere Ibarra i Ruiz (Elx, 1858-1934), dues signatures: «Nº 3º» i «Núm. 72». Sobre l’últim full consta una anotació —l’única anotació que hi apareix en valencià— que indica, «paga el señor Sempere per la present còpia, vint sous».

El document recull, en primer lloc, la presentació el 24 de maig de 1632 davant del jutge del procés, Jeroni de Torres, canonge de la catedral de València, d’una carta apostòlica aportada per l’esmentat Francesc Sempere. Aquesta està signada per Marc Antoni Franciottus, protonotari apostòlic i Auditor General de la Cúria romana, nomenat pel Papa.

La carta apostòlica està dirigida als càrrecs eclesiàstics (abats, priors, prebosts, degans, ardiaques, cantors d’escola, tresorers, sagristans, rectors, lloctinents, potestats, preveres, canonges, plebans, viceplebans, curats i clergues) i als notaris i escrivans públics. En ella s’indica que el poble d’Elx, des de temps immemorial, celebra amb representacions i cants la festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu, però que l’Ordinari d’Oriola intentava «molestar i destorbar» la comunitat elxana en la seua pacífica possessió. L’autoritat romana, davant dels «justos i legítims títols» dels il·licitans, adverteix a qualsevol eclesiàstic, sota pena de 500 ducats d’or i d’excomunió, en cas que siga menester, per a que no s’intente de cap manera impedir aquesta celebració i «mantinguen a la repetida Comunitat i a les seues persones en dita quieta i pacifica possessió i la defensen i conserven». L’escrit està datat a Roma, el 3 de febrer de 1632, any novè del pontificat d’Urbà VIIIè i redactat per Sanctis Floridus, notari de la cúria de la Cambra Apostòlica.

La còpia notarial de l’Arxiu d’Elx indica que el jutge de València, llegida aquesta carta apostòlica, es donà per assabentat i manà redactar una missiva adreçada al Vicari General d’Oriola on copiava el document romà i explicava la seua presentació pel cavaller Sempere. Després s’afegeix una altra acta notarial de Baltasar Voltes, notari d’Oriola, datada el 24 de setembre, on es dóna compte que ell mateix va notificar el 9 de juny el contingut de la carta del jutge valencià a Francesc Piquer, Vicari General d’Oriola, i a Vicent Montesinos, promotor fiscal de la cúria episcopal oriolana, els quals es donaren per assabentats.

I, finalment, es copia la contestació de l’esmentat Vicari General, signada el 12 de juny del mateix any, on s’afirma que la intenció del bisbe mai havia estat de prohibir la Festa, tot i que el capítol 24 del Segon Sínode de la diòcesi —celebrat, com hem dit, l’any 1600— impedia les representacions i comèdies dins de les esglésies. Tenint en compte que els bisbes anteriors sempre havien donat permís per a fer la Festa i que, reconeguda aquesta pel doctor Esteban Torregrosa, canonge doctoral de la catedral d’Oriola, per comissió del prelat, no s’havia trobat cap element contrari a la fe ni als bons costums, el bisbe en donava llicència. Però adverteix que, contra allò que al·legava Elx, el Consell il·licità no tenia cap altre títol per argumentar la seua possessió sinó la «precària» concessió d’aquest permís bisbal que, insisteix, mai s’havia intentat revocar.

Allò que sí reconeix és la publicació en l’agost del 1631, a la trona de Santa Maria, d’un edicte que obligava durant la Festa a dividir l’església en dues parts, per mitjà d’un reng de fusta, de manera que els homes i les dones quedaren separats i s’hi prohibia la venda de begudes i queviures al temple per evitar berenars, irreverències i «mil deshonestidades y desvergüenzas» que es vivien en la Festa com si fóra «corros de toros y otras fiestas profanas». Recordem que Francesc Massip veu en aquest manament episcopal, l’origen de l’actual andador, allargat fins la porta Major de Santa Maria i que, de fet, separa la nau del temple en dues parts (1991: 166). D’altra banda, el vicari manifestava que l’edicte es va redactar després d’oir sis testimonis i que, tot i que la vila va recórrer a la Nunciatura apostòlica dels Regnes d’Espanya, aquesta només va modificar el manament en permetre que les dones pogueren dur en la màniga una «confi turilla» per a menjar una sola vegada en cas de molta necessitat. Malgrat tot això, i apel·lant a la santa obediència, el bisbat acceptava totalment la carta pontifícia.