Varios autores - Estudios sobre teatro medieval

Ibarra, per mediació de Llorente, va encomanar a l’arxiver de la catedral de València, l’erudit canonge Roc Chabàs (1844-1912), una traducció i un estudi del document. Chabàs, que havia tingut relació epistolar amb Aurelià Ibarra i Manzoni —germà de Pere Ibarra—, coneixia a bastament la Festa. Recordem que ja a l’any 1890 havia publicat una edició crítica de la consueta de 1639 en la seua revista d’investigació El Archivo (Chabás, 1890: 203-214). En aquesta ocasió, abans de retornar el document, es va decidir a publicar el seu treball en l’Almanaque de Las Provincias per a l’any 1903 (Chabás, 1902: 163-167):

Una de las personas que con más entusiasmo se dedica a esclarecer los orígenes y las vicisitudes de la renombrada fiesta de Elche, es el celosísimo ilicitano D. Pedro Ibarra, hermano y digno continuador de la obra, prematuramente truncada, por desgracia, de D. Aureliano. Este activo investigador conserva entre sus muchos libros y papeles, un documento hasta ahora desconocido, referente a un litigio eclesiástico a que dio lugar el drama de la Asunción. En una de sus visitas a la ciudad de las palmas, conoció el director de Las Provincias este documento, y como desease el Sr. Ibarra que fuese vertido al castellano su texto latino, le rogó al eruditísimo Dr. Chabás que hiciese esta versión.

En aquest estudi, inclòs en una carta dirigida al mateix Teodor Llorente i datat l’11 de desembre del 1902, se’ns informa que el document duia una inscripció final que ha desaparegut, possiblement en perdre un últim full de guarda, on quedava palesa la importància que ja al segle XVII se li concedia: «Ynporta mucho El estar Bien guardado este papel».

Després, Chabàs tradueix grans fragments de la còpia notarial, clarifica les seues parts i determina l’abast d’aquesta. Acaba dient,

Esto es, en resumen, lo que dice el documento que ha proporcionado nuestro común amigo D. Pedro Ibarra. He transcrito a la larga toda la respuesta dada por el Vicario General de Orihuela a la intimación de las Letras Apostólicas, donde verdaderamente está la historia que deseábamos poner en claro: como justamente el notario pone en castellano esta parte, nos ahorramos el trabajo de la traducción. Note usted, mi buen amigo, la fecha de estas actuaciones (1632), la que suministra la Consueta que publiqué en El Archivo, tomo IV, pág. 204 (1639) y la noticia que usted da en su Valencia, t. II, pág. 1005, y verá usted que, a pesar de los distingos del Vicario General de Orihuela, se persiguió la Consueta, que aun siendo antigua se mandó censurar de nuevo, y no iban muy descaminados los de Elche al creer que las medidas del obispo D. Bernardo Caballero de Paredes iban encaminadas a su total abolición.

Aquest treball va ser reproduït —llevat de les consideracions inicials i finals— per Pere Ibarra l’any 1933 en el seu fullet El Tránsito y la Asunción de la Virgen, on, com és sabut, dedicava unes pàgines a comentar la bibliografia de la Festa. Ibarra, a més, inclou dues notes a peu de pàgina. En la primera informa que un retrat del cavaller Francesc Sempere, procurador del Consell que va pagar l’instrument notarial a què ens referim, es conservava a la sagristia de l’església de Sant Joan Baptista del Raval d’Elx fins l’incendi del 23 de gener de 1932; i en la segona indica, com ja hem vist, que el seu germà Aurelià no arribà a veure aquest document (Ibarra, 1933: 72-76).

Després d’aquest primer estudi, és el metge il·licità José Pomares Perlasia qui va fotografiar i reproduir el document en el seu llibre sobre la Festa on també inclou una traducció al castellà del manuscrit, obra de José María Morató Thomas, doctor en fi lo-logia clàssica i professor en l’Acadèmia Berlitz de Barcelona que dirigia l’il·licità Antonio Pascual Ferrández (Pomares, 1957: XXI-XXVII). I, últimament, en l’any 1980, els tècnics de l’AHME van publicar una reproducció facsimilar del document —de major qualitat que la de Pomares, tot i que sense cap transcripció ni estudi— en la revista Festa d’Elig.

