Varios autores - Estudios sobre teatro medieval

MARIA

Àngel plaent e yluminós,

si gràtia trob yo davant vós,

un do vos vull demanar;

preg-vos no me’l vullau negar.

Ab mon ser, si possible és,

ans de la mia fi , yo vées

los apòstols assí justar

per lo meu cos a ssoterrar.

L’àngel, que es troba agenollat davant del llit de Maria des que ha arribat al cadafal, es lleva, es fica dins de la mangrana i, mentre es dirigeix al Cel, contesta el següent:

ÀNGEL

Los apòstols assí seran

y tots ab brevetat vendran,

car Déu, qui és omnipotent,

los portarà sobtossament.

Y puis, Verge, ó demanau

lo etern Déu diu que li plau

que sien assí sens dilatió

per vostra consolatió.

Podríem identificar altres peticions al text del drama il·licità, però amb matisos: el desig de morir que expressa Maria abans que aparega l’àngel, el lliurament de la palma a Sant Joan per part de Maria («Ay fill Joan! Si a vós plau,/ aquesta palma vós prengau»), l’entrada de les Maries en la segona jornada per participar en el soterrament («A vosaltres venim pregar») o la voluntat dels jueus de rebre el baptisme després del miracle de les «mans gafes», condicionada per l’acceptació de la virginitat de Maria.

Si comparem les dues peticions de Maria, trobem una estructura semblant en un primer cop d’ull. Primer, Maria expressa la intenció de demanar alguna cosa, tot seguit la diu i, per últim, un(s) altre(s) personatge(s) li atorguen la demanda. Però, en la primera petició, entre la intenció i la petició pròpiament dita no existeix cap separació, sinó que aquestes dues parts comparteixen una mateixa cobla i s’entrellacen en una mateixa oració (l’editor les uneix amb els dos punts). En canvi, en la petició a l’àngel, les dues parts s’expressen en dues cobles diferents.

Aquesta diferència apropa aquesta segona petició a l’estructura que té el motiu de «do en blanc» que hem explicat en l’apartat anterior.

És cert que al text conservat del Misteri d’Elx no apareix cap intervenció de l’àngel, el suposat donant, entre la intenció de demanar un do de Maria i la petició de portar davant d’ella els apòstols i no podem saber de forma fefaent si realment va existir un parlament de l’àngel en què atorgava el compliment del do. Tanmateix, també és cert que aquesta escena reuneix algunes condicions de les quals ja hem parlat adès que la fan susceptible de pensar que ens ha arribat retallada; i que, si ens fixem en el darrer vers de la primera cobla, Maria demana a l’àngel l’aceptació de la demanda abans d’expressar-la. A més a més, en la representació elxana l’àngel no té cap intervenció al cadafal davant de Maria, com sí ocorre en els altres dos drames assumpcionistes en català, cosa estranya des del punt de vista escènic si tenim en compte que, en el fons, es tracta d’un diàleg entre dos personatges. Per últim, cal indicar que la contestació que fa l’àngel quan torna al Cel en la mangrana està més a prop d’informar de la consecució d’un esdeveniment diví, tal com ja ha fet en la davallada, que de l’atorgament d’una petició.

Tanmateix, la nostra pretensió no és intentar demostrar si va existir més text d’aquell que se’ns ha conservat a les consuetes, cosa que tots aquests «indicis» no acaben de solucionar. És possible, si ens fixem en la coherència, que el text original d’aquesta escena siga el que hem conservat, però, tot i així, hi existeixen diversos elements, alguns dels quals acabem de comentar, que ens porten a afirmar una possible infl uència del motiu cavalleresc del «do en blanc». D’aquesta manera, és palesa en la comparació la semblança entre l’estructura d’aquest motiu i la d’aquesta escena: cadascuna de les cobles correspon a una part distinta i recognoscible del «do en blanc» (la voluntat que es concedisca una determinada petició i l’enunciació del contingut de la petició). També, és interessant assenyalar l’ús del mot «do» en el moment de demanar l’atorgament; en canvi, la demanda en bona mesura semblant que trobem al començament de la representació i que hem citat anteriorment empra «petició». Per últim, la demanda de Maria a l’àngel funciona de manera pareguda a com ho fa el «do en blanc» en el desenvolupament narratiu, ja que desencadena l’acció dramàtica amb l’atorgament de la vinguda dels apòstols, que són els personatges que hauran de defendre i soterrar del cos de la Mare de Déu.

Conclusió

Al llarg d’aquest text hem pretés demostrar la existència d’una influència del motiu de «do contraignant» o «do en blanc», freqüent en la narrativa de cavalleries des del segle XII, en la Festa o Misteri d’Elx. Per tal de portar a terme aquest objectiu, hem estudiat en primer lloc la seqüència dramàtica que considerem susceptible de haver rebut aquesta influència en el drama elxà: la visita de l’àngel a Maria per anunciar la seua propera mort i resurrecció. En el diàleg que s’estableix entre els dos, Maria li demana que els apòstols vinguen des dels diversos llocs on estan predicant perquè l’acompanyen en els últims moments i la puguen soterrar, cosa que l’àngel atorga de grat.

A continuació, hem comparat aquesta escena en els altres dos misteris assumpcionistes en llengua catalana, el de Tarragona i el de València. Encara que l’escena es desenvolupa de forma semblant en els tres drames, trobem diferències respecte al Misteri d’Elx: només s’expressa una petició de les tres que la tradició posa en boca de Maria i la demanda es divideix en dues parts ben clares (la intenció de fer una petició i la petició en concret), cadascuna en una cobla diferent.

Deixant a una banda la petició que la Maria fa a l’àngel, hem definit a partir de la seua aparició i funció en la narrativa de cavalleries, el «do contraignant», una mena de «xec en blanc» que s’ofereix per tal de demostrar la generositat davant d’una petició. Amb aquestes dades hem pogut relacionar el diàleg entre la Maria i l’àngel de la Festa amb aquest motiu a partir d’alguns elements, com ara l’estructura i la funció semblants o l’ús del mot «do». Fins i tot, a partir d’alguns indicis ens hem atrevit a exposar la possibilitat que l’escena haja arribat fins a nosaltres en una versió «reduïda».

Abans d’acabar hem d’insistir en la idea que, malgrat les semblances que ens puguen portar a parlar d’influència del «do en blanc» en aquest diàleg, la nostra argumentació ha de ser entesa com a una hipòtesi que l’aparició d’una versió anterior del text que ara conser vem del Misteri d’Elx podrà corroborar o desmentir.

Biblografia

BOHIGAS, Pere (1982): «La matèria de Bretanya a Catalunya», en Aportació a l’estudi de la lite ratura catalana, Barcelona, Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

—Publicacions de l’Abadia de Montserrat—, Fundació Congrés de Cultura Catalana, pp. 277-294

BORON, Robert de (2000): Historia de Merlín (trad. C. ALVAR), Madrid, Siruela.