Varios autores - Estudios sobre teatro medieval

Chrétien de Troyes integra el motiu del «do contraignant» en el relat d’una manera calculada, amb una funció concreta en el desenvolupament narratiu. En general, empra aquest motiu per resoldre favorablement una crisi, ja que facilita l’acció narrativa. De totes maneres, també apareixen casos menys freqüents on l’atorgament del do dóna lloc a una crisi de complicada solució (Carmona, 1988: 431).

El «do contraignant» passà a la narrativa de cavalleries del segle XIII i, d’aquesta manera, el trobem en obres del cicle de Bretanya. Sense anar més lluny, Robert de Boron l’utilitza diverses vegades en la seua obra Història de Merlín, en què l’engendrament del propi rei Artús està afectat per aquest motiu (Boron, 2000: 410-411).

Al desmontar, la muchacha tomó al enano entre los brazos y lo apeó con gran dulzura, llevándolo a la sala delante del rey, que estaba sentado comiendo. Al ver al rey, lo saluda con gran delicadeza, como quien tenía mucha cortesía, y el rey le devuelve el saludo con gran afabilidad. Entonces, dice la doncella: Señor, he venido a vos desde muy lejos, por la fama que corre de vos por el mundo, para pediros un don, ya que, según es fama, ninguna doncella se queda sin lo que os pide y por eso se os tiene por el hombre más valioso del mundo; me he esforzado en venir a vuestra corte para pedir un solo don; procurad no otorgarme algo que no queráis hacer o conceder. Doncella, pedid lo que queráis, pues no os faltará si es cosa que yo os deba dar quedando a salvo mi honor y mi reino. En lo que os voy a pedir sólo recibiréis honor. Doncella decid vuestra voluntad, pues estoy dispuesto a hacerla en todo. Señor, he venido ante vos a rogaros y pediros que hagáis caballero a este noble joven, amigo mío, al que le doy la mano, pues es digno de serlo, ya que es valiente decidido y de noble linaje [...].

El motiu de «do contraignant» també apareix en les obres que formen part de la denominada Vulgata artúrica. Com a exemple posem un dels casos que podem llegir a la Cerca del Sant Graal (1997: 59-60):

—Señor, gracias a Dios y a vos que me habéis nombrado caballero tengo tal alegría que casi no la puedo expresar; bien sabéis que es costumbre, que el que nombra caballero no debe rechazar el primer don que le pida el novel, si se trata de algo razonable. —Decis vedad —dice Galaz—, pero ¿por qué lo habéis dicho? —Porque quiero pediros un don le responde y os ruego que me lo concedáis, pues es una cosa que no os perjudicará. —Yo os lo otorgo, siempre que no sirva de afrenta.

—Muchas gracias dice Melián. Os pido ahora que me dejéis ir con vos a esta búsqueda hasta que el destino nos separe y, después, si el destino nos vuelve a juntar, no me quitéis vuestra compañía para dársela a otro. Ordena entonces que le traigan un caballo, pues quiere ir con Galaz; así se hace, y ambos se van de allí.

El «do contraignant» o «do en blanc», doncs, continua emprant-se a la narrativa artúrica del segle XIII i també a la narrativa cortés, com ara en les obres de Jean Renart, però amb la funció ja definida de «desencadenar una situación dramática» o «permitir a los protagonistas que salgan de una situación difícil» (Carmona, 1988: 432-433). Les narracions cavalleresques, com sabem, perduraren al llarg de l’edat mitjana i de bona part de l’edat moderna, fins que Cervantes acabà amb la fama d’aquest gènere al començament del XVII, però «el motivo había quedado tan integrado en el mundo caballeresco que difícilmente se entenderá éste sin aquél» (Carmona, 1995: 521).