Aquests són els antecedents locals que podem oferir perquè tots els investigadors posteriors sempre han seguit aquestes edicions en els seus estudis, especialment la de Pomares Perlasia que, en oferir-ne la traducció íntegra, facilita la tasca (Massip, 1991: 33-34; Castaño, 1997: 52-56). Tanmateix, el document, tot i que aporta nombroses dades, presenta també, com diem, alguns interrogants que cal clarificar per a entendre el seu abast i el procés de la seua redacció.

Arxius de Roma

L’oportunitat d’accedir a l’Arxiu Secret Vaticà en el mes de maig del 2003, gràcies a una ajut del Patronat del Misteri d’Elx, va fer possible examinar directament la documentació papal i intentar buscar antecedents sobre el «document il·licità». 7Cal recordar que l’original —o alguna referència a aquest— ja havia estat cercat a Roma anteriorment, sempre sense èxit. Per exemple, sabem que l’esmentat Pomares Perlasia ho va intentar mitjançant el capellà elxà Antonio Hernández Mendiela, que en 1954 es va desplaçar a Roma a realitzar estudis musicals superiors. 8També hi ha constància a les actes de la Junta Local Gestora del Patronat Nacional del Misteri d’Elx que, en l’any 1961, s’havien fet algunes gestions al respecte davant d’Eugenio Montes (1897-1982), director de l’Institut d’Espanya a Roma:

El Sr. [Alberto] Asencio da cuenta seguidamente de la correspondencia cruzada con el Excmo. Sr. D. Eugenio Montes a quien se ha encargado de realizar gestiones para tratar de conseguir una copia legalizada del breve pontificio que autorizó en 1632 la celebración de la Festa, gestiones que el Sr. Montes continua en la actualidad. 9

I, més recentment, el doctor Massip, un dels màxims especialistes en teatre medieval, segons ell mateix va informar públicament en la ponència pronunciada a Elx dins del X Congrés Internacional de l’Associació Hispànica de Literatura Medieval celebrat entre el 16 i el 20 de setembre de 2003, també ha fet alguna recerca en aquest punt.

La nostra investigació ens va permetre comprovar la presència a l’Arxiu Secret Vaticà de col·leccions completes de butlles i breus d’Urbà VIIIè entre les quals no es troba cap referència al document d’Elx. 10I no es troba, precisament, perquè malgrat que en algunes publicacions ha estat considerat com una butlla o breu papal per ser aquests els documents pontificis més coneguts, ni la seua estructura formal ni el seu contingut són propis d’aquest tipus de documentació. Les butlles i els breus són les formes més habituals de les lletres apostòliques o rescriptes, terme genèric que fa referència a les respostes pontifícies per escrit a determinades consultes o súpliques. La butlla és reserva als assumptes més importants, du un segell de plom amb les figures de sant Pere i sant Pau (la butlla) per autentificar-la i sol iniciar-se amb el nom del Papa i la frase «bisbe, serf dels serfs de Déu». El breu és una mena de butlla abreviada emesa per l’anomenada Secretaria de breus, destinada a respondre a assumptes de menor importància, autentificada amb el segell de l’anell del Pescador i iniciada únicament amb el nom del Pontífex.

El document que conservem no utilitza cap d’aquestes fórmules ni segells papals, sinó que és encapçalat directament per l’Auditor General de la Cambra Apostòlica. Aquesta Cambra era una mena de Secretaria d’Estat amb àmplies competències judicials, legislatives i administratives i l’Auditor General era el president del més alt tribunal apostòlic. Tenia competències en totes les causes civils, criminals i mixtes i d’apel·lacions sobre qualsevol tipus de sentència de qualsevol jutge pontifici. Posteriorment, va passar a tenir també competències en judicis on participaven prelats i oficials de la Cúria (Pastura, 1984: 211-217; Trenchs, 1982: 629-652). Creiem, doncs, que davant del document conservat a Elx resulta més apropiat parlar —com feia Teodor Llorente— d’una sentència pronunciada per aquest alt tribunal davant d’un procés o d’una apel·lació presentada per algun representant de la vila d’Elx. També podria admitir-se —amb algunes prevencions— l’apel·latiu genèric de rescripte (Pomares, 1957: XXI-XXVII; Vives, 2003: 398-399) o el de carta o lletres apostòliques, com va fer el tribunal valencià, segons consta en el mateix document d’Elx, i que també utilitza el cronista il·licità