Vicent Añó Sanz - Passió per l'esport

Un parell d’anys abans, per fi, el conseller de Cultura i Educació, Ciprià Císcar, es va decidir a separar Joventut i Esports, però la sorpresa va ser majúscula quan el primer director d’Esports a seques fou un tal Manuel Ortiz, professor d’història d’un institut de Xest, precisament, i abans professor de la Universitat Laboral, el qual Císcar tenia com a delegat provincial de Cultura de València. Li havia de buscar una nova ubicació, ja que les delegacions provincials de Cultura i Educació s’havien acabat d’unir i un dels dos delegats sobrava. I va sobrar Manuel Ortiz, aparentment ascendit, però, políticament, per a traure-se’l de sobre a la delegació conjunta d’Educació i Cultura de València. Venia precedit d’una fama d’»antiesportista», segons expliquen els qui el van conèixer a les seues classes de Xest. Per descomptat, ho va demostrar amb escreix. Va passar per aquestes latituds amb molta més pena que glòria, pocs el recorden i només ho fan, com jo en aquest cas, per a rememorar la seua intervenció davant el Tribunal (sense ser-ne membre), primer intentant que la plaça a la qual jo optava la donaren a l’altre candidat que es presentava i, com que això no va colar, que es declarara deserta la plaça. Tampoc va colar. Sempre hi ha persones honorables que són capaces d’aguantar la pressió d’aquests polítics de pacotilla que pretenen que la gent es plegui als seus interessos. De manera que, al final, el Tribunal em va donar la plaça per unanimitat i des d’aleshores vaig ser professor de l’INEF i més tard de l’avui Facultat de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, després de superar una nova oposició enfront d’un tribunal de professors universitaris, tots d’altres universitats en no existir a la de València especialistes de l’àrea. Una funció que no he deixat mai, perquè, quan he estat a fora organitzant algun esdeveniment, ha estat en comissió de serveis i, a més, he seguit donant cursos, màsters i altres estudis.

L’INEF/IVEF que ix a València l’octubre de 1987 és un centre amb un pla d’estudis aprovat molt similar al de l’INEF de Madrid i amb l’orientació clàssica cap a les matèries d’ensenyament/entrenament, amb l’existència de mestratges i una càrrega lectiva bastant esportiva. Només existia una assignatura de gestió que poguera ser qualificada com a tal, associada a legislació esportiva, de manera que fou adscrita al departament de Dret de la Universitat de València.

Aquesta fou una de les característiques de l’INEF de València en la seua creació i que, d’alguna manera, n’han condicionat el funcionament posterior. Una part de les matèries es van adjudicar directament a departaments universitaris a través d’un conveni amb la Universitat de València que en preveia l’adscripció al sistema legal de reconeixement de títols per a centres externs que no en depengueren directament. En aquelles matèries que la Universitat no poguera impartir, la Conselleria va convocar les places i designà els tribunals.

Realment, aquest sistema mixt causà problemes, fou una rèmora en la integració i va provocar greuges comparatius. No es féu enlloc. Els INEF de la Corunya, Lleó i Vitòria convocaren totes les places des del Departament d’Esports de la comunitat autònoma, i a Las Palmas van eixir totes les places des de la Universitat, però amb una convocatòria nova i fruit d’un conveni similar al de València, cosa que els facilità la integració posterior. El sistema mixt valencià, a més, va causar durant anys una divisió, lògica, entre el professorat segons el tipus de procedència contractual. Finalment, tot això va quedar enrere amb la plena integració de l’INEF a la Universitat de València i la primera convocatòria de places de professors universitaris el 1998.

De tal manera que l’assignatura que jo vaig aprovar en aquella primera oposició del 1987 va ser història de l’esport, que he impartit pràcticament fins al curs 2008-2009, amb els parèntesis de les meues absències. Posteriorment, un cop assolit el cinquè curs, també vaig impartir bastants anys «Directrius per a l’entrenament dels joves» fins que va desaparèixer del pla d’estudis. Però significativament no vaig donar assignatures de gestió fins després de la meua tornada d’Almeria, el curs 2006-2007, quan feia anys que m’havia convertit en un especialista en aquesta àrea, perquè no existien aquestes matèries.

Bé professionalment o bé com a gestor amateur, és a dir, sense remuneració, des d’aquells inicis de l’esport escolar el 1977 mai no vaig deixar el camp de la gestió de l’esport. Així, si després de l’esport escolar va venir la gestió del CITD, a principis dels anys 1980, la collaboració a la Junta Rectora i el Consell de Gerència de la Fundació Esportiva Municipal de l’Ajuntament de València o la direcció del Palau d’Esports de la Font de Sant Lluís, la cosa va continuar a la Federació d’Atletisme. De la mateixa manera que el 1985 abandonava la direcció del Pavelló de la Fonteta i m’integrava a l’ensenyament secundari a l’Institut de Batxillerat El Clot, el 1986 vaig guanyar les primeres eleccions autonòmiques a president de la Federació d’Atletisme de la Comunitat Valenciana (FACV), càrrec que vaig ocupar fins al 1993, després de revalidar la meua candidatura el 1990. I he de dir que el nivell d’exigència i de treball va ser molt superior a qualsevol altre càrrec de gestió professional que haguera tingut abans, exclosa, probablement, la direcció de l’esport escolar el 1977, ja que allò era més seriós del que semblava, sobretot per l’època en què es va desenvolupar i la necessària obligació de muntar una estructura nova.

Aquí, una vegada més, tot estava per fer perquè naixia la Federació Autonòmica i s’hi havien d’integrar tres federacions, les d’Alacant, Castelló i València, que fins a la seua creació eren no solament independents entre si, sinó fins i tot rivals. No fou tasca fàcil, ja que des del mateix muntatge de l’estructura, el local, els càrrecs directius, el personal de treball, el calendari de competicions, tot partia de zero, perquè, per a la nova etapa, no servia allò que existia amb anterioritat i, a més, s’havia d’anar amb compte i mà esquerra per a evitar els típics rancors territorials. No obstant això, crec que va valer la pena i aconseguírem posar certes bases per al futur, consolidant l’organització autonòmica.

D’altra banda, fou una etapa magnífica, ja que no en va és el meu esport, l’esport al qual porto associat més de quaranta anys, que es diu aviat, des que el 1964 vaig començar a practicar-lo amb tretze anys, i del qual vaig ser, també, entrenador, i finalment dirigent, de manera que li tinc un afecte especial. L’atletisme em va permetre continuar aprofundint en el camp de la gestió, aprenent i aportant novetats. Així, al marge de la pròpia estructura organitzativa de la FACV, creàrem els campionats autonòmics, pas lògic obligat, que aconseguírem que foren televisats uns anys pel Canal 9 en directe, i el Gran Premi Caixa d’Estalvis de València (l’actual Bancaja), patrocinat per aquesta entitat, amb premis per als atletes i competicions puntuables a totes tres províncies. Les competicions i trobades internacionals van tornar a València, gràcies a aquells dos primers mítings internacionals en pista coberta organitzats el 1987 i el 1988 i a un Espanya-França al Pavelló de la Fonteta quan tenia pista d’atletisme. En fi, que jo, un amant de l’atletisme, m’ho vaig passar molt bé, i alguns encara ho recorden amb gust.

Desgraciadament, vaig haver de dimitir el 1993, perquè el president de la Federació Espanyola (RFEA), José M. Odriozola, em va oferir en el seu segon mandat fer-me càrrec de la gestió econòmica de la Federació i, per a evitar suspicàcies d’altres federacions territorials o de clubs no valencians, vaig creure més oportú no compaginar ambdues comeses.