Seria interessant abans d’acabar aquest apartat centrar-nos breument en la difusió de les narracions cavalleresques en les terres de parla catalana (Bohigas, 1982), ja que la transmissió d’aquest gènere va permetre el coneixement i l’assimilació dels elements que el conformen, entre els que es troba el «do en blanc». Segons Lida de Malkiel (1969), Catalunya va tenir avantatge en el coneixement de la matèria de Bretanya per les relacions lingüístiques i literàries que va establir amb el sud de França i la Provença. D’aquesta manera, cap a mitjans del segle XII, el trobador Guiraut de Cabrera al·ludeix als temes artúrics a l’Epístola que adreçà al joglar Cabra. També el manuscrit més antic que es conserva del Jaufré, roman cavalleresc en occità que va ser escrit a la cort d’Alfons II d’Aragó, és d’aquesta mateixa època. A més a més, aquesta obra s’inicia i es clou amb l’ús del «do contraignant», cosa que marca el desenvolupament i la finalització de l’acció cavalleresca (Jaufré, 1996: 294-295).

—Mi señor Jaufré, algo os quiero pedir y no me consideréis presuntuosa; quiero demandaros un don y os ruego que me lo concedáis, porque no os pediré ni oro ni plata, ni caballo ni arnés, ni dama ni doncel ni caballero, ni nada que os pueda costar un solo dinero. —Por Dios, sería locura si ese don os fuera negado —intervino Brunisén. Jaufré respondió enseguida: —Señora, esto es lo que os quiero decir y bien orgullosa os podéis sentir: no hay nada de lo que vos me podáis pedir, que yo os lo niegue, con tal de que yo lo tenga o lo pueda conseguir no importa al precio que sea. Hasta este grado llegó a comprometerse. Entonces, la dama le propuso: —Mi señor Jaufré, os quiero entregar esta tienda [...]. —Por Dios, señora le contestó Jaufré, muy honrado es este regalo, y jamás nadie podrá separarme de él mientras viva, hasta el día en que deba morir.

En llengua específicament catalana, trobem una possible referència a la difusió d’aquest tipus de narrativa, relacionada amb la matèria de Bretanya, en el naixement del rei Jaume I que apareix a les cròniques, en especial a les de Desclot i Muntaner, en què la narració es relaciona amb la concepció de Galaad. A partir ja del segle XIV es conserven traduccions catalanes d’obres d’aquest gènere, entre les quals destaca la Questa del Sant Grasal, basada en l’obra pertanyent a la Vulgata, de la qual adés hem citat un «do contraignant». També ha arribat fins a nosaltres un foli d’un Lancelot i alguns fragments d’un Tristany de Leonís, a banda d’altres referències documentals que confi rmen la difusió de la narrativa artúrica per les terres de la Corona catalanoaragonesa. Les traduccions van augmentar el nombre de lectors, que ja no havien de conéixer la llengua originària per a poder llegir. Finalment, l’art, les al·lusions que fan els autors dels segles XIV i XV, les obres pròpiament cavalleresques de creació catalana com ara, la Faula de Guillem de Torroella (1360-1370), el Curial e Güelfa (1435-1462) o el Tirant lo Blanc (1460) i la impremta van acabar de transmetre àmpliament aquest gènere.

El «do en blanc» cavalleresc en la Festa d’Elx

Si ens centrem detingudament en la seqüència dramàtica de la visita de l’àngel a Maria per tal d’anunciar-li la seua propera mort i, en concret, en el moment en què Maria demana a l’àngel que els apòstols vinguen per al seu soterrar, podem trobar un conjunt d’elements que semblen confirmar la influència del motiu del «do en blanc», característic de la narrativa de cavalleries.

Al Misteri d’Elx trobem dues clares peticions, i totes dues en boca de Maria. Al començament de la representació Maria demana a les seues companyes que no l’abandonen en el trànsit que tot just comença en aqueix moment (Massip, 1999: 108, v. 1-8):

MARIA

Germanes mies, yo voldria

fer çerta petiçió aquest dia:

preg-vos no·m vullau dexar,

puix tant me mostrau amar.

MARIES

Verge y Mare de Déu,

on Vós voldreu anar

vos irem a acompanyar.

L’altra demanda —que és aquella que estudiem— la trobem un poc més endavant, quan l’àngel visita la Maria per anunciar-li la seua propera mort i aquesta li demana: